Amb un mocador lligat al cap, la noia crida. De forma teatral, posa la mà darrera la galta, per reforçar l’expressió. Gairebé se li escapa una rialla. Jove, presumida, plena de vida.

Jo la mirava amb una rialla menys expressiva a la boca. Vaig obrir una llibreta que portava i hi vaig escriure: “Alexander Rodchenko. Pòster per a l'editorial Gosizdat, 1924”. Aquella nit, de tornada a un hotel ronyós de Sant Petersburg, vaig imaginar que descobria qui era la noia d’aquell pòster. Que em perdia entre arxius russos, li posava nom i cognoms, i en feia un llibre. L’endemà però, ja tenia una altra cosa al cap.

Anys més tard, ella es va creuar de nou en la meva vida. Tothom parlava d’un grup escocès que estava de moda. Ofereixo poca resistència als grups musicals de Glasgow, excepte els Wet Wet Wet, que són horribles. Davant dels Franz Ferdinand en canvi, em vaig rendir fàcilment. I els molt cabrons van escollir com a portada del seu segon àlbum una noia cridant. Com la del pòster. No era la mateixa noia, cert, però era un homenatge. Aquella portada em va despertar els records enterrats d’aquell dia a Sant Petersburg. Però una recerca a google va trencar l’encant. La meva musa russa anònima tenia nom, cognom i ja tenia llibres escrits en el seu honor. No seria jo qui descobriria la seva identitat doncs. Per un moment vaig perdre interès, però la Lilya, que de cridar en sap molt, va fer-ho tant fort, que vaig decidir escoltar la seva història. I quina història, la seva.

La Lilya Brik va ser immortalitzada per Alexander Rodchenko en una de les imatges més conegudes i reproduïdes de l’art rus. Al cartell fet per un editorial soviètica la va fer passar a la posteritat cridant, enviant un missatge. Una imatge revolucionària d’una època revolucionària en què molts joves es trobaven en pisos on s’emborratxaven, feien festa i creien que ho podrien canviar absolutament tot: la forma d’estimar, de viure, de treballar. Les cadires, les antenes de ràdio, els edificis. Els mitjans de comunicació, les banderes, les fronteres. Joves somiadors que no s’ensumaven que dins d’aquell jove estat soviètic, personatges grisos s’anaven fent amb el poder mentre els fills més brillants d’una generació dissenyaven mobles, escrivien obres de teatre i s’estimaven sense imaginar que patirien un destí cruel.

Filla d’una família benestant jueva de Moscou, la Lilya Yurevna Kagan va ser educada com una senyoreta: classes de piano de la seva mare, professora de música, institutriu per aprendre alemany i francès pagada pel pare, un advocat, i vacances en balnearis. Els pares li van garantir les classes de ballet i els estudis d’arquitectura, i van acceptar les amistats estrambòtiques que feia a la universitat. Eren anys salvatges a Rússia i la noia va enamorar-se d’un jove poeta, l’Osip Brik, amb qui va casar-se als 21 anys, fent-se seu el cognom. El jove matrimoni va llogar un pis que va convertir-se en el centre de reunió dels artistes i bohemis de la ciutat. Corrien rumors sobre un possible pacte entre els dos, en el qual havien acordat viure al límit i acceptaven les aventures sexuals de l’altre.


La Lilya es va deixar arrossegar per aquella època en què es volia canviar tot. El juliol del 1915 milions de joves europeus morien a les trinxeres, però ella estimava i es deixava estimar a festes que aplegaven poetes, directors de cine i pintors. Va ser en una d’aquelles festes en què la Lilya, que sempre era el centre d’atenció amb la seva cintura de ballarina i cara d’àngel, va conèixer en Vladimir. La seva germana, l’Elsa, el va portar a una festa i li va dir que havia estat el seu xicot. En Vladimir, un jove poeta que no trobava editor però escandalitzava amb els seus poemes que feia córrer per les universitats, va demanar a la seva exparella anar a una d’aquelles festes ja que volia conèixer l’Osip, convertit llavors en un editor. Aquell dia de juliol, la Lilya va conèixer en Vladimir Mayakovsky.

El jove poeta es va plantar a la festa dels Brik i sense demanar permís, va recitar un poema. A mesura que les paraules sortien de la boca del jove poeta, Osip Brik s’adonava del seu talent i decidia que li publicaria l’obra. La seva dona, al costat, notava la suor sobre el seu cos i s’adonava que l’atracció sexual que sentia cap al jove era impossible d’aturar. Quan uns dies més tard la Lilya li va comentar al seu marit que mantenia una relació amb Mayakovsky, l’Osip va dir: “Qui pot negar-se a un desig d’aquest jove?”. Amb el temps, Mayakovsky va arribar a viure llargues temporades al seu pis i quan la policia feia preguntes, deien que eren una família. La Lilya, cada cop més enamorada del poeta i menys del seu marit, va proposar allitar-se junts, els tres. L’Osip, cada cop més amic i menys amant, ho va aguantar tot, convertint-se en un suport clau per a la jove, ja que Mayakovsky era la personificació del talent foll. Inestable emocionalment, li escrivia poemes preciosos en què l’anomenava Lilichka. Però després era capaç de fer-la fora del llit per posar-se a plorar.

