Hannah Arendt va escriure sobre la banalitat del mal. Durant la Segona Guerra Mundial milers de persones van col·laborar amb el nazisme. Formaven part de llargues cadenes que permetien l'assassinat de persones sense haver-se de tacar mai les mans. Al final del conflicte, o es van fer els sorpresos o es van sorprendre de veritat quan van saber tot el que havia passat. En molts casos havien preferit no saber, es limitaven a posar un segell, a enviar una ordre, a signar un paper... Quan els va tocar justificar-se, van dir allò de "seguia ordres" i "no sabia on acabaven aquells trens".

Al llibre El marqués y la esvàstica de Rosa Sala Rose i Plàcid Garcia-Planas, els autors reflexionen sobre la mediocritat del mal. Els mediocres eren aquells que no creien en el nazisme i, per tant, no podien ser malvats de manual. Tampoc formaven part de cap cadena ni seguien ordres. Eren aquells que s'ensumaven l'oportunitat per fer diners o millorar i, sent conscients que feien mal, ho aprofitaven ja que la seva prioritat era un càrrec, una casa bonica o una butxaca plena de diners. Al seu llibre, altament recomanable, Rosa Sala Rose i Plàcid Garcia-Planas investiguen la figura de l'escriptor i periodista César González-Ruano, un intel·lectual amb cert talent per escriure, però amb una biografia sorprenent i poc coneguda fins ara. Encaixa a la perfecció a al definició d'ésser menyspreable i calia desemmascarar-lo, ja que alguns admiradors, que desconeixien les seves ombres, havien aconseguit que gaudís de cert renom.

Al llibre apareix el nom d'un altre personatge menyspreable de manual, Pedro Urraca Rendueles. I parlar d'Urraca és parlar d'un altre llibre molt recomanable, Agent 447 de Gemma Aguilera. Un excel·lent treball on aquesta periodista investiga la figura de l'agent franquista que va capturar Lluís Companys a França i el va dur fins a la frontera, abans del seu afusellament. Si en el cas de González-Ruano, investigar aquesta figura volia dir poder posar llum a les ombres d'un home que se les havia empescat per morir deixant una bona fama que no mereixia (no vull donar més detalls sobre aquestes ombres, compreu el llibre), en el cas d'Urraca es tractava de posar cara i biografia a un personatge tan misteriós, que ni el seu fill, que va ajudar Aguilera, sabia exactament qui era el seu pare.

Els dos, González-Ruano i Urraca, van cometre molts pecats. Especialment Urraca, que va morir sol i pobre, abandonat per la seva dona que es va embolicar amb el col·laboracionista nazi d'origen belga Léon Degrelle, un altre personatge menyspreable. Amb tants pecats, a vegades queden en segon pla aquells fets que defineixen la mediocritat del mal. Els dos es van conèixer al París ocupat dels anys 40, on van omplir-se les butxaques amb una pràctica que ha quedat mig oblidada: estafar jueus que volien escapar. Com que el destí final d'aquests jueus va ser tan cruel, les misèries que van viure abans van ser pràcticament oblidades. Tot i que en molts casos van acabar sent jutjats, han quedat arraconats a la història.

Aprofitar-se de persones espantades que lluiten per salvar, primer, la seva llar, i després, la seva vida, és profundament miserable. Però aquests dos personatges, com tants d'altres a París -molts d'ells relacionats amb l'ambaixada espanyola- van fer-ho. Urraca era oficialment l'agregat policial de l'ambaixada, però tenia altres feines. Col·laborava amb la Gestapo i liderava diferents tasques encomanades pel règim de Franco, com detenir republicans, o intentar fer-se amb els diners que els republicans s'havien endut a l'exili. Urraca també tenia accés a totes les peticions que rebien les autoritats alemanyes per obtenir visats per deixar la França ocupada i entrar a Espanya. Els alemanys investigaven si podien ser jueus o enemics polítics amb passaports falsos, i Urraca investigava si podien ser enemics de Franco.

Amb aquesta posició, Urraca tenia accés a una informació de gran valor. Així, va començar a aprofitar-se de jueus que volien marxar. Entrava en contacte amb ells, es guanyava la seva confiança i els prometia que els facilitaria, a canvi de diners, els mitjans per entrar a Espanya. També els recomanava un mètode per salvar la seva fortuna: li havien de donar les seves joies i diners, i ell ho guardaria a una maleta diplomàtica, d'aquelles que no poden ser obertes a la frontera. Es comprometia en tornar-les a l'altra banda de la frontera. Les maletes mai tornaven als seus propietaris. El pitjor de tot, és que molts cops, la seva dona, francesa, l'ajudava per convèncer als jueus. I l'Hélène Cornette, la que acabaria embolicada amb un nazi belga, era d'origen jueu. Urraca, amb altres funcionaris de l'ambaixada, formava part d'una xarxa de la que també formaven part soldats i funcionaris alemanys. Tots ells, curiosament, perseguits per les autoritats alemanyes, que no veien amb bons ulls aquells que feien diners amb els jueus, ja que segons les seves lleis, els seus béns se'ls havia de quedar l'estat. De fet, més d'un franquista va ser detingut per la Gestapo i expulsat de França per aquest motiu. La banalitat i la mediocritat del mal, cara a cara, perseguint-se, sota la supervisió del mal absolut.

Pedro Urraca, com González-Ruano, també va aprofitar-se dels jueus de París d'una altra manera: detectava un jueu ric i aconseguia el seu pis. Si González-Ruano ho va fer prometent que els ajudaria a escapar, i que ell els cuidaria el pis (després es venia tot el que hi trobava), Urraca va denunciar la pintora Antoinette Sachs, una dona que ho tenia tot per ser perseguida: era jueva i membre de la resistència. A canvi de la denúncia, Urraca es va quedar el seu pis a la Rue de l'Université, i es v avendre les obres d'art que hi va trobar. L'Antoinette, que va ser col·laboradora del gran heroi de la resistència, Jean Moulin, va poder escapar a temps i va sobreviure a la guerra. Va ser enterrada amb honors el 1896, no pas com Urraca, que va morir sol i oblidat.

Personatges així, no haurien de ser oblidats. Cal la feina de gent com Gemma Aguilera, Rosa Sala Rose i Plàcid Garcia-Planas per aportar una mica de llum a les ombres de la història. I calen lectors per llegir els seus treballs. No deixeu de fer-ho.

  • Comparteix