George Hearst va trucar el seu fill. La trucada va creuar tots els Estats Units, de punta a punta. De San Francisco a Nova York. El Senyor Hearst no estava gaire satisfet amb la vida del seu fill.

Un senador que s’havia fet ric gràcies a les mines d’or no acabava d’entendre la dèria del seu fill per ser periodista. I tampoc entenia com és que seguia endavant amb el seu somni, quan l’havien fet fora de Harvard per organitzar festes per beure cervesa i per dibuixar caricatures burletes dels professors.

Però un fill és un fill. Ell tampoc era un sant. Era un apassionat del joc i s'hi jugava grans sumes de diners. En una ocasió va deixar desplomat el propietari d’un diari, el San Francisco Examiner. I aquest no va tenir altre opció que pagar-li el deute entregant-li el diari. Hearst de sobte tenia un diari en propietat i un fill periodista. Així que va trucar-lo i li va dir que si volia passaria a ser, amb 23 anys, director d’un diari. El fill, eufòric, ho va acceptar.

William Randolph Hearst feia anys que es guanyava les garrofes al New York Globe, diari propietat d’un tal Joseph Pulitzer. Aquest jueu hongarès que havia deixat de ser jueu i hongarès, havia aixecat un imperi periodístic revolucionant la forma d’entendre el negoci. Apostava per notícies humanes i per algunes notícies sensacionalistes. Li agradava descobrir casos de corrupció i sabia mantenir l’equilibri entre les notícies que podien interessar diferents classes socials. Hearst s’ho passava pipa treballant amb ell, però un cop li va sorgir la possibilitat de dirigir ell mateix un diari, va iniciar una cursa que el va portar, precisament, a ser el gran competidor de Pulitzer.

Amb els diners de la família, Hearst va revolucionar el periodisme a Califòrnia. Va fitxar bons periodistes i va aplicar les millor lliçons de Pulitzer. Els lectors trobaven cròniques morboses d’assassinats, veien com s'airejaven les vergonyes dels polítics i se sorprenien amb les notícies crítiques amb les empreses del propietari, ja que Hearst no tenia pietat ni del seu propi pare. El pare, de fet, en va acabar una mica tip, del fill. Però no podia negar que era ambiciós i treballador. Així, el 1895 va comprar el New York Morning Journal amb l’ajuda de la seva mare, iniciant la competència directa amb Pulitzer al seu propi territori. Hearst coneixia la forma de treballar del seu mestre i rival. I el va atacar sense pietat: utilitzant els diners de la família, va contractar els millors periodistes i articulistes a sou de Pulitzer, obligant al seu rival a pujar els salaris per evitar la fuga de talent. De mica en mica, Hearst va anar guanyant les batalles fins a convertir-se en el guanyador d’aquell pols. Els diners no paraven d’arribar i Hearst obria els ulls atent a qualsevol novetat. Va invertir en la ràdio, en el cinema i, enyorat els anys que feia caricatures dels professors de Harvard, va popularitzar l’ús de les vinyetes còmiques als mitjans de comunicació, convertint-se així en una peça clau en al difusió del còmic.

Hearst s’empescava mil trucs per guanyar terreny: baixar el preu del diari, modificar la forma de titular les notícies, treure notícies crítiques sobre Pulitzer (li va pispar lectors jueus amb un famós article en què Pulitzer era acusat d’haver abandonat la fe del seu poble). Seduït pel poder que tenia, cada dia que passava era més temible, però també més perillós. Incapaç de dir prou, Hearst va acabar creient-se el rei del món quan va dir aquella frase de “les notícies les faig jo”. És a dir, si la notícia no hi era, se l'inventava. I en aquesta línia Hearst va decidir que la notícia que l’ajudaria a vendre més seria Cuba.

Cuba era el producte ideal ja que feia dècades que vivia revoltes contra el govern espanyol. L’exèrcit reprimia la població d’una illa amb molts ciutadans nord-americans fent-hi negocis. Hearst i Pulitzer van passar a competir per informar millor que el rival sobre els crims de l’exèrcit espanyol... O inventar-se els crims si els calia per vendre més. Quan Hearst va enviar un dibuixant a l’illa i aquest va enviar un telegrama dient que no trobava res destacable, Hearst li va dir que dibuixés una guerra. Que si no n'hi havia, la guerra ja la posaria ell. Embogit, va arribar a fer 40 edicions diferents en 48 hores per anar actualitzant les notícies. La gent feia cua per comprar el seu diari, enganxada a l’actualitat sobre els crims espanyols. A les pàgines del New York Morning Journal els lectors hi trobaven històries d’herois cubans amagats als boscos, de generals dolents que empresonaven civils i històries, amb noms i cognoms, de ciutadans nord-americans perseguits per la policia espanyola. Històries que no sempre eren certes. Històries que van fer que, per fi, el seu diari fos el més venut de la ciutat, superant Pulitzer.

