Madeleine Lemaire era coneguda com l’emperadriu de les roses. Vivia en una mansió amb la seva àvia, Madame Herbelin, on rebia l’aristocràcia francesa i organitzava festes elegants. Molts artistes la visitaven i el mateix Marcel Proust s’hauria inspirat en ella pel personatge de Madame Verdurin de la seva Recerca del temps perdut.

Lemaire vivia en un món idíl·lic, entre flors i aduladors. Que bonic era París a finals del sXIX.

Si tenies diners, és clar.

Clément Duval no en tenia, de diners. I segurament havia fet més per França que Madeleine Lemaire. Duval, ja de ben jove, havia estat cridat a files per anar a lluitar a la guerra franco-prussiana. Duval, fill d’una família d’obrers, s’hi va esforçar. Es va casar amb la seva promesa i va marxar al front amb convicció. Però el premi va ser una ferida greu provocada per un morter. A més, va contraure la verola. Duval es va passar quatre anys dins d’hospitals, cobrant una misèria. Quan es va curar, el van llicenciar i es va trobar al carrer sense diners i sense feina. La seva dona l’havia deixat. El seu pare havia mort. I ell patia reumatisme i artritis, conseqüència de la manca d’higiene dels hospitals militars. Que fastigós era París a finals del sXIX.

Si no tenies diners, és clar.

Duval va acabar treballant en una fàbrica, però després de patir un atac de reumatisme va ser acomiadat. Desesperat, va acabar robant per poder menjar. Però el van enxampar quan intentava endur-se els diners de la taquilla d’una estació de trens i es va passar un any a la presó per intentar robar 18 francs d’una estació on Madeleine Lemaire, la senyoreta que es feia besar la mà i pintava quadres sota la mirada de pintors que li reien les gràcies, es comprava bitllets de primera classe.

En sortir de la presó, Duval va unir-se a un grup de pocavergonyes anomenats “Les panteres de Batignolles”. A la presó havia meditat molt sobre la seva vida. Sempre s’havia sentit una víctima però mai havia pensat en qui eren els culpables de les seves desgràcies. A les panteres de Batignolles tenien les idees clares. Eren un grup de cràpules amb més discurs que molts polítics. Un grup de lladres amb més idees que molts intel·lectuals. Les panteres es declaraven anarquistes, robaven ja que afirmaven que l’estat els robava a ells cada dia, i atacaven locals i cases de famílies riques amb una idea clara: volien que sentissin la mateixa por que ells havien viscut als carrers i a la presó. 


Duval, amb els ulls plens d’odi, va aprendre més amb les panteres que a l’exèrcit. De sobte, tenia un discurs i sabia explicar què feia. Quan el 5 d'octubre del 1886 va decidir entrar de nit a la mansió on viva Madeleine Lemaire, sabia què es feia. Amb un company de gresques conegut com "el turc", van irrompre a la casa, buida ja que les dones eren de vacances, i els van robar 15.000 francs i molts objectes. Però accidentalment, van provocar un incendi. Els camins de Madeleine Lemaire i Clément Duval s’havien creuat.

Duval va ser localitzat per la policia unes setmanes més tard, quan intentava vendre els objectes robats. Però es va resistir, va apunyalar un dels policies diversos cops. El policia se’n va sortir, però Duval va acabar davant del jutge. Ara bé, a diferència del seu primer judici, quan havia callat, Duval ara tenia clar què volia dir. El seu judici va acabar sent un dels esdeveniments de l’any. Madeleine Lemaire i els seus amics es van escandalitzar quan Duval va defensar tot el que havia fet, sense penedir-se de res. Duval va passar a ser un acusat que acusava els jutges, els policies i els polítics. Cridant, es va proclamar pres polític, va argumentar que els seus eren crims polítics i va recordar la seva vida, acusant el govern. Segons Duval, no robava. Recuperava el que era seu i ho invertia en propaganda anarquista. Quan el van condemnar a mort, va ser arrossegat fora de la sala mentre cridava “visca l’anarquia!”. A la sala va iniciar-se una baralla que va acabar amb molts ferits. L’escàndol va ser tan gran que el president de la República, Jules Grévy, per evitar més incidents, va decidir perdonar-li la vida i el va condemnar a cadena perpètua gràcies a la gestió del seu jove advocat, Fernand Labori.

Duval va acabar a l’illa del diable, la presó més temible de França: una illa a la costa atlàntica de la Guaiana, al carib. Amb mosquits, malalties, calor i poca aigua. Aquella illa on també va ser empresonats l'autor de Papillon, Henri Charrière i el famós capità Alfred Dreyfus, que hi va ser més de quatre anys acusat de traïció, quan era innocent. Un Dreyfus que havia estat defensat curiosament, per Labori. El mateix advocat que Duval.

A l’illa, Duval es va trobar un infern. El primer cop que es va negar a respondre una ordre va ser apallissat i tancat en una cel·la tant petita, que no podia estar alçat, però tampoc podia seure ja que hi havia aigua podrida que li arribava fins els turmells. Però Duval era irreductible, i amb els altres anarquistes empresonats va decidir revoltar-se. La fortuna però, va voler que el dia de la revolta, ell fos dins de la cel·la de càstig. Això li va salvar la vida. Garnier, Boesie, Simon, Le Leauthier, Lebault, Masservin, Dervaux, Chevenet, Mesuesis, Kesvau o Marpeaux, els seus amics, van morir i els seus cadàvers van ser llançats al mar. Duval va sentir les bromes dels soldats quan els taurons es menjaven els cossos.


Però Duval, malgrat la seva delicada salut, no estava destinat a ser derrotat. Després de 20 intents de fuga, va sortir-se amb la seva. Va aconseguir escapolir-se amb 7 companys i creuar el mar amb una canoa, arribant a Surinam, propietat holandesa, on es va amagar fins que va enfilar-se a un vaixell destí de Martinica. Allí, en va agafar un altre cap a Puerto Rico. I dos anys després d’haver sortir de l’illa del diable, arribava a Nova York. Tenia més de 50 anys i estava malalt. A Nova York però, va ser rebut per la comunitat italiana, molts d'ells anarquistes, que el va acollir com un heroi. Conegut com “Papa Duval”, va acabar els seus dies a Brooklyn, parlant en italià, envoltat de gent que el cuidava, i escrivint les seves memòries. Malgrat la seva salut fràgil, Duval va viure més que Madeleine Lemaire. Però els dos van morir envoltats de gent que els estimava. Ella, a París, entre artistes. Ell, a Nova York, entre anarquistes.

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.