Poca gent recorda el nom d'en Guido Bruno. Sol passar. En ocasions, personatges excèntrics d'aquells que no paren quiets, dinamitzant la vida cultural, es converteixen en cares populars malgrat que el preu a pagar sigui ser objecte de burles. Però de mica en mica es fan vells, són oblidats i cedeixen el seu espai a altres persones amb empenta. Guido Bruno, fill d'italians, era un d'aquests homes. Una persona molt popular al Greenwich Village de Nova York durant els anys 20 i 30, però un nom prou oblidat ara.

Bruno tenia una petita editorial a la part de dalt d'un petit restaurant on feia de les seves. L'edifici on havia comprat aquelles habitacions eren un vell restaurant on durant el segle XIX les diligències que sortien de Nova York s'aturaven. Quan els cotxes van fer-ho tot més ràpid, Bruno li va donar una nova personalitat al lloc. Greenwich Village es va omplir de joves esbojarrats que volien ser artistes però no tenien dòlars a les butxaques. I Bruno, que era com ells, els oferia cambres a un bon preu. El tracte era que de tant en tant passessin hores pintant, recitant poesia o ballant entre les taules del restaurant, on ell cobrava una entrada als turistes que arribaven seduïts pels anuncis publicats a la premsa: "provi uns spaghettis envoltat de bohemis de veritat" deien els anuncis, pagats i escrits pel mateix Guido Bruno. Amb els beneficis, Bruno donava suport als artistes i publicava llibres a la seva petita editorial. I pocs cops van guanyar tants diners en una nit com aquell dia que va anunciar que s'escolliria el rei dels Bohemis. Centenars de turistes van voler pagar l'entrada per veure quin d'aquells artistes estrafolaris era el guanyador. Va guanyar en Sadakichi Hartmann. Qui orgullós, va ser coronat amb plomes, capes i altres artefactes.

En Sadakichi Hartmann tampoc és gaire recordat, avui en dia, però segurament, poc li importaria. D'ell diuen que poc abans de morir, va queixar-se d'aquells existencialistes que sempre parlaven de la mort. "Morir, morir...sempre parleu de morir. Si parles d'una cosa, ho fas. Jo moriré". Poques hores després, en Sadakichi era mort. Dit i fet. Sadakichi Hartmann era un geni.

El seu nom i els seus ulls ja denotaven unes arrels diferents. Hartmann era fill d'un comerciant alemany i una dona japonesa. Havia nascut el 1867 a una illa artifical davant de Nagasaki on vivien els comerciants europeus que no tenien permís per viure al Japó, però si per negociar des d'una illa a pocs metres. Als escenaris que inspirarien el Madama Butterfly de Giacomo Puccini, Hartmann va ser un nen que veia fascinat una societat, la japonesa, on tot canviava, llavors. Malauradament, la seva mare havia mort durant el part, però el seu pare va tenir més amants japoneses i aquells perfums i olors el van acompanyar tota la vida. Ara, quan tenia 4 anys el van enviar amb el seu germà a Alemanya, per ingressar a bons col·legis i posteriorment, a una Acadèmia naval a Kiel. Massa rebel per a acceptar la disciplina de la Marina, va fugir a París amb 14 anys per intentar conèixer els poetes bohemis francesos que ja llegia. La família el va enxampar i va decidir enviar-lo als Estats Units, on el seu pare tenia el seu oncle. Hartmann va arribar a Filadèlfia amb 15 anys. I el seu oncle avi, per descomptat, no va poder controlar un jove que va deixar-se seduir pel modernisme. Amb 16 anys ja s'havia fugat, marxant a Nova York, on es va guanyar la vida escrivint articles a diaris groguencs, i poesies que venia pels restaurants de mala mort. Durant la seva joventut, va viatjar molt a Europa, on gairebé mor de fred dormint als carrers de Londres, on va enamorar-se de la bohèmia francesa i va anar incorporant influències a una personalitat, la seva, prou complicada.

