Caminar. Per descobrir llocs o per fugir de fantasmes. Caminar, per amor o per odi. Caminar. Del Regne Unit a les costes del Japó.

Com va fer un escocès fa uns segles. Es va posar a caminar i no va parar fins creuar tota Europa i tota l'Àsia.

El nostre protagonista no semblava destinat a la glòria. Era bastard, per començar. El seu pare el va tenir amb una amant i, oficialment, va trigar en reconèixer que la criatura era seva. John Dundas Cochrane, el nostre heroi, va demanar poder portar el cognom del seu pare natural, Andrew Cochrane-Jonhstone, sense imaginar que aquest cognom acabaria sent més una maledicció que no pas una benedicció. Un almirall de l'exèrcit britànic va arribar a dir que “No pots creure en la paraula dels Cochrane, són tots folls, romàntics, garrepes i mentiders. No hi ha cap excepció en tota la família”.

Coses de la vida, el bastard ha passat a la història amb millor fama que el seu pare, el noble. El pare va ser condemnat per haver organitzat una gran estafa el 1814, quan va fer córrer pel Regne Unit que Napoleó havia mort, per alterar així els preus de la borsa de Londres i fer-se d'or. Però va ser enxampat. El van expulsar del parlament, ja que era un militar amb representació política, i va fugir al Carib. Diuen que va morir a França convertit en un estafador el 1833. Quan el vell Cochrane-Johnstone va morir, el seu fill bastard ja era mort. Però a diferència del seu pare, havia mort famós i molt més estimat per la societat britànica de l'època. I tot, per la seva dèria de caminar.

John Dundas Cochrane és un dels grans caminadors de tots els temps. Va caminar i escriure més que el nostre estimat Espinàs. I va fer més quilòmetres que Forrest Gump. Com a bon escocès, Dundas Cochrane tenia caràcter aventurer i va protagonitzar un dels viatges més atrevits de tots els temps.

Cochrane va créixer obsessionat en poder portar aquest cognom i estar a l'alçada del que s'esperava d'un Cochrane, encara que fos bastard. Aquesta nissaga va acabar sent sinònim d'estafadors, però abans ho va ser de militars i aventurers. El seu cosí Thomas Cochrane, que també va ser condemnat per estafar a la borsa de Londres, era un almirall que va fer de les seves a les guerres napoleòniques i va creuar mig món per ajudar a organitzar la marina de nacions que volien independitzar-se, com el Perú, Grècia o el Brasil, on encara avui és considerat un heroi. I el seu tiet, Alexander Cochrane, va servir a la marina britànica en diferents guerres.

En John però, potser per no ser un Cochrane de soca-rel, va decidir creuar el món a peu. Enrolat a la marina amb tot just 10 anys, una pràctica molt normal a l'època, va anar pujant de mica en mica fins aconseguir el càrrec de capità. Un cop va escriure que havia servit a les ordres del seu tiet “pels pitjors racons de les índies occidentals”, en referència a les illes del Carib. El problema va ser que després de les guerres napoleòniques en què els seus familiars havien excel·lit, va ser desmobilitzat. Sense cap buc on servir, Cochrane va viatjar per Portugal, Espanya i França abans de tornar a Londres, on va demanar permís als seus superiors per organitzar una expedició per trobar les fonts del riu Níger, a l'Àfrica. Però li van dir que no tenia experiència. Tampoc tenia bons padrins de fet, així que va rebre carabasses.

Amb 27 anys, Cochrane no va defallir. Era una època ideal per a folls romàntics. L'Imperi Britànic volia controlar tot el món i els seus fills es feien un fart de deixar la seva llar per conèixer, documentar i, si calia, conquerir, qualsevol racó. Els exploradors britànics eren els primers occidentals en veure les aigües del llac Txad, en trepitjar zones remotes de l'Àrtic, en creuar un pas de muntanya de l'Himàlaia o en entrar en contacte amb una tribu a l'illa de Papua. Si tenien bones referències, un bon cognom o amics, podien organitzar una expedició que feia patxoca. Però a qui no tenia res d’això li passava com en John Dundas Cochrane: si volia ser explorador, havia d'anar a peu. Així, va demanar dos anys de permís i el febrer de 1820 va iniciar el seu gran repte, el seu gran viatge: anar a peu des de Dieppe, una ciutat a la costa francesa, fins a l'extrem del continent asiàtic, a la península russa de Kamtxatka. Més de 13.000 quilòmetres. Una bogeria.

 

Cochrane va passar per París i per Berlín. Després va creuar Polònia, Lituània i va anar cap a Novgorod, ja a Rússia. El següent destí era Moscou, però aquí van començar els problemes. Primer, el mal temps, ja que va començar a nevar. Poc abans d'arribar a Moscou, el capità escocès va sentir el soroll d'algú trepitjant la neu. Sense temps per reaccionar, va ser atacat per uns lladres armats. Cochrane va intentar resistir-se a l'atac, però va acabar despullat i lligat a un arbre. Els lladres s'ho van emportar tot, malgrat que Cochrane no duia res de valor per evitar precisament els assalts. Però tant els era. Li van robar els documents, cartes de presentació escrites en diferents idiomes i diners. I el van deixar lligat a l'arbre, despullat, deixant-lo morir del fred. Cochrane, desesperat, va començar a cridar com un foll i per sort, un pagès el va sentir i el va rescatar. Li va tocar caminar descalç sobre la neu uns bons quilòmetres fins arribar a la casa del pagès on es va poder recuperar. Al poblet, els vilatans el van ajudar: li van donar roba i el capità va poder seguir dies després la seva ruta fins a Moscou, on va poder informar les autoritats dels fets i rebre noves cartes de presentació per seguir el seu llarg viatge.

