La fo­tografia de­fineix per­fec­ta­ment el naix­e­ment d'aquest estat, con­dem­nat a ser sem­pre notícia, anom­e­nat Iraq. Unes 40 per­sones posen da­vant l'hotel Semi­ramis, a El Caire. A primera fila, a terra, un sol­dat negre con­trola que un gos no es­guerri la fo­tografia. As­segut al mig de la primera fila, el Sec­re­tari d'estat de les Colònies del Regne Unit, Win­ston Churchill, des­cansa amb un bar­ret sobre la cama. Al seu co­stat, mil­i­tars i civils, mem­bres de l'ad­min­is­tració dels ter­ri­toris de Palestina i Mesopotàmia. De les 40 per­sones pre­sents a la fo­tografia, només dues són àrabs. I només hi ha una dona, em­po­lainada amb un abric de pells i un bar­ret amb flors. Gertrude Bell.

Du­rant dues set­manes del mes de març del 1921, aque­stes 40 per­sones van dis­cu­tir sobre difer­ents qües­tions rel­a­tives a ter­ri­toris del pròxim ori­ent. Te­nien tres car­petes sobre la taula: Palestina, Mesopotàmia i el Golf Pèrsic i la ciu­tat d'Aden. Després de la Primera Guerra Mundial i la des­feta de l'Im­peri Otomà, els britànics van acor­dar re­spec­tar que el Líban i Síria fos­sin con­tro­lats per França, man­tenint Palestina com a pro­tec­torat i cre­ant un nou estat a Mesopotàmia. El Príncep Feisal seria el rei d'aquest nou estat, del que es van dec­re­tar les fron­teres sobre un mapa entre de­bats i dubtes. En al­guns trams es va fer una línia recta, enmig del desert, sep­a­rant tribus històri­ca­ment unides. A al­tres zones s'aple­gava sota el mateix paraigua co­mu­ni­tats difer­ents. Algú va dir que in­cloure els kurds dins un estat con­tro­lat per àrabs seria un error. Al­tres van dir que Feisal seria re­spec­tat per tots. Així va néixer Iraq. En les seves memòries, Churchill, amb un humor pu­ra­ment britànic, va definir aque­lles re­unions al Caire com les trobades dels "40 lladres", en referència al conte que apareix a Les mil i una nits.

L'única dona pre­sent, Gertrude Bell, és con­sid­er­ada per molts com la dona re­spon­s­able del naix­e­ment d'Iraq. Per­son­atge fasci­nant i polèmic, els prop­ers mesos en sen­tirem a par­lar,  ja que el 2015 Nicole Kid­man es­trena un film on recrea la vida d'aque­sta dona de caràcter in­domable. En una època d'homes al poder, Churchill va es­coltar més a Bell que no pas a T. E. Lawrence, el famós Lawrence d'Aràbia, que no veia amb bons ulls crear aquell estat ar­ti­fi­cial i apos­tava per crear un gran estat àrab.

Nascuda en una bona família amb tradició diplomàtica, Bell va en­ca­parrar-se en su­perar reptes tota la vida. Va ser la primera dona en es­tu­diar història mod­erna a Ox­ford, va acon­seguir les mil­lors notes però no va poder grad­uar-se per ser una noia. Poc després va marxar a Teheran, on el seu oncle tre­ballava pel gov­ern local en una època en que l'Im­peri Persa de­pe­nia molt de Lon­dres. Aquell vi­atge va can­viar la vida de la jove an­glesa, en­am­orada dels paisat­ges, històries i per­sones que va conèixer creuant Pèrsia amunt i avall. Bell, que mai es va casar però va tenir di­ver­sos amants, com un sol­dat mort a Gal­lipoli el 1916 o un diplomàtic que no va veure amb bons ulls el seu pare, va es­criure un lli­bre sobre aquest vi­atge i va de­cidir que la seva vida era lluny d'Anglaterra. Amb el pas del temps va apren­dre l'àrab i va con­ver­tir-se en una de les grans es­pe­cial­istes de l'època en la història del Pròxim Ori­ent: fo­tografi­ava, es­crivia i bus­cava din­ers per fer ex­plo­racions ar­queològiques. Era im­pos­si­ble d'at­u­rar.

Bell sem­pre trobava la man­era de guan­yar-se la con­fiança de tothom. Els àrabs l'anom­e­naven "Al-Khatun" (dona de la cort que manté sem­pre un ull i una orella ben oberts) i ella, con­ver­tida en una esponja, no deix­ava d'apren­dre. Era una dona fasci­nant, de­sco­bria jaci­ments, coneixia prínceps i creuava deserts carregant amb camells els baguls amb la roba que calia por­tar si eres una dona britànica.

Però també era una dona per­il­losa. La sang diplomàtica li cor­ria per les venes i el servei d'intel·ligència britànic va començar a re­clu­tar els ciu­tadans que te­nien coneix­e­ments de les zones que intuïen que se­rien es­ce­naris con­flic­tius, com l'Ori­ent Mitjà. L'estat es va aprof­i­tar d'aquell gra­pat de folls, els ori­en­tal­istes. Eu­ropeus que ho deix­aven tot per de­sco­brir runes en­ter­rades sota dunes o que des­feien palaus a peces per ex­posar-los a Lon­dres o Berlín. Gent com aque­sta menuda an­glesa. Bell era una ex­perta en aque­lles cul­tures en­ter­rades sota segles de si­lenci, com els as­siris, però també coneixia les per­sones que pas­saven per sobre d'aque­lles runes: àrabs, kurds, perses, ar­me­nis. Sense adonar-se'n, s'havia con­ver­tit en una gran ex­perta en una zona des­ti­nada a ser un polvorí polític per la seva di­ver­si­tat ètnica i re­li­giosa. Una zona massa rica com per ser definida amb fron­teres sen­zilles.

