Joan Mercader havia arribat a Mèxic a finals del segle XIX buscant una nova vida. Ràpidament va fer fortuna, i es va convertir en un dels empresaris més importants del sector tèxtil. D'aquesta manera va gaudir d'una posició central en la vida social de la comunitat espanyola a la capital mexicana.

Com tants empresaris, es deixava veure amb polítics i jutges. Teixia una teranyina, s'omplia les butxaques. Era un home aparentment feliç. Aparentment, ja que a les cases on hi ha diners, sovint hi ha secrets foscos i desgràcies. El seu fill, anomenat Joaquim a casa, i conegut com a Joaquín al carrer, semblava destinat a seguir el seu camí, però una nit d'agost del 1923 la policia va trucar a casa dels Mercader per informar que el fill era a l'hospital, en estat molt greu després de rebre quatre trets. Joaquim Mercader moriria pocs dies després. El pare mai va acabar d'entendre per quina raó el seu estimat fill havia mort vestit de membre del Ku Klux Klan. Res semblava tenir sentit.

El 1923, la societat mexicana va despertar-se amb una notícia sorprenent. El diari deia que el Ku Klux Klan havia arribat a la seva terra. Només els faltava això als mexicans. En els darrers 50 anys milers de persones havien perdut la vida en tot tipus d'enfrontaments: revoltes camperoles, guerres civils, persecucions contra l'Església, disputes polítiques, brots racistes contra comunitats immigrants (com ara la dels xinesos)... Va arribar un moment que molts soldats ja no sabien per quina raó lluitaven. A la capital encara es vivia amb certa calma, però de sobte els arribava del nord el Klan. A un país com Mèxic on la població blanca era minoria, tampoc semblava tenir gaire sentit crear-lo, però el racisme mai ha destacat per tenir sentit, oi?

Les primeres notícies sobre el KKK daten del 1865, quan soldats derrotats de l'exèrcit confederat van començar a actuar de forma violenta en contra d'un nou model de país que els naixia als morros. El govern nord-americà el va reprimir, però va seguir actuant puntualment fins que va ser refundat el 1915, en què potenciaven una vessant més política, on van arribar a tenir més de quatre milions de membres a inicis dels anys 20. Va ser en aquest moment en què es crea el misteriós Ku Klux Klan mexicà, influenciat per les notícies del nord i l'estètica, publicitada al film The Birth a Nation de D.W.Griffith.

La notícia va ser publicada per primer cop a les pàgines d'El Universal Gráfico. Pocs dies després apareixia també al Excélsior, dos diaris de gran tirada que mantenien una ferotge lluita per pispar-se lectors. No es tractava exactament d'una exclusiva, ja que en els dos casos, una carta enviada en nom del KKK els havia convidat a reunir-se amb ells de matinada. En les reunions s'exigia als periodistes una condició: anar vestits tal com ho feien els membres del KKK. Durant dos dies doncs, els periodistes es van trobar encarregant a modistes el barret i les túniques blanques del Ku Klux Klan.

A les informacions publicades aquella primavera del 1923 però, hi afirmaven que en cap moment s'hi parlava ni de racisme, ni d'intolerància. El KKK mexicà afirmava que havia nascut amb un sol objectiu: perseguir els jutges corruptes. Durant aquella època, la societat mexicana havia patit tanta violència i tants canvis polítics, que no destacava per ser el país amb el sistema judicial més net. Quan la gent al carrer va llegir que un grup d'emmascarats es proposava perseguir als jutges corruptes, es va generar una onada de simpatia. De fet, les redaccions dels dos diaris van començar a rebre trucades de gent aportant informació contra jutges, que demanaven poder formar part del KKK o, senzillament, que volien que se seguís informant d'aquesta qüestió.

Les primeres cròniques parlaven d'un grup de "gent jove que vol lluitar per millorar la nostra societat". El KKK de fet, havia sortit a la llum però no havia fet encara cap acció pública. Deien que només estaven recopilant informació. No s'havia produït cap fet violent. Alguns experts i membres de la comunitat nord-americana local van enviar cartes queixant-se per la "desafortunada" elecció del nom, i explicaven com era el KKK nord-americà. El Ku Klux Klan mexicà va contestar que ells no utilitzaven els mateixos símbols, com ara la creu, i van deixant clar que no compartien la línia ideològica dels veïns del nord. Amb el temps, la conclusió va ser que els va fascinar l'estètica i la van adoptar sense tenir gaire clar què era el KKK.

Fos com fos, als creadors del grup se'ls va complicar la cosa quan es van començar a produir robatoris de gent que, tapades amb un llençol, afirmaven que eren membres dels KKK. Una senyora va visitar la redacció del Excélsior per denunciar que li havien pispat fins i tot la roba del nadó. I que en veure com ella plorava, el lladre havia cridat: "Señora, dígale usted a su marido que estamos haciendo justicia, y que no somos vulgares rateros; pertenecemos a la asociación moralizadora y netamente nacional de los Ku Klux Klanes".

La premsa doncs, va canviar el tractament, especialment l'Excélsior, que els considerava uns lladres. La resposta del KKK va arribar el 13 d'agost, quan 12 membres del grup, vestits de blanc i amb els seus barrets punxeguts, van entrar a la redacció cridant i recriminant als periodistes el que havien escrit. L'endemà, l'editorial del diari els definia com a "criminals" i recordava que si s'atrevien a trepitjar de nou la redacció, serien rebuts amb pistoles i trets.

Aquest incident va ser aprofitat pels periodistes d'El Universal Gráfico per atacar l'Excélsior, deien que no feien periodisme seriós, que barrejaven el KKK amb lladres, i afegien, amb to burleta, que s'havien espantat en rebre aquella visita del 3 d'agost. La resposta de la redacció de l'Excélsior va ser afirmar que els seus rivals protegien el KKK, insinuaven que els encaputxats, potser, eren periodistes d'aquest mitjà. La tensió anava creixent i la nit del 25 d'agost uns desconeguts van segrestar durant unes hores al director de l'Excélsior, José E. Campos, quan tornava cap a casa. No li van fer res, però durant les hores que el van tenir donant voltes dins d'un cotxe amb els ulls tapats van recriminar-li el seu tractament del KKK. Va ser alliberat passada mitjanit.

Finalment, el 27 d'agost, els membres del KKK van tornar a la redacció de l'Excélsior, emprenyats per una nova editorial on eren atacats. Però els periodistes no havien mentit quan havien publicat que si tornaven els rebrien amb pistoles, i la visita del Ku Klux Klan va acabar amb trets. Mai ha quedat clar qui va disparar primer, però el resultat va ser la mort de Joaquim Mercader.

El jove d'origen català va morir a l'hospital, on va tenir temps de declarar, agonitzant que «Yo me siento morir y quiero que usted y los redactores de Excélsior no tengan una mala impresión de mi. Estoy satisfecho de haber cumplido con mi deber, puesto que obedecía a una orden del jefe de nuestra sociedad, orden no discutible entre nosotros. Ninguno de Excélsior debe abrigar temores respecto a la asociación a la que pertenezco, ya que todo ha sucedido sin culpa de parte de ustedes y puedo asegurarle que nuestras intenciones han sido buenas y nuestros fines son de carácter humanitario y buscando el bienestar social».

La mort de Mercader va provocar un escàndol i, de pas, va significar la desaparició del KKK mexicà, de qui no es van tenir mai més notícies. Els seus membres, joves de bona família, van callar guardant els secrets d'aquella organització que durant uns mesos, va tenir entretinguda a la societat mexicana.

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.