“Els alemanys tenen a les seves mans no només el meu fill, sinó que milions dels meus fills” Stalin, 1932

El 1945 un cavall blanc creuava la plaça Roja de Moscou. Stalin, seriós, mirava com el genet avançava. Era el General Júkov, el militar soviètic més brillant de la Segona Guerra Mundial. La Unió Soviètica celebrava el triomf sobre els nazis, però Stalin es limitava a presidir la desfilada i cedia a Júkov l’honor de liderar-la. Durant anys, a Moscou la broma deia que Stalin tenia por de caure del seu cavall sobre les humides pedres de la Plaça.

Stalin es podia permetre l’honor de cedir als seus generals la plaça. La glòria era seva. Era una de les persones més poderoses de la terra, ell; fill d’un modest treballador georgià. Ióssif Vissariónovitx Djugaixvili, conegut amb el sobrenom d’Stalin, manava, però el preu pagat era alt. La guerra s’havia endut el seu primer fill, el Iàkov. Ara bé, pel que diuen, Stalin era tan fred que ni tan sols això va deixar que l'afectés. Stalin no s’estimava gaire el seu fill gran, el considerava feble ja que s’havia intentat suïcidar (pel que sembla, per un desengany amorós). Tot plegat va provocar que Stalin afirmés que el seu fill no servia ni per disparar-se a si mateix.

Fos com fos, el pobre Iàkov, figura trista, va acabar capturat pels nazis a la guerra (foto). Hitler va oferir a Stalin un intercanvi de presoners: el seu fill pel mariscal Friedrich Paulus. Stalin va respondre que els alemanys "tenen a les seves mans no només el meu fill, sinó que milions dels meus fills. No canvio un mariscal per un tinent". En Iàkov, que coneixia prou bé el seu pare, es va treure la vida  llançant-se contra a una tanca electrificada al camp de concentració de Sachsenhausen. 

La Segona guerra Mundial va costar la vida de milers de georgians. Si en Iàkov Djugaixvili no va sobreviure, tampoc va fer-ho en Dimitri Amilakhvari. El seu cas és curiós. Amilakhvari va combatre amb l’exèrcit francès, i va perdre la vida el 1942 a la famosa segona batalla d’El Alamein, al nord d’Àfrica. Aquest soldat va rebre tots els honors de l’exèrcit francès.

La família Zedguinidze-Amilakhvari feia poques dècades que vivia exiliada a França, havien fugit de Geòrgia, on els comunistes els perseguien per formar part d’una família benestant i haver donat suport a una efímera república de Geòrgia independent. Però en Dimitri Amilakhvari va combatre amb passió per la França lliure. Quan molts francesos s’havien rendit i acceptaven col·laborar amb els nazis, ell es negava a rendir-se. Allistat a la legió estrangera, entre el 1940 i el 1942 va formar part d’aquells batallons on, acompanyat de molts republicans espanyols, feia la guitza als nazis per mig món. En menys de 20 mesos va combatre a la costa Noruega, el Camerun, Síria, Guinea, Eritrea i Líbia, on va morir. Poc abans de morir, en Dimitri va dir als seus companys que només hi havia “una manera amb la que nosaltres, estrangers, podem demostrar la nostra gratitud a França: morint”. Va ser el seu epitafi. En Dimitri va lluitar amb més coratge que el fill d’Stalin. Els dos, amb cognom georgià. Els dos, units per una història.

Els Zedguinidze-Amilakhvari havien fugit dels comunistes com Stalin. El que potser mai van saber és que la mare d’Stalin, Keke Geladze, va néixer sense ser una ciutadana lliure. A mitjans del segle XIX, a l’Imperi rus, milions de persones eren serfs propietats de nobles. I els pares de la Keke Geladze eren propietat, precisament, dels Zedguinidze-Amilakhvari. El fill d’aquella serva, Stalin, va ser clau a l’hora de destruir el seu món, un món sense llibertats ni drets. En el seu lloc, Stalin va construir un altre món sense llibertats ni drets. Anys més tard, un membre dels Zedguinidze-Amilakhvari i un membre dels Djugaixvili van morir lluitant contra els nazis i el seu imperi sense llibertats, ni drets. El segle XX no va ser fàcil. Però gairebé tots els habitants del planeta, d’alguna forma, van estar condicionats pel que va fer i va dir un georgià.

  • Comparteix