Calcio i comunisme, vides paral·leles a Liorna

Ningú posa en dubte la riquesa cultural, artística i paisatgística de la Toscana. Una de les regions més enlluernadores de la Península itàlica. Evocar el seu passat ens trasllada a un període cruent de lluites fratricides.

Els enfrontaments entre güelfs i gibel·lins, pisans i florentins caracteritzaren una Edat Mitjana convulsa. L’expansionisme de les repúbliques per assolir la unificació toscana durant el segle XIV topà amb la resistència dels genovesos. La ciutat- estat de la Ligúria fou qui va vendre per 100.000 florins d’or el castell de Liorna a la República de Florència. Així fou com el 27 de juny de 1421 la ciutat portuària passà a formar part del comtat florentí. Al segle XVI, aquest aleshores petit assentament mercantil poblat per prop de mig miler d’habitants inicià la seva transformació.

Des de llavors, Liorna es convertí en un indret de pas. Jueus, conversos, portuguesos i, fins i tot, esclaus. Així ho recorda l’estàtua que es troba a l’entrada del port i dona la benvinguda als visitants, el Monument dels Quatre moros, un dels símbols de la ciutat. Un conjunt escultòric, inicialment erigit per rememorar l’autoritat de Ferran I de Mèdici, gran duc de la Toscana, al qual el 1621 s’hi afegiren les figures dels quatre moros encadenats al pedestal. Per molts dels seus habitants aquesta escultura és motiu d’orgull, l’evidència del seu passat rebel. Aquest esperit insurreccional tornà a manifestar-se el 15 de gener de 1921. Aquell dia al Teatre San Marco es fundà el Partit Comunista d’Italià, vinculat a la III Internacional, de la mà dels dissidents socialistes Amadeo Bordiga i Antonio Gramsci. Des de llavors Liorna esdevingué bressol i emblema del comunisme al país. El cor de l’esquerra italiana.

Com sempre, el context sociopolític va tenir el seu reflex en el futbol. A Liorna el calcio va emergir a la primera dècada del segle XX. De fet, fou una de les ciutats pioneres d’aquest esport a Itàlia, la importació del qual arribà de la mà de localitats portuàries com Palerm, Gènova, Nàpols o la pròpia Liorna.

Així, el febrer de 1915, sis anys abans de la fundació del PCI, es fundà la Unione Sportiva Livorno, el club de la ciutat. L’entitat va néixer de la fusió de dos conjunts, la Virtus Juventusque i l’SPES Livorno. Curiosament, tot i que els dirigents d’ambdós equips arribaren a un acord el 14 de febrer aquest no es va fer públic fins tres dies més tard. La raó fou la por dels directius vers la reacció dels seguidors atesa l’animadversió que es professaven.

Malgrat aquesta “unió per la força” el club amaranto, conegut així pel color roig intens de la seva samarreta, aconseguí l’estabilitat de la mà del seu primer president, Arrigo Galeotti.

Al anys vint, coincidint amb l’ascens al poder del feixisme i la prohibició del partit comunista, el club disputà per primer cop a la seva història la màxima divisió del campionat nacional. A Liorna el feixisme fou un moviment vinculat a la burgesia, no debades fou la ciutat natal de Galeazzo Ciano, gendre de Mussolini i una de les cares més visibles del feixisme italià. Tot plegat coincidí amb una de les etapes més recordades pels aficionats del Livorno. El motiu? Doncs que la temporada 1929/ 30 l’equip de la ciutat fou l’únic representant de la Toscana a primera divisió del futbol italià. Livorno, la ciutat portuària, aquella vila de pescadors sense glamour havia passat la mà per la cara als seus veïns. Ni Florència, ni Siena, ni Pisa, aquell any el representant del calcio toscà fou el Livorno.

A recer de la bona marxa esportiva, a inicis dels anys trenta, l’entitat es plantejà la construcció d’un nou estadi. Aixel 1932 dels anys trentaportiva l'utat no escaptat fosca i sense llums de neí, el 1933 s’iniciaren les obres de la nova llar del conjunt amaranto. Un camp que s’inaugurà oficialment el 1935 sota el nom d’Stadio Edda Ciano Mussolini en homenatge a la filla gran del Duce casada amb el comte Ciano.

