Ara farà 150 anys, els governs de moltes nacions tenien grans debats per culpa dels excrements. Excrements d’aus marines i foques, concretament. El món havia descobert que els excrements de les aus marines, foques o ratpenats acumulats a determinades zones desèrtiques es convertien en un fertilitzant orgànic de primer nivell. Aquesta substància, coneguda com "guano", va provocar un munt de conflictes diplomàtics entre els estats que volien controlar les zones on durant segles, els ocells havien defecat sense imaginar que els homes es tornarien bojos per fer-se amb els seus excrements.

La major part de jaciments de guano es trobaven a illes caribenyes o al Pacífic, tant a la costa de l’Amèrica del Sud com a un munt d’illes perdudes entre el Japó, Austràlia i Amèrica. Pels millors jaciments calien miners per anar traient els quilos de guano acumulats durant segles, formant turons. El govern nord-americà, necessitat d’aquest fertilitzant, va arribar a proclamar el 1856 la Guano Act, un decret que afirmava que “si un ciutadà dels Estats Units descobreix un dipòsit de guano a qualsevol illa, roca o atol de corall que no estigui sotmès a la jurisdicció d’un altre estat i no estigui ocupat, i en prengui possessió pacífica, aquest terreny passarà a ser considerat part dels Estats Units”. Més de 130 illes o atols van ser reclamants per ciutadans dels Estats Units, en molts casos, sense haver-hi anat abans per comprovar si hi havia guano. Encara avui en dia existeixen disputes diplomàtiques per decidir si alguns d’aquests illots pertanyen als Estats Units o a altres nacions, com l’Illa Navassa, reclamada per Haití, o el banc de corall de Serranilla, reclamat pels colombians. Alguns van passar a ser per sempre més nord-americans. D'altres, no. I un munt d’aquests illots han quedat oblidats, deshabitats al mig del Pacífic, indrets remots on només queden els ocells. Que segueixen cagant de gust.

Una d’aquestes illes reclamades pels nord-americans va ser la petita illa Clipperton. Com sol passar amb les petites illes situades lluny de les rutes marítimes més grans, aquesta illa menuda va ser descoberta diversos cops. El 1705, el pirata anglès John Clipperton, que dedicava la seva vida a saquejar bucs espanyols, l’hauria descobert. Com no podia ser d'altra manera, existeixen llegendes sobre un tresor que va deixar enterrat en aquesta diminuta terra de sis quilòmetres quadrats. El 1711 la van trobar uns francesos, que la van batejar com Illa de la Passió, reclamant els drets del Rei de França sobre la terra. Encara avui trobem els dos noms per referir-se a aquest tros de terra: Illa de la passió o Illa de Clipperton.

L’illa es troba a uns 1300 quilòmetres de la costa mexicana, perduda al mig del Pacífic. Al sud, cal navegar 2500 quilòmetres fins les Illes Galàpagos. A l’oest, més de 4000 quilòmetres fins Hawaii, al nord, o Tahití, al sud. És a dir, està perduda al mar i la terra ferma més propera és la costa mexicana. El regne d’Espanya doncs, en saber de la seva existència el 1711, va considerar que havia de ser seva, ja que geogràficament formava part de Mèxic. Els francesos deien que era l’illa més allunyada de la Polinèsia, i que per tant havia de ser seva. Després la va reclamar el nou estat mexicà, ja independitzat dels espanyols.

mapa

Durant dècades, francesos, mexicans i nord-americans van anar controlant l’illa, fent-se fora els uns als altres, per tal de controlar el guano que anaven extraient uns 100 miners vinguts des de Mèxic. Els nord-americans però, van anar renunciant als seus drets ja que el guano de més qualitat es va acabar, i el que treien els miners no era gaire bo per fer de fertilitzant. Per als francesos, defensar la sobirania no era senzill, ja que formava part de l’administració de la Polinèsia francesa, massa lluny. Així doncs, malgrat un intent anglès de comprar l’illa, Clipperton va acabar en mans mexicanes.

El 1905, el govern mexicà va enviar un regiment d’11 soldats, amb les seves dones i fills, per assegurar-se que ningú els pisparia de nou l’illa. Al capdavant van situar el Coronel Ramón Arnaud, que va abandonar el port d’Acapulco sense tenir clar si aquesta era una bona missió. Descendent de francesos, Arnaud era un fill de bona família que intentava esborrar una taca del seu expedient, ja que havia desertat de jove de la caserna militar on es formava. Després de cinc mesos detingut per desertor, va treballar fort per netejar el seu historial i es va guanyar la confiança dels seus superiors durant una revolta de tribus maies al sud del país, en què va excel·lir assassinant indígenes. Coses de l’honor, en què tenir armes més potents t’acaba convertint en un heroi. Arnaud però, mai va ser ben vist pels generals i va acabar destinat al mig del mar. Els seus superiors el van haver de convèncer que la posició era clau per defensar la pàtria dels interessos francesos al mig del Pacífic. Arnaud va marxar convençut que el mateix cap del govern, Porfirio Díaz, confiava en ell per defensar l’illa de Clipperton, ja que era un militar valent que parlava francès. Els francesos però, no tenien pensat atacar aquesta illa de merda. Merda pel guano, és clar. I pel que hi va passar.

Arnaud va tornar a terra ferma per casar-se el 1908 amb la seva promesa. Amb el càrrec de governador de l’illa va tornar al mig del mar amb la seva dona sense imaginar quin parany li tenia preparat el destí: bàsicament, es van oblidar de la seva existència. Mica en mica, el món es modernitzava i el guano va cedir pas a nous fertilitzants. Aquesta substància va deixar de ser tant important i les disputes per illots plens de guano van cedir pas a noves guerres, per altres raons. De raons per matar-se, als homes mai els n'han faltat.

