Ernesto Guevara, quan encara no era conegut com el Che, va celebrar els seus 24 anys a Iquitos, al cor de la selva amazònica peruana. L'argentí feia nit a la leproseria de San Pablo, on va voler fer costat als malalts.

La història diu que va travessar el riu Amazones nedant per ser amb els malalts. Però a San Pablo ja s'hi havia fet una revolució abans de l'arribada del Che.

El 1940 havia arribat a Iquitos un metge anomenat Máxime Kuczynski. Els peruans patien per pronunciar el seu nom i, de fet, no queda clar si va ser cosa seva o dels treballadors del servei de duanes. Es deia Max Hans, però va acabar inscrit com Máxime quan va arribar al Perú. Fugia de Hitler i amb un brillant currículum mèdic, va aconseguir el permís de residència al Perú, on va ser enviat a Iquitos per liderar la seu del Ministeri de Salut a tota la regió del nord-oest, una regió tropical on hi havia malalties ben diferents d'altres zones del Perú. En Máxime va treballar a Iquitos del 1940 al 1944 i va descobrir ràpidament l'existència de la leproseria de San Pablo, on els malalts eren tancats en zones on ningú entrava. Els medicaments i el menjar es llançava des de fora. Però en Máxime va obrir la tanca, va entrar i va començar a tractar els malalts com calia. Va ser una petita revolució d'un home que havia nascut per canviar coses.

El segle XX va canviar la vida de les persones. En Max Hans Kuczynski no s'hauria imaginat que acabaria amb passaport peruà quan estudiava de jove a la seva Alemanya natal, a la zona de província de Posen. Una zona fronterera entre Alemanya i Polònia, terra de pas, on vivien barrejats catòlics, protestants i jueus. Ell pertanyia a una família polonesa i jueva. Una família bastant laica que parlava públicament en alemany i en privat polonès. Gent amb estudis i temps per dedicar a l'art. Es consideraven una família moderna i optimista. I en Max Hans va dedicar-se a estudiar medicina, una disciplina en què destacava en la investigació de la parasitologia. Malgrat que va ser reclutat per lluitar a la Primera Guerra Mundial, va poder seguir la seva carrera d'èxit i va doctorar-se en Medicina a Berlín. Abans dels 25 anys ja tenia feina a l'Institut de Patologia de la Universitat de Berlín, on el van enviar del 1923 al 1924 a Sibèria, a la ciutat d'Omsk, per tal de planificar expedicions.

Abans dels 35 anys ja tenia entre mans un projecte on li va caldre ser diplomàtic: negociar amb les autoritats de la Unió Soviètica poder fer exploracions per les seves fronteres més llunyanes, aquelles amb Mongòlia, la Xina o l'Afganistan, per estudiar la relació entre les malalties i els factors socials, culturals i geogràfics. El 1925 publicava el llibre Estepa i home, després d'un viatge per l'actual Kirguizistan. El llibre va fer fortuna dins del món acadèmic i en Max Hans va passar a fer conferències, xerrades i a rebre diners per poder fer expedicions per tot el món: el Sàhara, l'Àfrica negra, el Brasil... Tot semblava anar bé. Fins que Hitler va pujar al poder. I Hitler no tenia intencions d'ajudar un metge d'origen polonès i jueu.

Inicialment, Max Hans va utilitzar contactes a la Unió Soviètica per escapar a l'est, però el 1936 ja arribava al Perú, on el seu nom va passar a ser Máxime Kuczynski. En Máxime, o en Max, es va enamorar del Perú i la seva gent. I el govern peruà li va fer confiança. A partir del 1944 ja el tenim per tot el país fent estudis, analitzava com calia tractar cada regió, cada malaltia. No era el mateix tractar la medicina als Andes que al desert, a la Selva o a la costa. Kuzcynski va empatitzar amb el govern de José Luis Bustamante y Rivero i, per tant, quan el 1948 aquest polític va ser destituït per un cop d'estat militar, en Máxime va acabar empresonat. En sortir, va dedicar-se a la medicina, sense acostar-se més a la política. Durant alguns anys va tornar a Iquitos, on el seu fill, Pedro Pablo Kuczynski, va passar llargs períodes.

En Máxime, cansat, va acabar espantat per la repressió i l'empresonament que va patir. Però l'espurna no es va apagar. Fa pocs dies, el seu fill Pedro Pablo ha estat escollit president del Perú. El camí del fill ha compartit escenaris amb el del pare, però no relat.

Gràcies a l'esforç del pare, Pedro Pablo va viure bé. La seva mare era Madeleine Godard, una professora francesa que va insistir a donar-li una bona educació. I gràcies a la mare, Pedro Pablo va conèixer anys més tard un cosí francès: Jean-Luc Godard, el director de cinema.

Pedro Pablo, ambiciós, va poder accedir a una beca d'Oxford, va passar per Princenton i va entrar amb 22 anys al Banc Mundial. Amb 28 anys ja era el responsable del Banc Central de Reserva del Perú, convidat pel president Fernando Belaunde Terry. Ara, un cop d'estat també el va foragitar, com al seu pare, Però en lloc d'acabar a la presó va escapar del Perú amagat dins el capó d'un cotxe. Durant dècades, va guanyar milions als Estats Units gràcies a empreses mineres. I després, ja jubilat, va decidir tornar al Perú per apoderar-se de la presidència. Va derrotar Keiko Fujimori, la filla de l'antic president Alberto Fujimori, que va acabar acusat de crims contra opositors que l'han portat a la presó. No deixa de ser curiós que els avis de Keiko Fujimori van marxar del Japó un any abans que fugís Máxime Kuczynski d'Alemanya. Dues famílies escapant de les misèries del segle XX i que van marcar la vida política peruana del segle XXI.

  • Comparteix