Ernest Hemingway va deixar escrit a una paret del restaurant La bodeguita del Medio de l'Havana: “My mojito in La Bodeguita, My daiquiri in El Floridita”.

L'escriptor nord-americà tenia una capacitat increïble per localitzar els millors bars i restaurants, feia amics per tot el planeta i provava els millors licors. Cuba doncs, era el seu paradís. L'illa amaga els secrets de moltes de les begudes que cada dia, milers de catalans consumeixen. Com el Mojito i el Daiquiri.

No hi ha gaire consens sobre l'origen de la paraula Mojito. Però hi ha una llegenda tan novel·lesca, que sap greu creure que no és certa. La llegenda explica que el famós corsari britànic Francis Drake, que es feia un fart de fer la guitza als vaixells espanyols pel Carib, va inventar una beguda feta amb aiguardent de canya i ingredients tropicals com la llima i la menta, per combatre una epidèmia d'escorbut i disenteria que feia estralls entre la seva població. Drake havia saquejat Cartagena de Indias i va fer escala a Cuba, on indígenes locals li haurien suggerit barrejar aquests ingredients. Sigui com sigui, tenim ben documentada una beguda anomenada “Draque” o “Draquecito” que vindria a ser l'avi del Mojito, que va néixer quan el ron va ocupar ell lloc de l'aiguardent. ¿I perquè Mojito? Hi ha qui diu que deriva de paraules indígenes o del Mojo, la salsa típica de les illes Canàries. Cal recordar que molts canaris van fer fortuna a Cuba. D'altres diuen que Mojito, directament, deriva de Mojadito.

L'origen de la paraula Daiquiri és més fàcil. Només cal anar a Daiquirí (amb accent a la i), una platja propera a Santiago de Cuba. La paraula, d'origen Taíno (una llengua indígena), va acabar batejant una beguda gràcies a un nord-americà que vivia a la regió, treballava a una mina de ferro. Jennings Cox, com és com es deia, el senyor, hauria inventat aquesta beguda quan va rebre convidats a casa i es va quedar sense ginebra. Llavors, hauria utilitzat ron, més fàcil de trobar a l'època de la guerra entre americans i espanyols. El va barrejar amb suc de llimona i sucre. Com que la beguda va agradar, en el cercle personal de Cox es va agafar el costum de beure una beguda que no tenia nom. Fins que un amic italià, un tal Giacomo Pagliuchi, va batejar-la amb el nom de la platja i la mina on treballava el nord-americà.

De mica en mica, la beguda va anar escampant-se per l'illa, Primer al bar de l'hotel Venus de Santiago i després a qualsevol racó. A la Floridita, a l'Havana, van anar fent proves fins que van inventar el Daiquirí Frappé. Aquell que agradava a Hemignway. El 1909, el Daiquirí va fer fortuna als Estats Units quan un almirall, Lucius W. Johnson, el va provar a Cuba i va decidir portar-lo als bars de la marina nord-americana de Washington.

La guerra de Cuba, aquella que matava els nostres avis, també va servir per promocionar begudes que ara beuen els néts. O besnéts. El Mojito, el Daiquiri o, és clar, el Cuba Libre. Diuen que gairebé durant la mateixa època en què Cox inventava el Daiquiri, els soldats americans feien de les seves per l'Havana, on eren estimats i emborratxats com calia, ja que eren els aliats que havien foragitat els espanyols. Segons s'explica, un capità anomenat Rusell va entrar a un bar de l'Havana vella i va demanar Ron de la marca creada pel sitgetà Facundo Bacardí. Però també va demanar Coca Cola, la beguda que ja feia fortuna als Estats Units. Estava assedegat i va anar barrejant les dues begudes. Aquella nit tot el bar va acabar convidat a una ronda d'aquella barreja improvisada. I per cada ronda, els soldats cubans cridaven el que feia anys cridaven quan lluitaven. “Viva Cuba libre!”. I va néixer el Cuba Libre.

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.