A l’illa, Arnaud i la seva dona Alícia intentaven que la vida fos el millor possible malgrat la duresa del paratge. Un tros de terra amb sis palmeres. Cada dos mesos arribava un vaixell amb provisions i aigua fresca, ja que Clipperton no hi havia cap font d’aigua natural, però de tornada ja no s’enduia el guano. Ja no hi havia manera de vendre la matèria, així que els darrers miners van marxar, deixant sols a l’illa els militars, les seves famílies, el responsable del far i el darrer responsable de la mina de guano, un súbdit alemany, que es va quedar per administrar una mina sense miners.

Un dia, el vaixell que arribava cada dos mesos va deixar de venir. Primer va semblar un retard, però van anar passant les setmanes i no apareixia. Incomunicats, els militars mexicans no sabien què passava a casa seva. Aïllats al mig del pacífic, no podien saber que havia esclatat una revolució i el país vivia una guerra civil crua. Era el 1910. El President Victoriano Huerta va caure, el nom d’Emiliano Zapata es va fer famós, Estats Units va ocupar Veracruz i les traïcions van anar succeint-se dins del bàndol revolucionari. Durant el conflicte, el vaixell que duia aliments a Clipperton va ser enfonsat pels rebels. I amb el vaixell al fons del mar, ningú va recordar-se d’aquell grup de militars perduts al mig del Pacífic.
La situació era dramàtica. Malgrat tot, alguns soldats van decidir jugar-se la pell, escapant-se amb canoes fins Acapulco. Van aconseguir navegar més de 1200 quilòmetres, però ningú els va escoltar quan van demanar que rescatessin els altres membres de la guarnició. Després, un vaixell nord-americà va embarrancar a Clipperton, provocant que una nau de l’exèrcit nord-americà els vingués a rescatar. Van ser els nord-americans els que van informar a Arnaud del que passava al món suposadament civilitzat: la revolució, morts, fam, violència i la Primera Guerra Mundial. Era el 1914. Els mariners es van oferir per endur-se tothom, però Arnaud es va negar, ja que considerava que el seu deure com a militar era seguir al seu lloc fins rebre noves ordres. Arnaud va afirmar que tenien queviures per aguantar encara cinc mesos. Marcat per la por de ser acusat de desertor de nou, va rebutjar fugir amb un vaixell que sí que es va endur Gustavo Schultz, l’alemany que s’havia quedat per dirigir una mina de guano sense miners. Schultz havia embogit per la manca d’aigua natural i va ser dels darrers en escapar de l’illa de Clipperton. Arnaud patia una bogeria diferent: la del deure militar, la del patriotisme estèril, defensant una illa deserta que la seva pàtria havia oblidat.

14 homes, 6 doners i 5 nens van quedar-se sols a una illa amb sis palmeres. A mesura que mancava menjar, calia menjar peixos o ocells caçats com es podia. Les palmeres no donaven prou cocos i faltava aigua. Finalment, l’escorbut va fer acte de presència. Mica en mica, tothom va anar embogint, perdent l’esperança i la capacitat de controlar-se. Un dia, alguns dels membres de la guarnició van veure un vaixell. En aquesta ocasió, Arnaud estava prou desesperat per voler fugir com fos d’aquell tros d’infern al mig del mar. El problema era que alguns dels familiars dels soldats no veien el vaixell i deien que era un miratge. Fos o no fos un miratge, Arnaud i els darrers soldats van sortir a alta mar amb una canoa per cridar l’atenció del vaixell. Mai van arribar enlloc. Es van ofegar intentant arribar a una nau que pel que sembla, no existia.

A l’illa van quedar les dones i els fills dels militars, acompanyats del responsable del far, Victoriano Álvarez. De sobte, Álvarez era l’únic home de l’illa. Un paio tancat, esquerp, que havia acabat cuidant aquell far ja que mai havia fet fortuna. Les cròniques dels darrers dies d’aquell infern, basades en les declaracions que van fer els supervivents, són confuses. Álvarez hauria embogit, autoproclamant-se rei de l’illa, destruint totes les armes excepte una i iniciant una espiral de violència, violant les dones i fent treballar els nens. Finalment, el mateix Álvarez va ser assassinat per les dones, quan van veure que s’acostava un vaixell. Altres fonts diuen que l’assassinat va ser anterior al 18 de juliol del 1917, quan el USS Yorktown va trobar-se un illot ple de tombes, amb un cadàver amagat sota fulles de palmeres, 4 dones vives i 7 nens. A una fotografia feta al vaixell que va salvar la vida d’aquelles dones, apareixen amb una mirada gèlida. Van seguir els seus marits al mig del mar en una missió sense valor. Els van veure morir i van acabar patint un malson empresonades en una illa on un boig es va proclamar Rei.

Les quatre dones supervivents mai més van poder viure tranquil·les. En tornar a Mèxic, el govern les va maltractar en considerar que eren familiars de militars enemics de la revolució. Després de presentar moltes peticions, van aconseguir una petita pensió de viudes, però van haver de conviure sempre amb els rumors del que va passar durant aquells dies a una illa que poc després, va deixar de ser mexicana. Avui en dia, l’Illa de Clipperton, o de la Passió, és propietat dels francesos gràcies a un decret internacional. No hi viu ningú. I els ocells segueixen fent que creixi el guano, sobre les restes d’aquelles cabanes on es va viure una tragèdia oblidada.

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.