La feina d’Arthur Reginald Evans no era senzilla. El 1942 aquest australià va passar a formar part de la Coast Watch Organisation, un grup de militars i civils que durant la Segona Guerra Mundial tenia dues missions: controlar el moviment de les tropes japoneses i rescatar soldats aliats a les illes del Pacífic. Evans, que de jove havia treballat a les Illes Salomó, va ser reclutat perquè coneixia el terreny, i es va trobar instal·lat en un petit punt d’observació al costat del cràter del volcà de l’illa de Kolombangara. Acompanyat d’un grup de nadius de l’illa fidels a la causa aliada, s’amagava dalt de tot d’una illa ocupada per més de 10.000 soldats japonesos. Si els descobrien, els assassinaven.

La missió era clara. Les aigües del Pacífic eren una partida d’escacs entre la marina japonesa i els aliats. Cada illa esdevenia un peó. De sobte, illes desconegudes com Guadalcanal, no gaire lluny de Kolombangara, es convertien en un peça clau i escenari de batalles duríssimes. Evans va avisar d'intensos moviments de naus japoneses a finals del juliol del 1943, i el 2 d’agost va sentir, des de la seva posició, una explosió al mar. Eren les 12 de la nit i sense lluna plena, no tenia visió del que passava davant de l’illa.

Ja de dia, li va arribar un missatge des d’Austràlia on l'informaven que una patrulla nord-americana havia estat enfonsada després de ser envestida per l’Amagiri, un destructor japonès. Aquestes patrulles, conegudes com a PT Boats, eren naus ràpides, amb poca tripulació, amb capacitat per acostar-se a tota velocitat a una nau gran, disparar entre dos i quatre torpedes i fugir. Eren unes motores ideals per atacs sorpresa, però molt fràgils. A la marina doncs, van donar per morts els membres de la PT-109, la motora envestida per l’Amagiri. Evans però, va decidir enviar dos dels seus millors homes, Biuku Gasa i Eroni Kumana, amb canoes a la zona de l’explosió, fent-se passar per pescadors.

Evans no ho havia pogut veure, però aquella nit, just davant de l’illa, tres PT Boats nord-americans intentaven evitar els japonesos navegant amb un sol motor i sense llum, en espera de localitzar enemics. Les tres petites naus, anomenades PT-109, PT-162 i PT-169, sabien que durant tot el dia els japonesos havien fet arribar reforços a la dotació de l’illa de Kolombangara, motiu pel qual esperaven tenir feina. El que no esperaven però, era que l’Amagiri, un destructor que acabava de transportar 900 soldats, aprofités la nit tancada per tornar a la seva base a tota velocitat, malgrat la manca de visibilitat. El PT-109 va sentir el soroll del destructor, adonant-se, amb terror que l’Amagiri se li llançava a sobre. Els 13 tripulants van tenir tot just uns 10 segons per posar en marxa tots els motors per intentar fugir, però van ser destrossats: la petita motora es va partir en dos, i va explotar. L’explosió va matar dos mariners i va llançar al mar els altres, alguns d’ells ferits de gravetat. Els PT-162 i PT-169 van disparar els seus torpedes contra l’Amagiri sense sort, marxant de la zona sense buscar supervivents, ja que van considerar que era impossible que els seus companys haguessin sobreviscut a l’explosió. Deixaven enrere 11 homes que s’aferraven a la meitat del seu PT Boat, que encara flotava. Era nit tancada i quedaven deixats de la mà de Déu.

A les 2 de la matinada, amb les restes de la nau enfonsant-se de mica en mica, el capità de la nau va decidir que la millor idea era intentar arribar nedant a una petita illeta. Van intentar crear una barca per posar-hi els pocs objectes que van poder salvar, i entre tots es van posar a nedar, empenyent la barca i els dos ferits greus, durant 5 quilòmetres per unes aigües plenes de taurons. Van trigar quatre hores en arribar a una illa de 90 metres quadrats sense aigua potable ni menjar. Però havien aconseguit amagar-se abans que sortís el sol, ja que els japoneses els haurien descobert en cas de quedar flotant al mig d’una zona amb molt trànsit de vaixells militars.

