A les darreries de 1880 esclatà la Guerra de Transvaal, també coneguda com la Primera Guerra Bòer. Un conflicte on s’enfrontaren els bòers (colons d’origen neerlandès establerts al nord de l’actual Sud-àfrica) i l’Imperi britànic.

A la dècada dels anys trenta del segle XIX s’havia produït la Gran Migració, que comportà l’èxode dels bòers procedents de Colònia del Cap, una altra possessió anglosaxona situada al sud del país. Al Transvaal els trekbòers, com també eren coneguts aquests grangers errants afrikaners, crearen diverses repúbliques, defugint del control britànic. Després de garantir la seva independència, Gran Bretanya s’annexionà els territoris administrats pels bòers l'any 1877. Això provocà que els colons s’aixequessin en armes. Tres mesos després de l’inici del conflicte, coincident amb l’atac al fort britànic de Potchefstroom, el govern liderat pel Primer Ministre William Gladstone pactà una treva amb els afrikaners. Finalment, el març de 1881 es signà el tractat de pau que concedí als bòers un cert grau d’autogovern al Transvaal.

Els grangers, durant els sis anys següents, es van poder dedicar en cos i ànima als seus conreus i ramats. Tot canvià l'any 1887 arran de la descoberta d’un filó d’or a la serralada de Witwatersrand, ubicada a l’actual província de Gauteng. La febre de l’or, sumada a la troballa de mines de diamants la dècada anterior, originà l’arribada massiva de colons britànics a la recerca del metall més preuat. La presència d’aquests uitlanders (estrangers en neerlandès) comportà diversos estira-i-arronses amb els pobladors de la zona. Les pressions per apoderar-se del control de les mines i el reconeixement dels drets civils dels nouvinguts van desencadenar amb un conflicte entre els britànics i l’anomenat Estat Lliure d’Orange, la república creada pels bòers a meitats del segle XIX. Així, l’11 d’octubre de 1899, esclatà la Segona Guerra Anglo-bòer.

Un mes abans de l’inici de les hostilitats, atracava al port de Southampton el vaixell SS Gaika que havia salpat del port de Cape Town (Ciutat del Cap). Entre el passatge es trobaven 16 joves negres integrants d’un equip de futbol de Bloemfontein, l’antiga capital de l’Estat Lliure d’Orange, coneguda per ser la ciutat bressol d’aquest esport. De fet, l’extensió de la seva pràctica al país es va veure afavorida per les tropes britàniques que combateren a la Guerra Anglo- Zulu (1879), l’esmentada Primera Guerra Bòer (1880) i també pels cercadors d’or i diamants que s’establiren a ciutats com Kimberley o Johannesburg. També hi ajudà la gira que realitzaren els londinencs del Corinthian FC el 1897.

Però que hi feien 16 jugadors sud-africans a Anglaterra? Doncs convertir-se en el primer equip de futbol en realitzar una gira fora del seu país, amb l’afegit de ser un conjunt integrat per futbolistes negres d’un estat controlat pels blancs. Tota una fita històrica en aquella època. Inicialment, al Transvaal, es gestaren clubs formats únicament per blancs. No fou fins al 1894 quan, a localitats com Kroonstad o Jagersfontein, es disputaren els primers encontres amb participació d’equips que alinearen a jugadors negres.

Durant quatre mesos, aquell conjunt disputà 49 partits a Anglaterra, França, Gal·lès, Irlanda i Escòcia. Una expedició que es finançà mitjançant les aportacions que garantiren els clubs rivals, corresponents al 50% dels ingressos pel concepte d’entrades venudes a cada partit.

El Kaffir Football Club, com s’anomenà aquell equip, debutà a l’estadi de St. James’ Park contra el Newscastle United. Fins a 6.000 espectadors presenciaren la victòria per 6 gols a 3 de les garses davant els africans capitanejats per Joseph Twayi i que lluïren una samarreta taronja i pantalons negres. En realitat, però, aquell no havia de ser el primer partit que havien de jugar en sól britànic. Inicialment, la gira havia de començar a Birmingham i el primer contrincant havia de ser l’Aston Villa. Fins i tot havia confirmat la seva assistència al matx Joseph Chamberlain, l’aleshores Secretari d’Estat per les colònies i exalcalde de la ciutat, que havia de ser l’encarregat de fer la sacada d’honor. L’arribada amb retard del vaixell on viatjava la delegació sud-africana va obligar a suspendre el partit inaugural.

Després del Newcastle el Kaffir FC s’enfrontà al Sunderland, el Middlesbrough i l’Scarborough abans de viatjar fins a Escòcia, on jugaren sis partits més contra rivals com l’Hibernian FC o el Celtic, que derrotà als africans per 2 gols a 0. Després, i abans de marxar cap a Liverpool per jugar contra l’Everton, van veure's superats per 5 a 3 pel Belfast Celtic, l’històric conjunt nord-irlandès desaparegut el 1960. 