Als Estats Units, Hartmann es va fer famós quan va escriure el llibret d'una obra de teatre anomenada "Christ" plena d'escenes sexuals, barrejades amb referències al Nou testament. El resultat va er que a Boston es va organitzar una cerimònia per cremar els llibrets de la seva obra. I ell va ser empresonat. Tenia 23 anys i ja era un enfant terrible que rebia amenaces de mort i escandalitzava a la gent parlant dels pits de la Verge Maria. A una ciutat que ja era un lloc ideal per a somiatruites, Nova York, Hartmann va aconseguir tirar endavant barrejant provocacions amb les quals es divertia, amb obres que només han estat valorades com cal anys més tard. Com els crítics d'art oficials de l'època el consideraven un pervertit, mai van valorar que fos el primer crític d'art en fer crítiques sobre fotografies. Hartmann segurament va ser un dels primers intel·lectuals a considerar la fotografia com un art. I segurament va ser dels primers a publicar traduccions de haikus. 15 anys abans dels primers llibres francesos sobre poesia japonesa, ell n'havia publicat en edicions pagades molts cops per Guido Bruno.

Aquest jove amb ulls japonesos i mirada desafiant doncs, es va anar fent un lloc. Odiat o estimat, tenia tendència a beure molt i li agradava fer-se veure. Va unir-se a cercles anarquistes, va estudiar i criticar totes les religions i va demostrar talent per l'assaig, la crònica periodística, els guions i la poesia. Un cop va interrompre un concert del músic Moriz Rosenthal, alumne de Liszt, cridant dins del teatre que tot plegat "era horrible". El van fer fora de forma violenta. Poc després de ser escollit Rei dels bohemis, va decidir marxar a Los Àngeles.

Era el 1916. Mig món patia amb la Primera Guerra Mundial, però Hartmann va descobrir que Califòrnia era millor que Nova York, llavors, gràcies a Hollywood. Així, es va guanyar la vida escrivint guions, crítiques i fent-se amic dels primers actors i directors famosos, que estimaven rodejar-se de gent excèntrica com ell. Un dels directors que s'obria camí era Raoul Walsh, un fill d'irlandesos que havia conegut en Hartmann a Nova York, on havien begut plegats. Gràcies a Walsh, en Hartmann va conèixer el famós actor Douglas Fairbanks. I quan Walsh va ser l'escollit per dirigir "El lladre de Bagdad", el 1924, li van demanar si volia tenir un paper fent de mag. Va acceptar a canvi d'una capsa de whisky i 250 dòlars. I així va ser immortalitzat a la pantalla gran, amb plomes i turbants. Hartmann però, no era un bufó. Les seves poesies, marcades pel simbolisme i l'orientalisme, tenien una munió de seguidors. I gràcies a ell, molts nord-americans van començar a escriure haikus en anglès. A més, ell va posar de moda comprar quimonos per anar per casa. Es deixava fotografiar amb ells i la gent els anava a comprar després al negoci d'un amic que en confeccionava.

A Los Àngeles però, també es va guanyar enemics, com la guia del Museu d'Història, ciència i art local, que va cridar a la policia per fer-lo fora quan Hartmann va començar a cridar, davant d'un quadre de Rembrandt, que era "una obra d'un vell boig". Quan li van demanar silenci, ell va preguntar pel lavabo. "Després d'aquella porta, a l'esquerra" li van dir. I ell va seure a terra, responent: "Molt bé, doncs vagi a buscar-lo i porti'm el lavabo aquí".
Hartmann però, de mica en mica va anar apagant-se. Alcohòlic com era, es gastava tot el que guanyava escrivint en beguda. I cada cop escrivia menys, passejant-se pels estudis de cinema demanant diners a vells amics. Estava tan malament de salut el 1941, que els serveis secrets nord-americans, quan Japó va declarar la guerra al seu país, no el van internar, com es va fer amb els japonesos que vivien als Estats Units. Bàsicament, era inofensiu. Bé es podia fer mal a ell mateix. Hartmann, un poeta maleït, va acabar desmaiant-se als autobusos, on cridava que "no coneixereu mai més a cap fill de Déus com jo". Quan li van dir que s'estava morint, va respondre que "noto que tinc símptomes d'immortalitat". Va morir el 1944. I malgrat que molts no el coneixen, altres han permès que l'home que va ser escollit com a Reim dels Bohemis sigui immortal, com volia. Va ser un bon Monarca: va viure i va morir un Bohemi.

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.