Karl Pauker, el guardaespatlles d’Stalin, solia explicar un acudit: “Stalin perd la seva pipa. La busca per tot arreu i denuncia que li han robat, però poc després, la troba sota un coixí del sofà. Quan li comunica a Beria, el cap de la KGB, que l’ha trobat, aquest li diu: Impossible! Si tres persones ja han confessat haver-la robat!”. Sempre que en Pauker explicava aquest acudit, Stalin reia. El dictador tenia un sentit de l’humor ben especial.

A l’Unió Soviètica no es celebrava el dia dels innocents, però de bromes, se’n feien. Algunes d'elles ben macabres, com aquestes en què Stalin, d’alguna manera, es reia d'ell mateix. O potser es reia de la por que passava la gent en sentir el seu nom. Diuen que el sentit de l’humor sol dir molt d’una persona. Però el sentit de l’humor no sempre és fàcil d’entendre. Per exemple, costa d’entendre perquè celebrem el dia dels innocent el 28 de desembre, quan inicialment aquest dia recordava els nens assassinats per Herodes, segons la tradició bíblica. Una història que no en fa gens gràcia. Com tampoc feien gràcia les bromes d’Stalin. Però el dictador georgià tenia sentit de l’humor. Ben especial, com tot ell.

Les persones que el van conèixer parlaven d’un paio juganer amb els nens, gran bevedor i rialler. Ara bé, mai admetia que es riguessin d’ell. Per exemple, si pronunciava malament una paraula, tothom la pronunciava malament per no semblar que el dictador s’havia equivocat. Stalin tampoc deixava que gairebé ningú veiés amb ell els westerns de John Ford que adorava i prohibia a la població. Es tancava a una habitació per gaudir amb els cowboys, feia rialles que se sentien per tot el Palau.

Stalin, que vol dir ‘fet d’acer’ en rus, preferia projectar una imatge de líder fred i autoritari. Més enllà d’un somriure de satisfacció quan presidia desfilades militars, era un líder que es guardava les bromes pels seus cercles íntims. I també aquí, era difícil entendre el personatge. Quan es van celebrar els 100 anys de la mort de Puixkin, Stalin va ordenar celebrar aquesta efemèride. Però durant una reunió, va comentar als seus acompanyants: “Potser en fem un gra massa amb la celebració de la mort d’un burgès. Li hem fet tot tipus d’estàtues: Puixkin llegint, meditant, dret, amb una cadira... potser caldria una estàtua diferent”. I quan tots van mirar amb curiositat la proposta del dictador, van veure un dibuix d’una estàtua d’Stalin llegint un llibre de Puixkin.

Una de les poques mostres documentades que ens queden d’aquest particular sentit de l’humor són una sèrie de gravats de finals del segle XIX que va censurar ell personalment. Al costat dels gravats -una col·lecció de cossos nus-, va escriure-hi frases intrigants. Per exemple, al costat del dibuix d’un jove meditant va escriure-hi: “Un boig que pensa és pitjor que 10 enemics”. A altres dibuixos els va encerclar els genitals, gest que no tothom interpreta de la mateixa manera. Al costat d’un altre dibuix, en aquest cas un cos despullat d’esquenes on no queda clar on està la mà, hi va escriure: “Has de treballar, no masturbar-te. És l’hora de reeducar-lo!”. Un dibuix d’un home sobre una dona agenollada venia acompanyat de la frase: “Idiota, t’has oblidat del tot què has de fer?”.

A mesura que es va anar quedant sol, Stalin es guardava el sentit de l’humor per a ell, apuntant-ho en papers o fent-ho en privat. Lluny quedava aquella època en què durant els primers congressos comunistes després de guanyar la guerra civil i fer-se amb el poder, els mandataris es canviaven caricatures i bromes entre ells, com si fossin al col·legi. Stalin mai hauria portat bé aquestes bromes, ja que solia ser representat pels seus companys com a un paio poc intel·ligent o un camperol georgià. Quan es va fer amb el poder doncs, es van acabar els dibuixos i les bromes. Bé, de fet va acabar amb molts dels seus companys, com Karl Radek. A les anotacions al costat dels dibuixos de cossos nus es conserva un missatge en què Stalin reflexionava: “Radek, bastard, si no haguessis pixat en la direcció del vent, si no haguessis estat dolent, encara series viu”. Stalin potser enyorava Radek, a qui havia fet executar el 1939, quan veia enemics per tot arreu. De Radek s’explica que era el dirigent més bromista, amb una especialització: els acudits sobre jueus i comunistes. Ben curiós, ja que Radek era jueu i comunista. Sigui com sigui, s’explica que un dia, Stalin li va demanar a Radek que deixés de fer bromes sobre ell. “Sóc el cap del proletariat mundial, no hauria de fer bromes en públic” hauria dit Stalin. “El cap del proletariat mundial? No camarada Stalin, aquest acudit no és meu” va contestar Radek.

En Radek no va durar gaire.

Ningú li podia portar la contraria, a Stalin. I per tant, si feia bromes, la gent les reia, com el guardaespatlles Karl Pauker, qui per tenir satisfet el dictador, imitava els darrers segons de vida d’enemics seus que havien executat, com Zinoniev. Stalin reia en veure el guardaespatlles imitant en Zinoniev demanant clemència. El 1939, el mateix Pauker va ser executat. Altres van explicar com una de les seves bromes consistia en emborratxar-se molt amb els caps del partit. I decidir quin dels mandataris havia de ballar sobre la taula al ritme de la música. Pel que sembla, a Nikita Serguéievitx Khrusxov li va tocar ballar molt.

Amb el temps, l’humor d’Stalin es va centrar en una especialitat: espantar la gent. Per exemple, si es creuava amb un alt càrrec, li podia dir: “Encara per aquí? Creia que havia ordenat la seva detenció...”. Un cop que un el ministre Bolxakov va tacar sense voler amb tinta el seu uniforme blanc, va deixar la sala seriós, ordenat que hi entrés la guàrdia armada. Després d’uns minuts de pànic, amb aquells soldats armats a les portes, Stalin va tornar a la sala amb un nou uniforme, somrient. “Ja està, o pensàveu que només tenia un uniforme blanc?”.

Stalin també va deixar mostres del seu humor davant líders occidentals. Un cop, davant De Gaulle, va presentar els seus ministres d’una forma curiosa. “Aquest és el ministre de transports. Si els trens arriben tard, l’afusello. I aquest el d’Agricultura. Si no arriben les collites promeses, també l’afusello”. Stalin va crear una situació molt incòmode tant pels ministres com pels francesos, però al final del sopar, va aixecar-se per brindar i va dir: “Brindo per la premsa francesa que afirma que les bromes que faig sobre afusellar, són certes”. De Gaulle va riure. Els ministres, no.

Sabien que la premsa francesa segurament deia la veritat.

  • Comparteix