Durant la Segona Guerra Mundial la ciutat no escapà dels bombardejos de l’aviació aliada. En un d’aquests, ocorregut el maig de 1943, es provocaren estralls el Teatre San Marco, el bressol del Partit Comunista italià que just aleshores tornava a ser legal als territoris alliberats pels aliats. Aquella, fou una ràtzia aèria devastadora que destruí més del 30% dels edificis de Liorna. Finalment, el juliol de 1944 la ciutat fou alliberada del jou nazi pels partisans i l’exèrcit nord-americà.

El conflicte bèl·lic també havia colpit el futbol italià. El campionat nacional, òbviament, s’aturà a partir de 1943 tot i jugar-se alguns tornejos d’àmbit local, com la única edició del Campionato toscano di guerra que es celebrà l’estiu de 1945 i on, per cert, no participà el Livorno. Una competició que acabà guanyant la Fiorentina en superar a la final a doble partit a l’Empoli. La supervivència en guerra del futbol, de fet, fou utilitzada pel feixisme com a símptoma de normalitat i per legitimar el seu poder. La paralització del campionat, doncs, fou limitada als mesos que comprengueren la caiguda del règim feixista i l’anunci de l’armistici amb els anglo-americans. És a dir, entre el 25 de juliol i el 8 de setembre de 1943, coincidint amb l’aturada estiuenca habitual entre temporades. D’aleshores ençà el calcio es practicà a banda i banda del front depenent de les operacions militars en curs.

A Liorna els efectes de l’alliberament foren ràpidament ben visibles. El fins aleshores Stadio Edda Ciano Mussolini canvià de nom i fou conegut com Yankee Stadium perquè fou ocupat per tropes nord-americanes que l’utilitzaren per jugar partits de futbol americà. Altres recintes esportius del país no van córrer la mateixa sort. A Nàpols, per exemple, l’Stadio Partenopeo va ser arrasat el 1942 durant un bombardeig provocant l’exili del club azzurri.

Cinc mesos després de la fi de la Segona Guerra Mundial, l’octubre de 1945, es va reprendre el Campionat nacional. En aquells anys, el futbol esdevingué un dels esports predilectes dels italians, juntament amb el ciclisme i la boxa. En certa mesura l’esport, com el cinema, es convertí en una vàlvula d’escapament per una societat abatuda per la misèria derivada del conflicte.

Tres anys més tard, en plena Guerra Freda i amb el PCI liderant l’oposició al govern del democratacristià De Gasperi, el Livorno baixà a la Serie B, la segona divisió del futbol italià. El club de Liorna no tornaria a jugar a la màxima categoria del calcio fins 55 anys més tard, quan la temporada 2004/05 assolí l’ascens amb un equip integrat per jugadors com els davanters Cristiano Lucarelli, Igor Protti, Paulinho o el porter Marco Amelia.

Anys abans, però, a la dècada dels cinquanta a l’equip amaranto destacà la figura d’un altre futbolista, el defensa Armando Picchi, qui als anys seixanta es consagraria com a capità de l’Inter de Milà d’Helenio Herrera. El 1954 Picchi debutà amb el Livorno on milità durant cinc temporades. Les seves grans actuacions provocaren que el 1990 l’estadi del club amaranto s’anomenés oficialment Stadio Armando Picchi. Un any més tard, el club es refundà sota la denominació actual, Associazione Sportiva Livorno. Paradoxes de la vida, també aquell 1991, a recer de l’impacte de la caiguda del Mur de Berlín i el col·lapse de la Unió Soviètica, el PCI dirigit aleshores per Achille Occhetto es va dissoldre després de celebrar el seu XXè Congrés a Rímini. Els delegats de la històrica formació comunista acordaren impulsar el Partit Democràtic de l’Esquerra (PDS). Noves sigles pels nous temps. Sigui com sigui, Liorna sempre serà el bressol del comunisme i l’AS Livorno el seu mirall esportiu.

 

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.