La Lilya era sempre al lloc ideal, en el moment just. Una porta sempre n’obria una altre. Un amic en presentava un altre. Quan li van presentar un dissenyador obsessionat amb explorar les possibilitats artístiques de la fotografia, la Lilya no imaginava que acabaria sent la seva musa. Era Alexander Rodchenko. El mateix 1924 que va ser fotografiada cridant, Mayakovsky li dedicava poemes. Malgrat haver viscut una guerra civil i anys molt durs, sense aliments i amb por, el jove matrimoni sempre apareixia amb una rialla a les fotografies, acompanyats de poetes i artistes.  El grup format per Rodchenko, Mayakovsky i els Brik era capaç d’estar dies sense dormir, imaginant, somiant, creant. Junts van començar a produir pòsters amb les paraules del poeta i les idees del dissenyador. Osip Brik s’encarregava de publicar les revistes en què els seus dos amics feien arribar al món la seva obra. De totes aquelles obres, collages, revistes, pòsters i anuncis, cap és tant immortal com el crit de la Lilya, en què entona la paraula “llibres!” ja que era un anunci d’una editorial. Si el crit de Munch provoca dolor, el crit de la Lilya transmet energia positiva.

Aquella energia positiva va moure aquest grup d’amics per les grans capitals europees. Van conèixer París i Berlín. A la capital francesa es van trobar amb la germana de la Lilya, l’Elsa, que s’havia casat amb el poeta i editor Louis Aragon. Mayakovsky cada cop s’allunyava més d’ells, passava molt de temps a l’estranger, on va mantenir una relació molt complicada amb la model Tatiana Yakovleva. Van ser anys durs per a la Lilya, ja que el seu marit, l’Osip, també s’havia enamorat d’una altra dona, l’Eugenia Sokolova-Zhemchuzhnaya. Malgrat tot, mai va deixar de col·laborar amb Mayakovsky en una relació cada cop més laboral i menys sexual. Durant aquesta època per exemple, la Lilya va apassionar-se pel cinema i el 1926 va dirigir un documental titulat “Els jueus i la terra”, amb guió de Mayakosky, resultat d’un viatge que havien fet a Crimea per visitar els Kolkhoz estatals on havien anat a parar molts jueus d’Ucraïna.

El 1928, el poeta va tornar definitivament a Moscou. La Lilya sentia que tot tornaria a ser com abans, amb festes, amants i projectes, però res seria com abans. Stalin anava portant la Unió Soviètica cap a la follia i cada cop els artistes tenien menys espai per ser lliures. Els comissaris imposaven un art estatal pensat només per servir al poder, i la Lilya veia cada dia com la cara del seu marit es posava més seriosa. Si l’Osip ja no somreia, en Mayakovsky, directament, s’apagava. Finalment, la primavera del 1930 es va suïcidar. Més de 150.000 persones van assistir al seu funeral. La Lilya, que era a Berlín, va tornar a Moscou destrossada.

L’energia positiva que havia mogut la vida de la Lilya va tornar-se en contra seu. De sobte, tot anava malament. Poc després de la mort de Mayakovski, els Brik van acordar divorciar-se. L’Osip es va casar amb l’Eugenia Sokolova-Zhemchuzhnaya i la Lilya, en un episodi estrany, va casar-se amb un general molt fidel a Stalin, Vitali Primakov. Primakov era obedient, gris, seriós, fred. No era creatiu, no era imaginatiu. Era un matrimoni contra natura que molts experts interpreten com un acte d’amor a Mayakovsky. La Lilya s’hauria adonat que ja no hi havia espai per a la llibertat i patint pel futur de l’obra del seu amant, s’hauria casat amb un general ben connectat per intentar protegir el llegat del poeta. Segons la llegenda popular, quan la Lilya, a través dels corresponents càrrecs, li va fer arribar a Stalin la petició per editar l’obra d’un poeta subversiu, aquest hauria dit que “Mayakovsky és encara el poeta amb més talent de la nostra època soviètica. La indiferència cap al seu llegat cultural és un crim”. El 1935 doncs, es va publicar tota l’obra sencera.

Coses de la vida, un any més tard, el 1936, Primakov va ser acusat de ser un espia trotskista. El van executar. La Unió Soviètica ja vivia en la seva època més paranoica, amb denúncies, gulags i gent fidel al règim condemnada per raons absurdes.

La Lilya es casaria de nou el 1938, amb un crític literari molt més jove que ella, Vassili Katanian. Van viure junts fins la seva mort. Quan va morir, la Lilya vivia a un pis molt petit que s’havia convertit en un petit santuari dedicat a Mayakovsky, Brik i Rodchenko. Joves estudiants crítics amb el règim el visitaven per escoltar anècdotes d’aquells somiatruites que volien canviar-ho tot. Malgrat haver publicat l’obra del poeta el 1935, durant la resta de la seva vida la Lilya va viure marginada de la vida pública, patint la humiliació de veure com les seves fotos amb Mayakovsky eren retocades per eliminar la seva figura, ja que no es podia acceptar que una dona casada hagués estat amb ell. Ja res va ser fàcil per aquella generació. Osip Brik va morir el 1945 d’un atac de cor pujant les escales de casa, quan ja l’havien apartat de la vida pública. Rodchenko va morir el 1956, també arraconat a la perifèria de la vida cultural soviètica.

El 1958, després de la mort d’Stalin, la Lilya va aprofitar la mínima obertura del país per publicar la seva correspondència amb Mayakovsky, però només va rebre insults de la premsa oficial, on va ser acusada de llibertina, pervertida i influenciada per la decadència occidental. Aquell mateix any però, va obtenir una petita victòria, ja que el nom del seu segon marit, el general Primakov, va ser rehabilitat.

Convertida en una anciana fràgil, la Lilya va aconseguir el 1975 un permís per visitar la seva germana a París. Va ser el darrer cop que la va abraçar, ja que va morir el 1978 al seu modest pis de Moscou. Tenia 86 anys i els metges li van dir que ja no es podria moure del llit. El darrer desig de la Lilya va ser suïcidar-se. Preferia morir a no poder moure’s. Fins el darrer moment, va voler dependre de si mateixa. Va ser el seu darrer crit de llibertat.

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.