Tot l'Imperi Britànic va escandalitzar-se amb el judici a Oscar Wilde. Acusat de sodomita, el poeta irlandès va ser linxat públicament. Fa uns dies explicàvem la història de la família que va provocar la caiguda de Wilde per amor i odi alhora: els Douglas.

Però el judici a Wilde va tenir altres conseqüències. Una d'elles va ser evitar un altre judici que hauria pogut acabar més o menys igual, ja que l'arrel era la mateixa: l'homofòbia. El 1895, Kate Marsden va iniciar els tràmits per començar un judici amb l'objectiu de defensar el seu honor, ja que havia estat acusada públicament de lesbianisme. Però tothom va aconsellar Marsden aturar-ho tot, ja que aquells dies Wilde havia acabat a la presó per homosexual, quan era el poeta i escriptor qui havia iniciat el cas per defensar el seu honor. Malgrat que el 1895 l'homosexualitat entre dones no era un delicte (entre homes sí), la Kate Marsden va tenir por de patir un vilipendi públic encara més gran.

Però qui era la Kate Marsden? Era una dona fascinant, una mica malcarada i valenta, que va protagonitzar un dels viatges més curiosos del segle XIX. I mira que el segle XIX va destacar per tenir centenars de britànics protagonitzant viatges curiosos. Però la Kate es va guanyar el seu espai amb un viatge novel•lesc. Un viatge que pocs haurien esperat, ja que era una infermera del nord de Londres. No era ni rica ni pertanyia a una família rica. Però el seu destí va ser sorprenent.

El 1877, Rússia i l'Imperi Otomà estaven en guerra. I la Creu Roja, creada el 1863, va realitzar un dels seus primers grans desplegaments, va reclutar metges i infermeres per servir als camps de batalla. La Kate Marsden s'hi va sumar amb passió. Tant, que l'emperadriu russa Maria Fedorovna va premiar-la amb una medalla. De Bulgària, on havia servit, la Kate va tornar marcada per dues malalties: la tuberculosi, que va contraure i que gairebé la mata, i la lepra. Quan va veure com eren tractats els leprosos a molts racons del planeta va quedar molt impactada. Va ser llavors quan va decidir que consagraria la seva vida a lluitar contra la lepra.

A Anglaterra, però, la família la va obligar a marxar amb la seva madrastra a Nova Zelanda, on va arribar a ser la cap d'infermeres de l'Hospital de Wellington. S'hi va passar uns anys, a Nova Zelanda, i va descobrir, intrigada, que els maoris no patien la lepra. Quan va poder tornar a Londres, la Kate va anar fent soroll insistint en què lluitar contra la lepra havia de ser una de les prioritats de l'Imperi. Es va fer tan pesada que finalment la Reina Victòria la va rebre, garantit el seu suport públicament. A més, li va facilitar un viatge a Rússia per trobar-se amb la família reial russa, que tenia molts lligams amb la casa reial britànica. Els Romanov també li van garantir el seu suport.

Inicialment, feia viatges per establir hospitals i leproseries. Va ser per Egipte, Xipre, Palestina... i l'Imperi Otomà, on un metge li va dir que existia una herba medicinal que podia curar la lepra. Una herba que, segons es deia, només es podia trobar a Sibèria. La Kate, que era de fer volar coloms, va decidir que no descansaria fins a trobar aquesta herba. El novembre del 1890 era a Moscou on li van entregar una carta de l'emperadriu Maria. La carta reclamava a tothom que la llegís que ajudés a aquella britànica que va iniciar un viatge trepidant: més de 20.000 quilòmetres. Va creuar tota Rússia en tren, vaixell, cavall o a peu. Aguantant temperatures de -50 graus. La seva roba d'hivern era tan pesada que calien tres homes per portar-la. Cada dia trigava més d'una hora en enfundar-se tota la roba. I l'únic luxe que tenia era el púding. Havia portat 18 quilos de púding. Coses dels anglesos. La Kate aprofitava cada aturada per donar consells sobre com tractar leprosos als metges locals, així com per ajudar també a les presons. Als russos els entusiasmava aquella dona valenta i generosa, fet que va permetre a la Kate trobar facilitats malgrat les complicacions de creuar algunes de les regions més dures del planeta. Però no va trobar la famosa herba curativa. A prop de Yakutsk en va trobar una, però mesos més tard va adonar-se que no era curativa amb la lepra.

La Kate va tornar a casa, on feia conferències, ajudava als leprosos i explicava el seu viatge. Inicialment, el relat va provocar entusiasme i va ser acceptada a la Royal Geographic Society. Però de mica en mica, van començar els problemes. Molts homes no creien que pogués ser veritat que una dona sola fes un viatge així. A més, en estar soltera, es va començar a dir que era lesbiana. Un capellà, Alexander Francis, va arribar a afirmar a la premsa que ella li havia confessat haver comès "immoralitats amb dones a Rússia", fet que va arribar a provocar una investigació a terres russes que no va demostrar res. Però el mal ja estava fet. Les leproseries per nens que havia creat van passar a rebre menys ajudes (malgrat que una d'elles encara existeix) i els seus projectes no van acabar bé, inclòs un museu natural i un llibre.

El 2008, una campanya va permetre recuperar la figura de Kate Marsden. Es va descobrir la seva tomba abandonada, i la van senyalitzar. I es va localitzar a la vila de Sosnovka, al mig de la República de Sakha, un dels llocs més freds del planeta, les restes d'una de les leproseries creades per la Kate. Havia funcionat fins als anys 60, quan havia tancat per manca de malalts. A més, els investigadors van trobar documents referents a l'existència d'una herba, anomenada kutchutka pels iacuts –els habitants de la zona–, que tenia propietats curatives. No per curar la lepra, però segons un vell diccionari iacut, es feia servir per tractar la lepra. La Kate doncs, potser no anava tan mal encaminada.

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.