Però Hearst en volia més. Imaginatiu com pocs i més ambiciós que el mateix govern de Washington, va arribar a comprar un vaixell que va convertir en una redacció flotant, amb espai per escriure, imprimir i revelar fotografies. La nau va posar rumb a Cuba, on va arribar abans que qualsevol soldat nord-americà. Quan l'embarcació va arribar a Cuba, la situació era ja irrespirable. La repressió espanyola, a les ordres del General nascut a Mallorca Valerià Weyrel, provocava la mort de milers de civils, concentrats en camps d’internament per evitar que ajudessin els rebels. I just quan més tensa era la situació, el 15 de febrer del 1889, el vaixell de guerra nord-americà Maine va explotar al mig del port de l’Habana, provocant la mort de 256 mariners. Ningú tenia clar què havia passat, però Hearst, sense voler esperar a saber la veritat, va fer titular els seu diari amb un contundent “El vaixell de guerra Maine partit per la meitat per un artefacte infernal de l’enemic”. La notícia va provocar una onada d’indignació als Estats Units i, pocs dies després, es va declarar la guerra. La causa de l’explosió del Maine mai s’ha esclarit del tot. Hi ha moltes versions diferents. Però la guerra, aquella del Meu Avi, va ser una realitat.

Els Estats Units van guanyar aquella guerra i es van fer amb el control de Cuba. I Hearst també va guanyar la seva guerra. Poc després, ja era propietari de 28 diaris i 18 revistes, una d’elles el National Geographic. Controlava els mitjans amb més lectors de Nova York, Detroit, Washington o San Francisco. A més de tenir altres rotatius a los Angeles, Chicago i Boston. Era propietari d’agències de notícies, una productora de cine i els negocis familiars heretats, amb mines, camps i vinyes. Durant els primers anys del segle XX, era de les persones més poderoses dels Estats Units. Quan el 1911 va morir Joseph Pulitzer, Hearst no tenia rival. Però la seva sort va canviar.

Primer, va decidir entrar de forma activa a la política, militant al Partit Demòcrata. Però no va ser escollit governador de Nova York. Derrotat a la política, va seguir fent diners, però va sumar una segona derrota, quan va equivocar-se en defensar als seus mitjans que els Estats Units no havien d’entrar a la Primera Guerra Mundial. El 1919 va tornar a la seva Califòrnia natal, on va viure una aventura sentimental amb l’actriu Marion Davis. Hearst li produïa films i li escrivia personalment guions. Va fixar la seva residència en una mansió que es va fer construir a prop de San Simeon. Era un castell  conegut com "La Cuesta Encantada”, amb un zoo amb zebres i elefants, una piscina envoltada de ruïnes romanes que va fer portar d’Itàlia i torres inspirades en l’arquitectura andalusa. Envoltat d’aquest luxe, Hearst va encaixar la tercera derrota: el crack del 1929, que el va obligar a vendre’s moltes propietats, perdent part del poder que tenia. Cada cop menys influent i poderós, Hearst va seguir vivint com un rei malgrat que ja no dominava el mercat.

El 1941, en plena Segona Guerra Mundial, un conflicte que li havia permès vendre de nou molts diaris, Hearst va sumar la derrota definitiva, la que va acabar de tacar la seva imatge. Aquell any un jove director de cine, Orson Welles, va estrenar el film Ciutadà Kane, inspirat en part en la vida de Hearst. En veure’s reflectit en aquell film, horroritzat davant la imatge d’un foll que havia venut mentides per guanyar diners, Hearst va prohibir que el nom del film fos publicat als seus mitjans. Avui en dia, Ciutadà Kane és considerat un dels millors films de tots els temps. I Hearst, el pare de la premsa groga. Curiosament, quan va néixer el terme “premsa groga” també es referia a Pulitzer, que també feia sensacionalisme per guanyar lectors. Però Pulitzer ha passat a la història per un premi que va crear-se quan va morir, relacionat amb un periodisme oposat al que va defensar en vida.

Hearst va morir el 1951 a Beverly Hills.

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.