El juliol del 2005, tota la ciutat d’Hartlepool, a Anglaterra, parlava només d'una cosa: passejant per la platja de la ciutat, un senyor havia trobat un os, segurament un fèmur, que semblava ser humà. O d’un animal encara més excitant: un mico. A Hartlepool tothom va donar per fet que era d’un mico. La forma així ho semblava indicar, com també la mida. I per sobre de tot, a la ciutat tothom desitjava que fos l’os d’un mico.

A Hartlepool, un port de pescadors al nord del Comtat de Durham, camí de la frontera amb Escòcia, els nens creixen aprenent cançons sobre un mico. Els regalen contes amb il·lustracions sobre un mico. Fins hi tot han erigit una petita estàtua a un mico. L’animal forma part de la seva identitat, del seu folklore. I tot, per un incident perdut en el temps.

Deuria passar entre 1798 i 1805, quan el Regne Unit va liderar la segona coalició contra la França de Napoleó. Al continent, les tropes franceses feien gairebé el que volien. Es treien de sobre els exèrcits rivals, vestissin casaques verdes, blaves o vermelles. A la mar en canvi, els britànics enfonsaven les naus franceses, i així mantenien la seva llar protegida. Napoleó va donar moltes voltes a la idea d’envair la Gran Bretanya, amb una expedició fallida a Irlanda, però mai va poder acostar-s'hi. Els britànics però, vivien amb la por de veure aparèixer un dia un estol de naus franceses a l’horitzó. Els alts càrrecs militars no deixaven de dir que França no tenia la capacitat per envair-los, però als ciutadans no els feia gràcia viure amb l’enemic tant a prop. La famosa frase, tan britànica pel seu humor i autoestima, de l’almirall John Jervis tampoc va calmar els ciutadans: “Jo no dic, senyors, que els francesos no vinguin; només dic que no vindran per mar”.

Els britànics no van respirar tranquils fins la famosa batalla de Trafalgar, quan l’almirall Nelson va derrotar la flota franco-espanyola el 21 d'octubre de 1805. Fins llavors, la por a un atac francès existia. Els pescadors de Hartlepool es despertaven cada matí i quan sortien a la mar miraven a l’horitzó amb por de veure naus enemigues. Com que les rutes comercials del nord portaven molt trànsit de vaixells, era comú veure naus d’altres nacions, com les holandeses. O les franceses.

Explica la rondalla que una dia que feia mala mar els ciutadans de Hartlepool van veure una vela a l’horitzó. El vaixell s’anava apropant a la costa al mateix temps que la tempesta. Els vells explicaven als nens que la gent es va quedar glaçada en constatar que era un vaixell amb bandera francesa. No es sap si era un vaixell de guerra o un de comercial. Fos com fos, feia tan mala mar que sota la pluja, la gent va presenciar una escena dramàtica: un vaixell lluitant contra la mar enmig d’una tempesta. Al final, es va enfonsar. De mica en mica, la mar va anar portant fins la costa d’Hartlepool les restes del vaixell. I sobre un tros de fusta va arribar l’únic supervivent del naufragi: un mico. Segons s’explica, el mico era la mascota del vaixell i portava un petit uniforme fet a mida. Era comú entre els mariners adoptar animalons per tenir companyia, especialment si la vida et portava a ports exòtics on podies comprar animals que mai hauries somiat veure.

El mico vestit amb uniforme va acabar a Hartlepool. La resta és una història estrambòtica. Els ciutadans de Hartlepool, espantats per la possibilitat d’una invasió francesa i atents a la possible presència d’espies de Napoleó que poguessin passar informes sobre les defenses de la costa anglesa i les localitzacions per atacar-hi, haurien considerat que aquell animaló era, clarament, un espia. En funció de la font i de les ganes de creure en una història surrealista, tenim diferents versions. En una d’elles es diu que els habitants van discutir sobre si aquell animaló tindria prou capacitat per passar informació. En una altra, més exagerada, s’explica que la gent d’Hartlepool, que havia vist moltes naus franceses però que mai no havia vist francesos en persona, s’hauria pensat que el mico era, directament, un francès. Deuria ser un mico prou gran, doncs. En una cançó popular sobre aquells fets que els nens d’Hartlepool encara canten, s’explica que alguns pescadors van discutir sobre si seria un francès o un grec. Que el van intentar fer parlar. I finalment, el van arribar a torturar per intentar treure algunes paraules de l’animal.

