La poetessa nord-americana Muriel Rukeyser tenia 22 anys quan va creuar la frontera de Portbou just el dia que començà la Guerra Civil. En el tren que la transportava des de Paris topà amb Otto Boch, un jove de posat seriós que com ella viatjava cap a Barcelona.

Fuster d’ofici, aquell socialista bavarès exiliat era un dels atletes que havien de competir a l’Olimpíada Popular que s’havia de celebrar a la capital catalana entre el 19 i el 26 de juliol de 1936. Ben aviat els dos joves entaularen una amena conversa que es va veure alterada sobtadament quan el comboi es trobava a l’alçada de Montcada. Els impactes de metralladora a la fusta del vagó de tercera classe que ocupaven provocaren que ambdós es llencessin instintivament al terra. L’aviació feixista estava atacant el tren. Així fou com la Catalunya en guerra els donà la benvinguda. Anys més tard, Rukeyser immortalitzà aquella arribada en el poema “Long Past Moncada”, tota una elegia dedicada a Boch.

La jove redactora de la revista londinenca Life and Letters Today, activista de la Defensa Internacional del Treball, es dirigia cap a Barcelona per cobrir, precisament, l’Olimpíada Popular en que havia de competir el seu company de viatge, un corredor especialista en la llarga distància.

Amb el tren bloquejat per la ràtzia aèria, la periodista i l’atleta compartiren la part posterior d’una camioneta durant el trajecte final que els va dur fins a Barcelona, aquella idíl·lica “ciutat dels treballadors” que tant havien imaginat i idealitzat. I allà, en aquell furgó, començà tot. El destí producte de l’atzar els acabà convertint, malgrat la barrera idiomàtica, en amants. Durant cinc dies tots dos compartiren les primeres hores de l’aixecament militar colpista, els petons fugissers i les enllitades passionals. Ben segur, foren els cinc dies més intensos de les seves vides.

Poc s’esperaven que l’Olimpíada Popular es suspengués per un Cop d’estat, ni que els barcelonins, fusell en mà, rebutgessin els militars sollevats als carrers de la ciutat. Però no tot foren males notícies, ambdós respiraren més alleujats després de conèixer la detenció del general Goded a l’edifici de la Capitania general. Certament, a Barcelona l’aixecament havia fracassat.

Tot s’havia capgirat de la nit al dia. Aquella Olimpíada promoguda com a contrapunt als Jocs Olímpics que els nazis havien de celebrar a Berlín ni tan sols es va poder inaugurar. Aquell 19 de juliol, en comptes de delegacions desfilant per l’estadi de Montjuïc a la ciutat només ressonaven sirenes i trets.

Boch era un dels prop de 6.000 atletes que hi havien de participar. Arran de la suspensió, la Generalitat facilità el retorn dels esportistes als seus respectius països. Però no tots marxaren. Boch fou un dels atletes que decidí quedar-se a la ciutat. Les seves conviccions antifeixistes l’impediren abandonar la Barcelona revolucionària. No fou l’únic, altres atletes, com el sard Enrico Jacod, a més de membres de la delegació italiana que s’allotjaven a l’hotel Euskalduna de la Rambla, un grapat de francesos, polonesos i, fins i tot, una desena de compatriotes de Boch també canviaren l’estadi per les barricades.

Paral·lelament, a partir del 23 de juliol la resta d’esportistes començaren a ser evacuats. Així, mentre al port de la ciutat belgues, hongaresos i nord-americans s’embarcaven al vaixell Ciudad de Ibiza per fer cap a Sète, altres companys seus s’enrolaren a les milícies populars per combatre el feixisme. La majoria acabà lluitant al front d’Aragó tot integrant el nucli de l’anomenada Columna Internacional, una de les unitats que esdevindrien l’embrió de les Brigades Internacionals.

Mentre la magnitud del conflicte escapçà les esperances d’acabar ràpidament amb els colpistes, el món posava els seus ulls a Berlín. A la capital alemanya, l’1 d’agost d’aquell 1936 Adolf Hitler inaugurava els Jocs Olímpics d’estiu. Paradoxalment, Berlín fou seleccionada seu de la XI Olimpíada el maig de 1931 durant la 29a sessió del Comitè Olímpic Internacional (CIO) que es celebrà a la ciutat de Barcelona quan només feia un mes i mig que s’havia proclamat la II República. Mentrestant, a Alemanya, el canceller Heinrich Brüning maldava per aturar l’ascens dels nacionalsocialistes i els enfrontaments que protagonitzaven contra els comunistes arreu del país. El juny de 1932 Franz von Papen el substituí al capdavant del govern, però ja no hi va haver marxa enrere. Pocs mesos després, Hitler liderà el govern de coalició integrat pel Partit Nazi (NSDAP) i el Partit Nacional- Popular Alemany (DNVP). Allò fou un punt d’inflexió, la República de Weimar estava tocada de mort. L’arribada al poder dels nazis sacsejà la política internacional.

El Tercer Reich pretenia aprofitar la celebració dels Jocs a Berlín per mostrar la magnificència del règim nazi i la superioritat de la raça ària. Per això, bastí una operació de propaganda al voltant de les Olimpíades. Tot i l’enuig que causaren a Hitler els triomfs de Jesse Owens o la victòria de l’equip de futbol noruec –els víkings– liderat per Asbjørn Halvorsen davant la Mannschaft germana, els nazis van treure rèdit de l’esdeveniment projectant la imatge del nou règim a tot el món.

Mentre a Europa fruïen amb les competicions olímpiques,a Barcelona començaven a ser palpables els efectes de la Guerra Civil. Tot plegat provocà la marxa de Rukeyser de la ciutat. Sense temps per acomiadar-se de Boch pujà al vaixell que l’allunyà per sempre més de Barcelona. Un any després, el 1937, publicà al diari New Masses el poema “Mediterranean”, on va descriure com s’acomiadà d’aquella ciutat convulsa que l’acollí durant un breu estada i on va trobar l’amor de la seva vida.

A desgrat i forçada, finalment va marxar deixant enrere aquell corredor alemany que li havia furtat el cor. Els seus versos així ho rememoren: “enrere al moll resta el valent Otto Boch, íntegre i disposat a lluitar com a voluntari”. El record d’aquells dies esdevingué l’eix de la seva obra poètica posterior, perquè la guerra els separà en cos però no pas en ànima.

Un cop a Nova York, Rukeyser col·laborà amb el Departament Mèdic Americà d'Ajuda a la Democràcia Espanyola i publicà diversos articles sobre la Guerra Civil i la situació dels republicans. I és que tot i romandre només cinc dies a Barcelona, foren tan colpidors que mai els va poder esborrar de la seva ment. Així ho testimonià a la novel·la Savage Coast, escrita en tornar als Estats Units, on desgranà amb detall la seva experiència vital durant l’esclat de la guerra.
El 1938, però, la poetessa va deixar de rebre les cartes que Boch li escrivia des del front. El jove alemany, l’abril d’aquell mateix any, havia mort a la Batalla del Segre. Un any més tard tot es precipità. La caiguda de Madrid i Barcelona suposà la fi de la República. Malgrat tot, Rukeyser mai va perdre l’esperança de que el seu estimat encara fos viu. Anys més tard, a l’article “We Came for Games” evocà els mots amb els que Boch, durant aquells cinc dies frenètics, s’adreçava a ella... “ets un regal de la revolució”.

  • Comparteix