Hi ha gent que decideix viure sense fer cas dels altres. Així era l'Eduardo. Encara avui, no hi ha consens sobre quants fills va tenir. Però sí que existeix consens sobre un fet: se'n va fotre de tothom. De fet, va dedicar-se laboralment a l'art de riure's del mort i de qui el vetlla per tal de fer riure la gent i convertir-se així en un nom clau del teatre italià.

L'Eduardo Scarpetta va encetar una de les dinasties d'actors i directors de teatre més glorioses de tots els temps. Un llinatge napolità on es creuen els destins dels fills reconeguts i els no reconeguts. L'Eduardo, fill d'un funcionari, va veure clar que es guanyaria bé la vida fent broma, imitant els altres i utilitzant l'humor com a arma. Malgrat que absolutament tothom criticava la seva vida privada, gairebé tots l'admiraven quan pujava dalt d'un escenari. La seva vida és tan complicada que, a la web de la família, s'afirma que “és difícil parlar amb simplicitat de la família de l'Eduardo Scarpettta per culpa de le tantissime chiacchiere, malignità e pettegolezzi proliferati sobre la seva vida privada". Prefereixo deixar-ho en italià. La força, sonoritat i musicalitat d'aquestes paraules són impossible de substituir.

Una de les creacions de l'Eduardo va ser el teatre dialectal. Utilitzava el dialecte napolità i imaginava personatges com Felice Sciosciammocca, un clàssic dels escenaris que simbolitza aquells innocents que se sorprenen de tot. El cognom de fet, és una forma dialectal per referir-se a aquells que es queden sorpresos amb la boca oberta. Sciosciammocca. Quin joc de paraules. Quina gràcia i quina burla. L'Eduardo dominava el llenguatge del carrer i el dels escenaris. L'italià normatiu i el dialecte. Era un tot terreny. I també dominava la vida pública i la privada. L'Eduardo va convertir la seva vida en una gran comèdia. De fet, un dels seus fills va escriure anys més tard la cèlebre obra L'art de la Comèdia.

L'any 1876, l'Eduardo Scarpetta va casar-se amb la Rosa De Filippo, amb qui va tenir el Domenico, un fill que en realitat no era seu, era del rei Víctor Manuel II, el primer rei d'Itàlia. El monarca havia deixat prenyada aquesta noia, filla d'un comerciant, quan ja era la xicota de l'Eduardo, però aquest no va tenir problemes en donar-li el seu cognom. No deixa de ser una bona ironia, que un actor de teatre popular cuidi un fill del rei, no? Una bona metàfora italiana. De fet, una vegada sobre l'escenari va sentir com algú cridava que duia banyes. Ell, amb una rialla, va respondre alegrement: “Sí, però les meves són reals”. En aquest cas, la paraula “real” es referia al rei d'Itàlia, ja que en italià -com en el castellà-, la paraula “reali” és polisèmica i tant es pot referir a la realitat com a la monarquia. Se n'enfotia de les banyes que portava. Amb la Rosa va tenir tres fills més. Un va morir quan era un nadó. Els altres dos eren en Vincenzo i la Maria, però la Maria, en realitat, era filla d'una amant de l'Eduardo, però va acabar fent vida a la casa dels Scarpetta i adoptant el cognom del pare. Només un dels tres fills d'aquella casa, doncs, era fill del matrimoni.

L'Eduardo també va tenir una llarga relació sentimental amb la neboda de la seva dona, la Luisa Di Filippo. Amb ella va tenir tres fills destinats a ser genis teatrals: Eduardo, Titina i Peppino De Filippo. Per acabar-ho de complicar, l'Eduardo va tenir tres fills amb l'Anna De Filippo, la germanastra de la seva dona Rosa. És a dir, va allitar-se amb tres membres de la família Di Filippo. Amb l'Anna va tenir tres fills: l'Eduardo, també actor de teatre, el Pasquale i l'Ernesto, un poeta que després va ser el pare d'un dels cantants més estimats de Nàpols, el Roberto Murolo.

Un d'aquests fills, l'Eduardo De Filippo, acabaria sent un geni teatral encara més gran que el pare. I malgrat que Eduardo Scarpetta acceptava la paternitat portes endins, els seus fills il·legítims l'havien d'anomenar “tiet”. El pare/tiet doncs, va iniciar en el món dels escenaris a Eduardo De Filippo, que va créixer veient l'èxit del seu pare gràcies a obres com Miseria e nobiltà, una comèdia en què tothom fingeix, menteix i lluita per amor i per passió.

Eduardo De Filippo també va quedar marcat per un cas judicial que va posar punt i final a la carrera del seu oncle/pare. El va deixar gairebé a la ruïna tot i haver guanyat el cas. El 1904, Eduardo Scarpetta va escriure una paròdia d'una obra de teatre que havia triomfat aquell any. Es tractava de La figlia di Lorio d'un tal Gabriele d'Annunzio. D'Annunzio anticipava un estil sense humor que faria fortuna durant aquest segle XX de nacionalisme irracional i ascens del feixisme al poder. L'Eduardo vivia a les antípodes i se'n va riure amb Il figlio di Lorio. Una paròdia. Durant tres anys, els jutges van estar discutint si l'Eduardo havia de pagar diners a D'Annunzio, just en una època en què l'Associació italiana d'autors i editors començava a protegir els drets d'autors. Al final, la justícia va decretar que per fer una paròdia no calia pagar, un cas que va crear jurisprudència a Itàlia. Gràcies a l'Eduardo Scarpetta, fer paròdies surt gratuït. Tot i que la seva paròdia va ser un fracàs als escenaris.

L'Eduardo va morir trist entre fills i néts. Les seves darreres obres van fracassar i va adonar-se que una nova Itàlia es posava massa seriosa, seguia les camises negres, en lloc de deixar-se portar per les camises blanques de les Pulcinelles napolitanes. Quan va ser acusat per D'Annunzio, només el filòsof Benedetto Croce el va defensar públicament. Però quan va morir als 72 anys, tot Nàpols va acompanyar-lo pels carrers. Això sí, es van haver de posar darrere una munió de familiars de cognoms diversos.

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.