Fos com fos, el mico va ser sotmès a un judici a la platja. Es van cridar les autoritats de la vila, uns testimonis van explicar com havia arribat pel mar i va ser condemnat a mort per portar l’uniforme d’una nació en guerra contra el Regne Unit. El pal major d’una petita barca de pescadors va ser utilitzat com a forca i el mico va ser penjat davant dels ciutadans.

La llegenda del mico penjat d’un pal a Hartlepool va fer fortuna i els habitants de la ciutat són coneguts pels seus veïns com els “Monkeyhangers”. És a dir, penjadors de micos. Quan algú de la zona es troba una persona d’Hartlepool, la broma sol ser preguntar-li “qui va penjar el mico”, així com a Catalunya per burxar algú de Sant Pol li pots preguntar quina hora és, en referència a l’anècdota del rellotge de sol protegit per l’ajuntament. A la gent d’Hartlepool però, no els molesta aquesta broma, que ja han adoptat com a part de la seva identitat. Existeixen cançons, còmics, llibres i la paraula “Monkeyhangers” s’aplica als aficionats dels equips de futbol i rugbi locals. La passió pels seus micos ha anat tan lluny que el 2002, Stuart Drummon, l’home que havia treballat a l’equip de futbol local disfressat de mico, com a mascota del club, va decidir presentar-se a la cursa electoral per ser alcalde. Drummon va fer la campanya amb la disfressa de la mascota del club, coneguda com ”H’Angus the monkey” i amb el lema “plàtans gratis pels nens de cada escola”. De forma sorprenent, va guanyar. És més, va ser reescollit dos cops, tot i que ja no es va posar més la disfressa i no va complir la promesa dels plàtans.

Amb una estàtua d’un mico, una mascota en forma de mico i un alcalde que feia de mico, Hartlepool també ha estat objecte de molts estudis per esbrinar si realment van penjar un mico d’un pal. Alguns historiadors han apuntat a una tesi una mica macabra. A l’època dels fets, a la marina s’utilitzaven nens a bord dels vaixells per fer feines complicades, com per exemple, portar pólvora als canons durant els combats. Aquesta figura es solia conèixer, a Anglaterra, com a “powder-monkey”. És a dir, més o menys, “el mico de la pólvora”, una expressió en què per mico hem d'entendre nen petit que feia salts pel vaixell transportant la pólvora en ple combat. Es tractava de nens d’entre 10 i 14 anys, que en ple combat, anaven del magatzem de la pólvora (que solia estar amagat a la panxa del vaixell per evitar l'impacte de bales enemigues) fins els canons, fent salts, amagant-se, intentant no molestar els artillers i demostrant ser ràpids i àgils. La interpretació doncs, seria que el famós mico, en el fons, era un nen francès, amb uniforme, utilitzat al vaixell per fer aquestes tasques. S’hauria penjat de la forca a un nen per francès, doncs. Amb el temps però, la història s’hauria deformat per la presència de la paraula “monkey” a l’hora de referir-se al nen. I hauria acabat convertida en una rondalla una mica més simpàtica.

Per això, quan el 2005 van trobar aquell os a la platja, els ciutadans es van emocionar. Hauria aparegut una evidència històrica de la llegenda del mico. Malauradament per ells, les anàlisis van demostrar que era el fèmur d’un cérvol mort fa 6.000 anys. L’os va acabar al museu local. I la rondalla del mico penjant d’un pal, segueix present en el dia a dia de la vila, on encara molta gent canta, de tant en tant, allò de...

...”The Fisherman hung the monkey O !
The Fishermen with courage high,
Siezed on the monkey for a French spy...”

  • Comparteix