Més de quatre dècades després de la seva mort, la figura d’Ho Chi Minh continua sent venerada a Vietnam. Des de Sapa al delta del Mekong, a cada racó del país la seva efígie és omnipresent.

L’Oncle Ho (Bác Hồ), com fou conegut popularment, encapçalà la lluita contra l’ocupació francesa. El 1941 fou un dels fundadors del Viet Minh (Lliga per la independència del Vietnam), l’organització revolucionària que va combatre les forces colonials. Després de derrotar al Cos Expedicionari, comandat pel general Henri Navarre, a la Batalla de Dien Bien Phu, Ho Chi Minh fou proclamat president de la República Democràtica del Vietnam. Ocupà aquest càrrec fins que morí de tuberculosi el 2 de setembre de 1969. Malgrat expressar el desig de ser incinerat, el seu cos fou embalsamat per ordre del govern i exhibit des d’aleshores al mausoleu, ubicat a la plaça Ba Dinh d’Hanoi. El fervor i respecte que encara avui en dia desvetlla la seva figura s’evidencia en les cues inacabables de vietnamites que visiten el panteó on descansen les seves restes.

Pocs anys després, el 1975, coincidint amb la victòria davant el govern pro nord-americà de Vietnam del Sud i la reunificació del país, la ciutat de Saigon va ser rebatejada com a Ciutat Ho Chi Minh.

La devoció per la figura del líder comunista vietnamita, però, traspassà fronteres. Més enllà d’esdevenir un referent contemporani de l’anticolonialisme i l’antiimperialisme, Ho Chi Minh es convertí en tot un símbol per la munió de grups revolucionaris existents a tot el món. I no només per a aquests.

El 1974, un any abans de la fi de la Segona Guerra d’Indoxina, un grup d’estudiants de la Universitat Nacional de San Cristóbal de Huamanga de la ciutat d’Ayacucho creà un equip de futbol anomenat Club Deportivo y Cultural Ho Chi Minh. Des de llavors, els seus jugadors vestiren la seva característica samarreta a blanca i vermella amb tocs blaus on llueix l’escut de l’entitat, amb el rostre d’Ho Chi Minh estampat al bell mig i la referència a Quicapata, el barri del districte Carmen Alto de l’esmentada Ayacucho, una localitat situada a la vessant oriental de la serralada dels Andes, on residien els seus fundadors. Una zona coneguda pel seu passat històric atès que fou el bressol de la civilització wari al segle VII.

Des d’un primer moment, aquells universitaris –entre els quals hi havia Paulo Gutiérrez, Serapio Huashuayo, Manuel Mendoza, Francisco De La Cruz o Juan de Dios Mendoza– van tenir clar el nom que posarien al club que acabaven de fundar. No debades, tots militaven a l’esquerra revolucionaria. Res sorprenent si tenim en compte com, en aquella època, a la universitat debatien sobre marxisme-leninisme-maoisme i assistien a conferències sobre Marx. L’elecció del nom, però, els podia comportar maldecaps atesa la repressió iniciada el 1978 contra els activistes d’esquerres. De fet, la majoria d’ells foren perseguits per aquest motiu. Alguns, fins i tot, es van veure obligats a marxar de la ciutat o passar a la clandestinitat per evitar ser detinguts. Entre aquests trobem al primer president de l’entitat, Juan de Dios Mendoza, que fou condemnat i empresonat fins a sis vegades, acusat de “subversivo”. Aquesta fou una de les pràctiques habituals de l’anomenat Govern Revolucionari de les Forces Armades, que dirigí el país després de derrocar al president Fernando Belaúnde Terry l’octubre de 1968. Tot i que en un primer moment, el règim liderat pel general Juan Velasco Alvarado s’orientà cap a l’esquerra, posicionant-se contra els Estats Units, l’oligarquia i nacionalitzant diversos bancs i empreses, el seu reformisme s’evidencià ineficaç i provocà l’endeutament que accentuà la crisi econòmica que assolà el país. A partir de 1974 les manifestacions contra la dictadura començaren a ser habituals, fet que precipità la suspensió de les garanties constitucionals i la imposició del toc de queda per part del govern militar.

Enmig de tot plegat, i després de gairebé cinquanta anys, es reobrí l’esmentada Universitat Nacional de San Cristóbal de Huamanga on estudiaren els promotors del club, molts dels quals foren deixebles d’un professor de filosofia ben particular, Abimael Gúzman, líder- fundador del grup armat maoista Sendero Luminoso. De fet, entre 1973 i 1975 l’organització controlà els consells estudiantils a diverses universitats del país. Això explica la repressió del govern dictatorial a la regió d’Ayacucho, un dels principals feus de Sendero Luminoso. El grup liderat per Gúzman, conegut amb el nom de guerra de Presidente Gonzalo, inicià una guerra de guerrilles contra l’Estat peruà a principi de la dècada dels vuitanta.

En l’àmbit esportiu, el Club Deportivo y Cultural Ho Chi Minh disputà la Liga Distrital de Carmen Alto, un campionat de les divisions inferiors del futbol peruà. Tot i debutar el 1975 només va necessitar un any per guanyar el títol. No fou fins al 1985 quan assolí l’ascens a Regional, un dels passos previs per jugar les lligues professionals del país. El màxim rival del Ho Chi Minh és el Club Ateneo de Huanta. Els derbis que disputen a l’Estadi Cholo Sótil, on juguen tots els equips amateurs de la ciutat són dels que fan època malgrat l’estat lamentable de l’escassa gespa i els sots que presenta un terreny de joc mig abandonat.

Més enllà dels resultats, el Ho Chi Minh és un club singular. A banda de comptar amb un equip de futbol femení i un altre per veterans també té una secció de voleibol i una acadèmia formativa on als joves jugadors, a més d’entrenar, se’ls inculquen els valors que professà el líder revolucionari vietnamita, d’aquí l’afegitó “cultural” al nom oficial del club. Això explica perquè l’ambaixador de Vietnam a Perú visità en diverses ocasions les instal·lacions de l’entitat per entrevistar-se amb els seus dirigents i oferir el seu suport a la institució.

Fundar un equip de futbol amb el nom d’Ho Chi Minh en plena dictadura militar fou tota una gosadia. A ningú escapava qui havia darrere d’aquells estudiants amants del futbol que un bon dia decidiren posar la cultura i l’esport a l’abast dels camperols. Sobretot tenint en compte el lloc on es creà, Ayacucho, una localitat coneguda com “la ciutat de les trenta-set esglésies” que, paradoxalment, esdevingué un dels principals bastions del Partit Comunista del Perú, l’àlter ego de Sendero Luminoso.

Tot i que els militars abandonaren el poder i es convocaren eleccions, l’activitat armada de la guerrilla no va decréixer fins a inicis dels anys noranta, quan Guzmán fou capturat per la policia peruana a Lima. L’escapçament de la cúpula de l’organització i la persistent estratègia dels successius governs abocà al senderisme al fraccionament. Les periòdiques temptatives de reactivació a partir de 2002 no reeixiren i Sendero Luminoso restà cada cop més marginal. En aquest nou context, el Club Deportivo y Cultural Ho Chi Minh va perdre part del seu simbolisme polític per passar a ser únicament un club de futbol. Un equip de barri enmig dels Andes que ara ja només destaca pel seu nom exòtic.

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.