El capità de la petita nau, un noi de Massachusetts que havia destacat com a nedador a la Universitat de Harvard, va adonar-se que no podien seguir en aquella illa, així que va dedicar-se a nedar fins els illots propers per trobar un millor refugi. Després de fer-se un fart de nedar, arribant a tres illots diferents, va decidir que tots els soldats anirien fins l’illa d’Olasana, on va trobar aigua i cocos per menjar. Aquí van passar sis dies, fins que van trobar-se amb els dos exploradors enviats per Evans, Biuku Gasa i Eroni Kumana. Els dos pescadors locals no esperaven trobar soldats amb vida i inicialment no van tenir clar de quin bàndol estaven. Finalment, amb un anglès molt precari i molta paciència, es van posar d’acord: eren del mateix bàndol. El problema era que només tenien dues canoes indígenes, massa petites per rescatar els 11 mariners. Així que Gasa va tenir una idea: fer arribar un missatge per demanar el rescat. Kumana va pujar a un arbre, va agafar un coco i li van demanar al capità dels nord-americans que hi escrivís un missatge:

“NAURO ISL
COMMANDER... NATIVE KNOWS POS'IT...
HE CAN PILOT... 11 ALIVE
NEED SMALL BOAT... KENNEDY”

El capità de la nau era John Fitzgerald Kennedy.

Els dos indígenes van navegar durant 56 quilòmetres amb les seves petites canoes, evitant els japonesos, fins arribar a una base aliada, on van deixar el missatge. Dies després, els membres del PT-109 van ser rescatats. Kennedy va ser condecorat amb la Medalla de l'Armada i del Cos de Marines.

En el fons, dins del gran drama de la Segona Guerra Mundial, aquest incident era poc rellevant. Però el pare de Kennedy, un senyor ben connectat, es va encarregar de fer arribar a la premsa la història dels soldats que van sobreviure dues setmanes a una illa menjant cocos, creuant aigües perilloses i fent arribar missatges d’una forma tan peculiar. Quan el seu fill va tornar a casa era tot un heroi a Massachusetts, i les anècdotes sobre aquell incident van ser utilitzades en la campanya electoral per ser escollit a la Cambra de representants de l’estat, el 1947. Kennedy va guanyar. El 1953, ja era senador. I el 1961, president dels Estats Units.

Durant la campanya per ser escollit president, Kennedy recordava sovint aquells fets. Lluïa a la solapa un pin daurat amb la forma d’un PT Boat i el seu equip electoral es va encarregar de recordar la història a la premsa. Al final, tots els seus votants volien comprar el pin en forma de PT Boat, i els periodistes entrevistaven els altres supervivents, que explicaven com Kennedy creuava el mar nedant per buscar aliments. La història d’aquest incident es va fer tant popular, que el 1962 Jimmy Dean va fer la cançó PT 109, que va arribar a ser la segona més venuda als Estats Units.

Kennedy va ser enterrat amb un d’aquests pins a la solapa. I durant el seu mandat, va tenir sobre la taula una urna de vidre amb el coco on va escriure el missatge per ser rescatats, regal del comandant Ernest W.Gibson Junior, el militar que va rebre el coco. Ara el coco es pot veure a la biblioteca presidencial JFK, a Boston.

Amb el pas dels anys, la història del PT 109 ha navegat entre la llegenda i la realitat. El 2002, National Geographic va decidir explorar el cas i va aconseguir trobar les restes de la petita nau al fons del mar. El documental va descobrir que, en realitat, els dos indígenes van transportar dos missatges: un, escrit en paper per l’oficial de la nau Leonard Jay Thom, i l’altre escrit per Kennedy al coco per si calia destruir el paper per la presència de japonesos. Thom va morir en un accident de trànsit el 1946 i Kennedy va ser un dels que va portar el fèretre. Al documental del 2002, National Geographic va poder entrevistar Kumana i Gasa, els dos nadius que havien quedat gairebé oblidats, malgrat que Kennedy els va enviar diferents cartes durant el seu mandat. De fet, Kennedy els va con vidar a la seva presa de possessió com a president, però les autoritats de les Illes Salomó, llavors una colònia britànica, van decidir que els dos indígenes no sabien parlar prou bé anglès i no els van donar el visat. En el seu lloc, hi van enviar uns polítics.

El darrer protagonista viu d’aquells fet, Eroni Kumana, va batejar el seu primer fill amb el nom de John Fitzgerald. Kumana ha mort aquesta setmana als 93 anys. Ell mateix va construir un petit santuari dedicat a Kennedy a l’illa deserta on va anar a parar el futur president dels Estats Units després que s'enfonsés la seva embarcació. Ara, l’illa es coneix com “Illa Kennedy”. I molts turistes la visiten. El 2002 ho va fer Max Kennedy, nebot de JFK.

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.