Tot i el seu limitat nivell de joc, la presència dels sud-africans a Gran Bretanya aixecà certa expectació. Fins al moment, només hi havia dos jugadors negres professionals al país, John Walker del Lincoln City i Arthur Wharton de Stalybridge Rovers. Per tant, la seva presència resultava “exòtica” pels aficionats.

La seva arribada però, no fou gens plàcida. Bona part de la premsa anglesa publicà caricatures racistes que feien befa dels representants de “l’Àfrica fosca”. Res que els vingués de nou a uns jugadors que al seu país ja havien patit crítiques ferotges com evidencià la notícia publicada per l’Sporting Times de Pretòria arran de la seva gira europea: “Els nostres sentiments en veure aquest anunci són una barreja de vergonya i repugnància. Per nosaltres, la idea que europeus es barregin amb kaffirs en termes d’igualtat és repugnant. Un kaffir no és un ésser humà. Sense cap mena de dubte, és una criatura d’un origen inferior a la raça blanca”. De fet, el terme kaffir, que donava nom al conjunt, era emprat a Sud-àfrica per referir-se als negres (un terme actualment considerat un insult ètnic ofensiu). Per acabar-ho d’adobar, l’estada dels futbolistes a Gran Bretanya coincidí amb l’exhibició–espectacle “Salvatge Sud-àfrica. Una representació realista i pintoresca de la vida a la selva africana”, que es podia visitar a Londres.

L’11 d’octubre de 1899, quan l’equip es trobava en plena gira per terres britàniques, esclatà la Segona Guerra Anglo-Bòer. Un conflicte que agafà amb els pixats al ventre a l’expedició sud-africana. El posicionament dels futbolistes, però, fou ben explícit. El seu capità, Twayi, un botiguer que amb vint anys començà a jugar a futbol a l’Oriental Club, declarà a la premsa: “Ens agrada molt Anglaterra per la seva llibertat (...) nosaltres els kaffir no en tenim, no ens ho permeten els bòers. Si els britànics lluiten contra ells serà com si fos la nostra revenja”. Aquest posicionament s’explica per la presa de consciència política de les classes populars negres assolida, en part, per la influència que hi exerciren els missioners cristians. De fet, la majoria dels jugadors s’havien educat a la Missió Lovedale de Ciutat del Cap.

Segons ells, una victòria britànica a la guerra afavoriria l’extensió dels ideals no racials a Sud-àfrica. La seva implicació arribà fins al punt de donar la recaptació que els pertocava del partit que el 20 de novembre van jugar contra l’Aston Villa, 61 lliures, al fons pels reservistes de Birmingham. A més, en aquell encontre, els futbolistes africans saltaren a la gespa lluint al seu uniforme cintes amb els colors de la Union Jack, l’ensenya britànica, per mostrar la seva lleialtat a la Corona.

Malgrat el seu “peculiar i primitiu estil de joc” i les burles que va rebre, l’exotisme que desprenia l’equip sumat al posicionament anti-bòer i probritànic incrementà la seva popularitat a Gran Bretanya. Això explica que aconseguissin atraure una mitjana de gairebé 4.000 espectadors als estadis, tot i el seu migrat talent futbolístic. Un gran mèrit si tenim en compte que no eren jugadors professionals, sinó una munió de paletes, sastres, fusters, comerciants i botiguers apassionats pel futbol.

L’estimació que suscitaren entre l’afició també s’encomana als rivals, que arribaren a concedir penals de forma deliberada en diversos partits perquè els sud-africans estrenessin el seu marcador. Una ajuda que no van necessitar quan el Kaffir FC visità el nord de França el 17 de desembre per enfrontar-se a l’Sporting Club Tourcoing a Roubaix, localitat propera al Pas de Calais. Aquell dia els africans s’alçaren amb la victòria per 3 gols a 1 gràcies a la gran actuació del seu porter, Adolph. Aquest fou l’únic matx que van guanyar en tota la gira. Tota una gesta.

El seu periple finalitzà, després de quatre mesos, el 6 de gener de 1900 quan els futbolistes embarcaren al vaixell de vapor que els va dur de retorn a Ciutat del Cap.

En arribar van comprovar com la guerra seguia el seu curs. De fet, no acabà fins al maig de 1902, quan es signà la Pau de Vereeniging, un acord que posà punt i final al conflicte i comportà la incorporació de les colònies bòer a l’Imperi britànic. Una dècada més tard, coincidint amb la Primera Guerra Mundial i la darrera embranzida del colonialisme, es creava a Bloemfontein la Conferència Unitària, el precedent del Congrés Nacional Africà (CNA) que presidí el pedagog zulu John Dube Mafukuzela. Poc després, el 1915, Joseph Twayi, aquell botiguer que havia capitanejat l’expedició pionera del futbol sud-africà a Europa, assumia el càrrec de tresorer del South African Native National Congress, nom previ a la concreció definitiva del CNA el 1923.

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.