Charles Darwin, encara sense aquella barba tan llarga i el posat pensatiu amb què apareix a les fotografies, s'anava posant nerviós a mesura que la barca s'acostava a la costa. Un grup d'indígenes els esperava i un militar es va girar cap a Jeremy Button per preguntar-li si aquells indis eren bona gent.

"No, no ho són, no són amics" va respondre Button. I la barca no va aturar-se. Amb Darwin mig espantat a bord, va prosseguir la navegació sota la mirada desafiant d'aquella gent. Una hora més tard, van trobar uns altres indígenes. I en aquesta ocasió, Button sí que va veure cares conegudes.

El 1832, el HSM Beagle, un vaixell britànic especialitzat en l'exploració, va tornar a la zona de la Terra del Foc, on ja havia navegat anys abans, tot fent la volta al món. A bord, Charles Darwin descobria paisatges, animals i plantes, amb què construïa mica en mica les seves teories sobre l'evolució. Durant la primera part del viatge però, mirava fascinat en Jeremy Button, un indígena de l'ètnia yamana que parlava anglès i vestia com un europeu. ¿Qui era aquell noi? Darwin, curiós, va saber durant aquell viatge que la vida d'en Jeremy havia canviat per culpa d'un botó.

Uns anys abans, al sud de Xile, a la Patagònia, el tinent Robert FitzRoy va topar amb un grup d'indis yamana. FitzRoy feia poc que era el capità del Beagle, ja que durant aquell primer viatge el capità Pringle Stokes s'havia llevat la vida a Rio de Janiero per culpa d'una depressió. FitzRoy va manar de forma enèrgica un cop va quedar al capdavant del buc. A uns indígenes kawésqar que van robar menjar de la nau els va castigar matant-ne uns quants i capturant-ne tres, un home, una dona i una nena, per portar-los a Anglaterra. Però el cas d'en Jeremy va ser diferent. Uns yamana van sortir al pas de la barca on navegava FitzRoy per mirar de comerciar, i el capità va indicar a un jove que podia agafar un gran botó. Als yamana els entusiasmaven els botons. I als europeus els entusiasmava canviar coses tan barates per coses més cares, com eines o menjar. Aquell jove yamana però, va entendre que l'invitaven a pujar a bord. I va pujar decidit a la barca d'en FitzRoy, que li va donar un botó ben gran. Però per culpa de les corrents, just en aquell moment les barques es van separar i el nano es va quedar a bord de la barca europea tot feliç. Anys més tard explicaria que l'excitava la idea de poder anar a caçar amb els homes blancs.

FitzRoy va decidir que el jove indígena vindria amb ells a Anglaterra. La idea de batejar-lo com «Jeremy Button», precisament per fer referència al botó que tant li agradava, va ser de la tripulació. El 1830, el Beagle va tornar a Anglaterra i FitzRoy va ser rebut amb tots els honors. Per als quatre indígenes del sud de la Patagònia però, començaven uns anys estranys: els van tancar a un centre religiós, on els van ensenyar anglès, a llegir, a vestir com europeus i a fer reverències quan tocava. Un d'ells va morir de malaltia, però els altres tres van ser rebuts pels reis. Button s'ho passava bastant bé, pel que ha quedat escrit, sense saber que era protagonista d'un experiment: com educar un salvatge.

El 1831, finalment, FitzRoy va tornar al Beagle i la societat de l'església missionera va proposar enviar un missioner, Richard Matthews, per establir-se al sud de la Patagònia acompanyant pels tres indígenes. Amb el repte de convertir la població local. Cap dels tres havia escollit viatjar a Anglaterra i cap dels tres escollia fer el viatge de tornada. El 22 de gener del 1832, Button va reconèixer la seva gent a la costa. Darwin l'acompanyava aquell dia, va veure emocionat com li explicaven que el seu pare havia mort i com els indígenes estudiaven la seva roba britànica.

Però el retorn va ser dur, per en Button. La seva mare gairebé no li va dirigir la paraula. I els germans el van envoltar amb fredor. Jeremy Button havia quedat atrapat entre dues terres. Durant setmanes, Button va intentar convèncer els seus per quedar-se a viure al poblat que estava construint el missioner Richard Matthews. Un dels seus germans s'hi va sumar i va ser batejat com a Harry. La resta de la família va viure a prop, però sense integrar-se a la nova comunitat. Les coses no rutllaven: la comunitat vivia junta, però separada per una tanca en funció de si creien o no en la nova religió. FitzRoy, va intentar ajudar-los i va oferir-se per fer una demostració de tir amb fusells. Els indígenes encara es van espantar més. Aquella nit gairebé tots van marxar i al poblat només van quedar sis persones. El missioner, els tres indígenes que havien estat educats a Anglaterra i dos més.

El projecte, doncs, va fracassar i Matthews va rendir-se. Jeremy Button va ser robat per la que havia estat la seva gent i en menys d'un any ja vestia de nou com un indígena. Perö vivia sol. Havia estat repudiat per gairebé tothom. El 1848, Button va veure aparèixer una nova nau europea, amb el missioner Allen Gardiner a bord. Aquest va demanar-li ajuda per convertir al cristianisme la seva gent, però Button no va voler saber-ne res. I Gardiner va morir de fam i fred mesos després a la mateixa zona on dos segles abans ja havien mort de fred els primers espanyols que havien arribat a la zona.

El 1854 els missioners van tornar, en aquest cas, liderats per Felipe Garland. Havien batejat el vaixell amb el nom d'Allen Gardiner. De nou van contactar amb Button i de nou, aquest, no en va voler saber res. Havia refet la vida mica en mica: vivia apartat, però en contacte amb la seva gent, que l'utilitzava d'intèrpret quan passaven naus estrangeres, com aquella de Garland. Els missioners es van intentar establir a la zona, però amb el pas dels mesos, ningú en va saber res. Finalment, el 1860, un vaixell de pas va descobrir el que quedava del vaixell Allen Gardiner mig destruït. A dins, malvivint, hi habitava el cuiner del vaixell, Alfred Cole, que havia embogit. Aquest va explicar com va poder que tots els missioners i les seves famílies havien estat assassinats pels indígenes, i que en Jeremy Button formava part dels atacants. De fet, havia vist, deia, al seu germà, Harry Button, matant un mariner. Però Cole havia perdut el seny. Era difícil saber què havia passat.

El cas va portar cua. Jeremy Button però, va aparèixer poc després i es va oferir a anar a declarar a les Illes Malvines per explicar la seva versió dels fets. Segons ell, havien estat uns altres indígenes, els assassins. El jutge britànic no va creure a Button, i va ordenar una expedició per matar la seva gent. Entre un blanc boig i un indígena educat, va tenir clar que calia creure al boig. Els missioners però, van demanar clemència i, finalment, aquesta expedició no es va fer. Button va poder tornar a la seva llar, on anys més tard seria vist per darrer cop: tenia quatre fills i vivia en una zona cada cop més deshabitada per culpa de les malalties que els europeus havien portat. Amb 50 anys, era considerat un ancià. Un avi que veia com la seva cultura anava desapareixent. Avui en dia gairebé ja no queden yamaras.

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.