El 1913 doncs, Bell va ser re­clu­tada per fer d'espia, va acon­seguir permís de l'Im­peri Otomà per lid­erar una ex­plo­ració per Mesopotàmia i Aràbia per re­copi­lar in­for­mació sobre les tribus lo­cals. El seu ob­jec­tiu era en­trar a la ciu­tat de Hail, una ciu­tat àrab on cap eu­ropeu hi en­trava des de 1893. La ciu­tat era el feu dels Rahids, una tribu àrab coneguda per la seva violència que havia estat en con­flicte amb els Sau­dites, la tribu que man­ava a la zona de Riyad. Bell va ar­ribar a Hail, on va ser em­pres­on­ada pel Príncep local. Ara, per ser una dona, la va trac­tar amb deferència, per­me­tent que gaudís de la com­pa­nyia de les dones del seu Harem. Va ser així com va treure in­for­mació que després va util­itzar per de­cidir que si calia aliar-se amb una tribu de la zona, aque­sta era la Sau­dita. Movi­ment clau en el naix­e­ment de la fu­tura Aràbia Sau­dita i en l'elecció del primer rei d'Iraq. Després de ser al­lib­er­ada, Bell va vis­i­tar Bag­dad, Dam­asc i va tornar a El Caire.

Quan va començar la guerra Bell va seguir fent d'espia, però so­bre­tot va ser a El Caire as­ses­so­rant els mil­i­tars. Un altre ori­en­tal­ista, T. E. Lawrence, va ser en­viat amb els àrabs per ini­ciar una re­volta con­tra els turcs. Naixia la lle­genda de Lawrence d'Aràbia. Lawrence va ser al co­stat del Príncep Feisal, lid­er­ant una re­volta que va unir prou tribus àrabs per com­batre els turcs. Lawrence però, va prome­tre a Feisal que la ciu­tat de Dam­asc seria seva, quan a El Caire els an­gle­sos havien pactat amb els france­sos que Dam­asc seria francesa. Lawrence, der­ro­tat, va aban­donar l'es­cena al final de la Primera Guerra Mundial en con­sid­erar que el seu país havia traït els seus amics. Lawrence havia so­miat en un gran estat per als àrabs, que fins lla­vors eren tribus dis­perses. Però britànics i france­sos van preferir repar­tir-se entre ells aque­lles ter­res. Bell va ser es­coltada per Churchill a la famosa Con­ferència d' El Caire de 1921, quan va ser l'única dona entre homes. Churchill, que pas­sava l'es­tona pin­tant quadres i es­criv­int lli­bres men­tre un grup d'homes de­cidia la sort de mil­ions de per­sones, va en­ten­dre's sem­pre bé amb Bell, de qui Lawrence deia que "can­vi­ava d'opinió en funció dels seus in­ter­es­sos". Bell per ex­em­ple, va veure bé que el príncep Feisal, que es que­dava sense manar a Dam­asc, passés a ser el rei d'un nou país: Iraq. I al seu co­stat van situar-hi Bell, per acon­sel­lar-lo.

La ju­gada an­glesa havia estat intel·ligent. Els an­gle­sos perseguien el petroli de Mesopotàmia, més que la costa libanesa o la història de Dam­asc. El Regne Unit s'havia en­sumat els pous de petroli de la zona, ja que des de 1911 en treia a la zona del Pèrsic, i va pas­sar a con­tro­lar una zona rica, a mig camí de Lon­dres i l'Índia. I sem­pre, amb Bell pel mig. De fet, quan els nous man­dataris britànics van ater­rar a Bag­dad, van pas­sar a re­unir-se de forma freqüent a casa de Bell per de­cidir el nou gov­ern o com calia fer-ho per tenir con­tenta a la població, que de sobte es trobava amb un rei provi­nent d'una terra llun­yana, Aràbia. Bell va ser clau en acon­sel­lar Feisal i el 1921, fi­nal­ment, va ser coro­nat rei d'Iraq. Ell, que no havia trepit­jat mai Bag­dad, es va en­voltar de polítics i diplomàtics sun­nites a un país de ma­jo­ria xiïta. Als kurds no els va donar au­tono­mia. Prob­lemes que en­cara duren.

Bell va ser clau a l'hora de definir les fron­teres i or­gan­itzar el nou estat. Però de mica en mica va anar quedant ar­ra­conada. Quan l'estat va començar a fun­cionar, su­per­ant re­voltes i de­cep­cions, la seva vida es va tornar rutinària. Vivia en una mansió amb vistes al riu Tigris. S'hi banyava cada dia i anava a festes, on no am­a­gava mai un com­por­ta­ment que segons les seves memòries, es­can­dal­itzava més els britànics que no pas els àrabs: no es­tava casada, bevia i era ober­ta­ment atea.

El seu dar­rer repte va ser crear el Museu Ar­queològic Na­cional de Bag­dad. Un cop va estar es­tre­nat, el 1926, va aparèixer morta a la seva llar per so­bre­do­sis de somnífers. Ningú sap si va ser un ac­ci­dent, ja que patia d'in­somni, o un suïcidi. Tenia 57 anys.

PD: Podeu con­sul­tar l'arxiu de Bell, amb fo­togràfies pre­cioses i reculls dels seus di­aris, al web es­pe­cial de la Uni­ver­si­tat de New­cas­tle.

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.