Set persones van agafar una mica de terra i la van llançar sobre un taüt. Set persones. Segurament, als treballadors del cementiri jueu del Mont Hebron de Queens, a Nova York, no els va sorprendre perquè solien oficiar molts funerals amb familiars presents. Sabien prou bé que molts d’aquells avis que morien havien perdut els seus durant l’Holocaust, el genocidi que havia deixat sense paraules al món. Els treballadors però, segurament no sabien que aquell era el taüt d'en Raphael Lemkin, l’home que, precisament, havia creat aquesta paraula tan tristament maleïda i necessària: genocidi.

Fins a l'any 1944, la gent no parlava de genocidis. La paraula no existia. Churchill va parlar, quan es va començar a saber que passava a l’Alemanya nazi, d’un crim “innombrable”. I els jueus van utilitzar la paraula shoah, un mot hebreu bíblic que vol dir “catàstrofe” o “gran calamitat”. Els crims de l’Alemanya nazi eren tan durs que també es va utilitzar la paraula holocaust, d’origen grec i que inicialment es referia a les festivitats amb grans sacrificis d’animals, però que havia perdut el sentit original amb el pas dels segles, fins a acabar definit un crim en massa. Però ningú havia parlat mai de genocidi fins al 1944.

Definir el que acabava de passar a Europa no era senzill. Theodor Adorno va dir que ja no era possible escriure poesia després d'Auschwitz. Els nazis parlaven de “solució final”. I Raphael Lemkin, obsessionat amb aquest drama, fins i tot abans de saber que 49 persones de la seva família n'havien estat víctimes, va crear una paraula per parlar d'un tipus de crims que calia definir, estudiar i perseguir. Després de dècades d'estudis, va crear-la utilitzant l’arrel grega genos (família, tribu o raça) i la llatina cidi (matar).

Lemkin, jueu polonès, va criar-se a l’Imperi rus a prop de Grodno, actualment part de Bielorússia. La seva vida va portar-lo per territoris marcats per la violència. Va viure a Varsòvia, a Lviv (Ucraïna) i a Berlín. Va excel·lir en els seus estudis sobre els crims i la violència ètnica, malgrat que ningú hauria apostat per ell quan va néixer pel fet de ser fill d’un pagès que no sabia llegir. Però la seva mare era una gran lectora, una intel·lectual casolana casada per obligació. Una dona que va ensenyar al seu menut el poder de les lletres.

Llicenciat en filologia (parlava 9 llengües), filosofia i dret, Lemkin coneixia prou bé la violència contra els jueus d’aquells indrets on vivia, ja que alguns familiars seus havien estat víctimes de pogroms (paraula d'origen rus derivada d'un verb que vol dir destruïr). Però el cas que el va portar a estudiar com el dret internacional podia defensar els innocents, va ser un assassinat que va succeir a Berlín quan ell era estudiant, el 1921. Soghomon Tehlirian, un jove armeni, va assassinar a trets al mig del carrer a Talaat Pacha, un oficial turc responsable de la mort de milers d'armenis. Tehlirian era un supervivent d’aquelles massacres. Lemkin, de 20 anys, estudiava dret, va presenciar el judici en directe i en el seu diari va anotari: “Si una persona en mata una altra serà castigat. Però per quina raó l’assassinat d’una persona és més greu que la mort de milions de persones?”. Aquell dia va decidir dedicar la seva vida a l’estudi dels crims en massa contra poblacions per motius ètnics o religiosos.

Poc podia imaginar Lemkin que ell acabaria sent víctima d’aquests crims. Els anys 30 va fer campanya per jutjar els responsables del genocidi armeni i va aconseguir convertir-se en una figura respectada. L'any 1933 va ser a Madrid en un congrés per tractar la unificació de lleis criminals internacionals, i va posar l'accent en tractar els “crims en massa”, l'expressió que utilitzava llavors per definir els assassinats d'armenis o assiris a l'Imperi Turc, o tribus africanes com els Herero i els Namaqua en mans de soldats alemanys a l'actual Namíbia.

Lemkin vivia prou bé. Era una figura respectada que observava amb por l'ascens del nazisme, sense imaginar que en seria víctima. El 1939, quan Alemanya va envair Polònia, va enrolar-se a l’exèrcit polonès per defensar la seva pàtria. Va ser ferit defensant Varsòvia i evacuat a Suècia just a temps.

Va arribar als Estats Units, on va ser professor a Duke i va treballar a sou del govern per ajudar als serveis d'informació de l'exèrcit en la lluita contra els nazis. El seu treball va cristal·litzar en estudis i un llibre, anomenat Axis Rule in Occupied Europe, on definia per primer cop la paraula genocidi. Era el 1944. Un any després, el 1945, va saber que 49 familiars seus havien mort als camps d’extermini, al setge de Varsòvia o en mans de l'exèrcit soviètic.

Lemkin va dedicar els darrers anys de la seva vida a aconseguir formar una organització internacional per lluitar contra els genocidis i crear lleis internacionals. Va participar en els judicis de Nuremberg contra els nazis i va aconseguir que la paraula genocidi fos utilitzada, però va marxar frustrat, ja que les lleis, aleshores, només condemnaven els crims en massa en temps de guerra. Finalment, el 1948 les Nacions Unides van signar la resolució 260, la Convenció de prevenció i càstig dels genocidis. Poc abans de morir, va poder veure com es creava una comissió que, malauradament, després de la seva mort ha tingut prou feina.

Lemkin va morir sol, en les darreres entrevistes afirmava que havia “fet tard” i admetia que li sabia greu que encara no es parlés obertament de genocidis com l’armeni o aquell causat pels soviètics a Ucraïna. Quan li van preguntar per quina raó havia decidit crear aquesta paraula, la seva resposta va ser tant trista com dura: “Perquè passa massa cops”.

PD: Aquest anys s'ha fet un documental sobre Lemkin: Watchers of the Sky. Encara no s'ha estrenat.

  • Comparteix