A Moscou, Cochrane va descansar i va fer-se amb el material necessari per anar escrivint el seu diari del viatge. Va haver de tirar de memòria per escriure de nou el que havia viscut abans de l'assalt i va enfilar cap a l'est, passant per Kazan, Perm i creuant els Urals per Tobolsk. Cochrane era caparrut i quan va entrar a Sibèria, volia seguir a peu malgrat que les autoritats locals li deien que era un bogeria. Al final, un governador local va arribar a obligar-lo a seguir amb un guia cosac i cavalls, doncs sense ells, s'hauria dirigit a la mort.

Cochrane va viure un munt de peripècies i va estar a punt de ser detingut quan va creuar sense saber-ho la frontera amb la Xina. Després d'arribar a Irkutsk, quan es va desviar cap al nord amb temperatures inferiors als 30 graus sota zero, Cochrane va rebre una segona pallissa. Aquesta, una mica menys dolorosa. L'escocès es dirigia cap al nord, valent i decidit, quan va trobar un petit llogaret, on va picar a un porta demanant foc per poder encendre la seva pipa. El que no s'esperava en Cochrane era que la dona cridaria els seus familiars per fer-lo fora a cops de puny. El capità, que no entenia res, va ser informat uns quilòmetres més enllà que havia anat a parar a un poblet de raskólniki, els vells creients cristians ortodoxos, que no veien amb bons ulls algú que no professava la seva fe.

Amb un munt de blaus al cos i un nou ensurt, Cochrane va entrar a la península de Kolimà, on cap europeu que no fos rus havia arribat abans. L'escocès va creuar el Cercle Polar Àrtic a la regió on segles més tard s'instal·larien els temibles gulags. Llavors però, només va trobar indígenes locals i alguns russos. La població local encara professava el xamanisme, i quan va ser invitat per un bruixot local a sopar, es va endur un nou ensurt ja que aquest el va acusar de voler enverinar-lo quan Cochrane el va convidar a fumar tabac de la seva pipa.

Cochrane, amb molta calma, també va superar aquest entrebanc i va aconseguir que les autoritats locals deixessin que dos guies locals l'acompanyessin per intentar creuar el riu Kolimà. Les temperatures eren de 40 graus sota zero, la zona era plena de llops i després de dies creuant terres nevades, els ulls dels tres es van començar a ressentir pel reflex de la neu. Per moments, es van perdre, però les dots de bon navegant de Cochrane els van permetre arribar a la riba del riu, on Cochrane en va fer una altra de les seves: va posar-se dins l'aigua per arribar a una canoa que els va permetre creuar les aigües. Les cròniques d'aquells dies són molt dures. Per salvar l'obstacle d'un altre riu va construir un rai amb fustes, però va acabar caient a l'aigua, en un nou incident en què gairebé perd la vida. Camí ja de la població d'Okhotsk, a la costa, l'escocès recordava com els va salvar de la mort trobar un llop i un cavall que “s'havien matat entre ells en un combat ferotge no feia gaire”. Els expedicionaris doncs, es van poder menjar la carn abans que es congelés.

Finalment, el juny del 1821, Cochrane va arribar a Okhotsk, després d'haver creuat zones que cap europeu havia creuat abans. Territoris sense mapes, congelats. Alguns dels racons més durs del planeta. Portava un any i mig caminant. L'havien atracat, apallissat, lligat a un arbre. Havia caigut a un riu en ple hivern siberià, s'havia perdut, havia passat gana i havia sobreviscut menjant cadàvers d'animals. Però havia arribat. A peu.

D’esperit irreductible, Cochrane no en tenia prou. A Okhotsk es va embarcar en un vaixell per arribar a la península de Kamxatxa. Va desembarcar a Petropavlovsk i va comunicar a les autoritats les seves intencions: explorar aquesta península volcànica, pujar cap al nord i aprofitar les gelades per creuar l'estret de Bering i entrar a Alaska. La seva idea era baixar pel continent nord-americà i poder fer la volta al món, tornant al Regne Unit en vaixell. Però el viatge va acabar aquí, i no pas perquè el mal temps, la neu, la natura o uns bandits l'aturessin. El viatge de Cochrane va acabar aquí ja que es va enamorar de Ksenia Ivanovna Loginova, la filla del comandant local de Petropavlovsk, l'almirall Pyotr Rikord.

El 1823 van arribar unes cartes a Londres provinents de l'altra punta del món en que Cochrane informava que tornava a casa després d'haver-se casat amb aquesta dona. Després d'un llarg viatge per mar, el matrimoni va arribar a la capital de l'Imperi, on la seva dona va ser tota una atracció, en tractar-se de la primera persona de l'extrem oriental de Sibèria en visitar la ciutat. Cochrane havia marxat convertit en un desconegut però quan la premsa va anunciar que tornava després d'una aventura increïble, va ser acollit com un heroi. I ell ho va aprofitar: el van convidar a sopars, al teatre, a fer xerrades i va poder escriure un llibre que encara es pot trobar a llibreries de vell: “A Pedestrian Journey Through Russia and Siberian Tartary to the Frontiers of China, the Frozen Sea and Kamtchatka”

El 1825, Cocharane va anunciar que iniciaria un segon viatge a peu, en aquesta ocasió pel continent americà. La seva dona el va acompanyar. La idea era creuar Sud-amèrica i visitar les possessions d'un familiar llunyà al Brasil. Però Cochrane, un home capaç de sobreviure al fred siberià, va morir a València, Colòmbia, després de patir una forta febrada tropical. La seva vídua va tornar a Kamxatxa, on es va casar de nou amb un segon explorador, el francès amb passaport rus Piotr Anjou. Però aquesta, ja és una altra història.

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.