Alguns dels millors guions els ha escrit la història. És probable que hàgiu vist alguna de les versions cinematogràfiques sobre el motí del vaixell Bounty. Ja sigui la versió dels anys 30 amb Charles Laughton i Clark Gable, la dels anys 60 amb Marlon Brando i Richard Harris o la dels anys 80 amb Anthony Hopkins, Mel Gibson i Liam Neeson.

Els britànics són un poble amb una gran capacitat per embolcallar amb un relat èpic els seus fets històrics, incloses les derrotes o revoltes. Però entre tants films i llibres, la història del Bounty ha acabat una mica deformada. Algunes de les coses que s'han explicat no són certes.

Per entendre el cas cal saber que llavors l'Imperi promocionava i cuidava l'esclavatge. Anys més tard, els Britànics van erigir-se com els líders de la lluita per abolir-ho, però el 1789 buscaven fórmules per explotar més i millor. Al Bounty li havien encomanat anar a Tahití per veure si era possible recol·lectar fruits del pa i portar-los a les plantacions de sucre del Carib, perquè era un aliment barat que donaria energia als esclaus africans. Els britànics van tenir èxit i ara el fruit del pa es troba a Amèrica, però el Bounty va fracassar.

La tripulació del Bounty, liderada per William Bligh, era una barreja de buscavides, busca-raons, mariners i soldats. Van estar-se cinc mesos a Tahití preparant la segona part del viatge. I va ser una errada permetre als mariners passar tant de temps a les illes: es van fer amics dels nadius, van enamorar-se del seu estil de vida, es van casar amb dones d'allà i van començar a fer-se tatuatges, com els homes locals. Quan va tocar marxar, tres mariners van escapar perquè volien quedar-se. Bligh els va capturar i fuetejar. Ara, en contra del que es creu, els quaderns de bitàcola demostren que va ser un dels pocs càstigs ordenats per Bligh, que ha estat representant com un monstre, quan en realitat era un home creient, seriós, que esbroncava als superiors quan eren durs amb els mariners. Si Bligh no era un dimoni, per quina raó es van revoltar els mariners?

El motí es va produir uns 20 dies després d'abandonar Tahití, quan la nau passava per l'arxipèlag de Ha'apai, a Tonga. Un altre tòpic fals: el motí no va ser a Tahití. El segon a bord, Fletcher Christian, que s'havia casat a Tahití amb una dona anomenada Maimiti, va fer-se amb el control de la nau. En total 19 tripulants es van amotinar, 22 van romandre lleials al capità i dos no sabien què fer. Al final, Bligh, el sacerdot de la nau i els homes lleials van ser embarcats en un bot amb aigua, aliments i instruments de navegació. Es revoltaven per una senzilla raó: volien viure a la Polinèsia, en part, seduïts per una cultura menys puritana en qüestions de sexe. No volien tornar a Europa per seguir treballant de valent per quatre rals.

Chistian i els seus van tornar a Tahití, on alguns britànics es van quedar. Ell, però, creia que calia amagar-se i –amb vuit homes casats amb dones de Tahití– van marxar de nou. Fins que van topar per casualitat amb l'illa de Pitcairn i van descobrir que la posició d'aquesta illa estava mal indicada als mapes. Era un bon refugi. Així doncs, van cremar el Bounty i van iniciar una nova vida en un dels indrets més remots del planeta.

I què va passar amb Bligh? Doncs era un geni de la navegació. Va navegar durant 41 dies amb una nau petita. Va perdre un home que va ser assassinat pels nadius de Tonga, però va salvar la vida dels altres fins a arribar a una illa per on passaven vaixells britànics: Timor. Uns 6.500 quilòmetres per aigües amb taurons, corrents, tempestes i indígenes agressius. Bligh va poder tornar a Londres, on va explicar el seu cas i va ser reafirmat a la seva plaça. Ara, molta gent creu que va ser enviat de nou a Tahití per trobar els amotinats i castigar-los. Fals de nou. L'enviat va ser Edward Edwards que, efectivament, era un home dur i va capturar tots els amotinats que vivien a Tahití. Els va tornar a Anglaterra, malgrat patir un naufragi a la costa australiana, on van ser jutjats. Bligh va declarar al judici que salvessin la vida de bona part dels acusats. Dels 14 amotinats capturats, quatre van perdre la vida al naufragi d'Austràlia, set van ser absolts i només tres executats a Londres.

Bligh va sortir marcat de l'experiència i per això va patir un segon motí quan va ser enviat a fer de governador a Nova Gal·les del Sud, a Sydney. Pel que sembla, en aquesta ocasió, escarmentat, va ser més dur que abans. I també hi va haver una revolta que, curiosament, no va afectar la seva carrera: va rebre un ascens (malgrat que tothom es reia d'ell quan se'l creuava per Londres). Era l'home dels motins.

I què va passar amb Christian i els altres revoltats, aquells que havien marxat a Pitcairn? Entre el 1789 i el 1808, cap nau va anar a parar a l'illa. El 1808, una nau nord-americana va arribar-hi i va descobrir que els amotinats havien buscat un paradís per crear un infern. Pitcairn era una illa més freda, la vida era dura i l'aïllament va provocar que alguns dels amotinats se suïcidessin. El 1808, només quedava viu un d'ells, John Adams, un jove de Londres, orfe, que s'havia embarcat al Bounty amb un nom fals, però havia recuperat l'original a l'illa. Ell va fundar Adamstown, la capital de l'illa (dedicada a ell mateix), va posar ordre, va convertir els tahitians que havien viatjat amb ells al cristianisme i va crear una escola on el primer alumne va ser el fill de Fletcher Christian, en Thursday October Christian. El primer nadó nascut en una illa deshabitada fins llavors. Sí, el nen va néixer un dimarts d'octubre, com el nom deixa clar.

El 1825, una nau britànica va arribar a l'illa i Adams va ser perdonat. L'illa de Pitcairn va passar a ser part de l'Imperi Britànic i la població va anar creixent. Encara avui, viuen a Pitcairn descendents dels amotinats del Bounty i de les seves dones tahitianes. Un d'ells, Tom Christian, és descendent de Fletcher Christian. A l'illa, on només s'hi arriba per mar, convertida en un dels llocs habitats més aïllats del planeta, es parla un dialecte que barreja anglès del segle XVIII i tahitià.

Sembla un lloc curiós per visitar, oi? Doncs segueix sense ser el paradís. Ara hi viuen unes 50 persones i l'illa no és sostenible. Els descendents dels revoltats viuen de les ajudes de l'imperi, curiosament. Per anar a l'hospital cal anar-hi en vaixell, però els vaixells passen cada tres mesos. Un dels pocs negocis que fan és produir segells de l'illa, que venen per internet als amants de la filatèlia.

Aïllats, els habitants van acabar protagonitzant un escàndol quan el 1999 es va descobrir que la meitat dels homes adults de l'illa, 7, havien protagonitzat abusos sexuals durant anys. Més de 96 delictes durant quatre dècades i que va obligar a obrir una investigació molt complicada, ja que la justícia va haver de viatjar fins a una illa aïllada (valgui la redundància) i tancada. Tres jutges, 10 advocats i més de 20 funcionaris de Nova Zelanda van fer el viatge per poder obrir una investigació que va acabar amb quatre condemnes a presó, un innocent i dues condemnes a treballs comunitaris. El jutge va acceptar empresonar els homes a l'illa. I va caldre construir una presó i pagar el sou d'uns policies per viure a l'illa.

L'illa destinada a ser un paradís per escapar va acabar convertida en una presó.

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.