Marcello Mastroianni havia rebut una trucada del seu agent per convocar-lo a una reunió amb l’equip de Federico Fellini per parlar sobre un projecte. El director volia que l'actor fos el protagonista d’un film que tenia al cap i el va citar a la platja de Fregene, prop de Roma, on era amb els seus ajudants.

Mastroianni va arribar tot elegant i en preguntar per Fellini, li van dir que era a la seva casa de la costa. El director, en banyador, li va donar el guió a l’actor per si aquest se'l volia estudiar. Mastroianni, sota el sol, va obrir la carpeta i al seu voltant es va fer un silenci. Tothom el mirava esperant la seva reacció. A la llibreta, l’actor es va trobar un dibuix on unes sirenes llepaven el membre d’un mariner que nedava al mar. Un mariner amb un penis gegant. Tan gran que li arribava al fons del mar, entre peixets i sirenes. Mastroianni no entenia res, però s’ho va prendre amb calma, dient que ell no era l’actor ideal per fet aquell paper per una qüestió de físic. Fellini va riure. I va començar la dolce vita.

Pocs mesos després, en Marcello, sempre elegant, es va acostar als encarregats de vestuari i amablement, els va demanar si tenien algun tipus de roba impermeable. Aquests van fer mans i mànigues per portar-li uns pantalons resistents a l’aigua i en Marcello se’ls va posar sota el vestit elegant de confecció italiana. Acte seguit va acostar-se a la font, va rebre un gotet ple de vodka i se’l va veure d’un glop. Va fer una ganyota i va entrar dins de la Fontava di Trevi. En Marcello va sentir l’aigua freda als peus. Portava dos mitjons. Notant un calfred, es va mirar l’Anita, qui feia minuts que ja era dins de l’aigua. La sueca somreia. No duia res sota el vestit negre. Però feia bona cara.

Una nit de març, en Marcello i l’Anita van protagonitzar una de les escenes més famoses de la història del cinema. Fora de la Fontana di Trevi, Federico Fellini burxava en Marcello i li deia que si ho feien ràpid, podria sortir ràpidament de l’aigua. L’actor tenia molt de fred i de tant en tant demanava sortir de l’aigua per canviar-se de roba, fer un cafetó o prendre un glop de vodka. L’actriu en canvi, es va passar hores dins de l’aigua com si res. Sense mitges, passejava per l’aigua sense problemes. L’escena es va rodar durant tota una nit, en diferents plans.

L’Anita va gaudir molt més de l’escena que en Marcello. Poques persones han tingut el plaer de tenir la Fontana di Trevi per ells sols. Bé, just a fora hi havia centenars de persones del set de rodatge, però l’actriu sueca va poder fer seva la plaça, convertint-se en el somni eròtic de tota una generació amb aquell escot generós, aquella despreocupació i sensualitat. Però en Marcello es va saber resistir als cants de sirena. Aquells “Marcello com here" melosos el van fer entrar a l’aigua. Però la història d’aquella escena, de fet, és la història d’un petó que no es produeix.

És la història d’una seducció, de fet. Mig món es va deixar seduir pel film. L’altra meitat, el va odiar. Després de la seva estrena a Milà, per exemple, una dona va agafar per l’abric a Fellini i li va cridar: “Estàs posant Itàlia en mans dels bolxevics!”. Acte seguit, un senyor el va escopir al rostre.  Però Fellini se les va empescar per seduir la gent. Al primer, a Mastroianni. L’actor sabia que podia ser el paper de la seva vida. Sabia que Fellini s’havia barallat amb el productor, Dino Di Laurentiis, tiet de l’actual propietari del Nàpols, ja que el productor volia que el protagonista fos Paul Newman. I Fellini estava encaparrat en Mastroianni. Així doncs, va preferir canvia de productor. I va preparar aquell dibuix per a Mastroianni.

I Mastroianni ens va seduir a tots. I l’Anita també. Ara, l’Anita també va caure seduïda, ja que va decidir quedar-se a viure a Roma, a Itàlia, des d'on ens ha deixat ja que no va voler marxar-ne. Les cuixes rodones i escots generosos de l’Anita van trobar una llar ideal a Roma. Prop d’aquella Fontana di Trevi en què molts la somien tot esquivant venedors de records, turistes i pakistanesos que volen fer-te fotos a canvi de molts diners. Amb aquella escena, la Fontana també va esdevenir objecte de seducció. Aquesta font barroca tan gran per una plaça tan petita, va acabar triomfant malgrat que van caldre més de 100 anys, amb discussions i fracassos, per construir-la. Bernini no la va poder fer al caure en desgràcia i Nicola Salvi, l’arquitecte encarregat d’acabar-la, va morir abans de la inauguració final. Inauguració feta gràcies als diners guanyats pel Papa amb la loteria romana. El Papat va fomentar el joc entre els feligresos per poder aixecar una font on tot sembla exagerat. Una seducció arquitectònica ideal per al físic de l’Anita, una dona en la que tot semblava exagerat.

La Dolce Vita de fet, és la història d’una societat exagerada, ja que bona part del guió es basa en fets reals: festes en què actrius es despullen, falsos miracles, crists voladors, paparazzi, joves cantants de rock com Celentano i orgies. De fet, de tota aquella gran seducció, un servidor es queda amb en Marcello. Sempre intento imaginar la seva cara quan a la mateixa platja on es va rodar la darrera escena del film, va obrir un guió esperant trobar diàlegs, i es va trobar amb una polla gegant. Fellini va entendre en veure la seva reacció que sabria estar a l’alçada dins de l’aigua amb l’Anita a pocs centímetres.

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.