La carretera enfilava cap al nord, cap a Addis Abeba. Cada cop hi havia més cotxes, després de dies de camins buits al sud, esquivant bestiar o senyors que decidien fer una migdiada sobre l’asfalt, on l’escalfor es conserva millor. Havíem deixat enrere aquelles terres on els nens persegueixen els cotxes cridant “hailand” o alguna cosa similar. “És la seva forma de demanar una ampolla de plàstic buida. La primera marca d’aigua a Etiòpia es deia Highland i el nom s’ha deformat amb el temps. Quan un nen veu un cotxe, sap que segurament porta ampolles dins. I demana que li llencin una. Aquí l'aigua costa molt de guanyar. Les ampolles els fan servei per anar a buscar-ne a les fonts que tenen lluny de casa, ja que molts cops els toca caminar quilòmetres fins una font” deia pausadament en Samson, que ens fa de guia. “Ja falta poc per Shashamane” va afegir. Al voral, una casa tenia pintada la cara d'en Bob Marley.

Fa dècades, Shashamane es va convertir en la capital mundial del moviment rastafari. El seu nom es pronunciava amb respecte entre tots els rastes del món. Avui dia els rastafaris han quedat arraconats dins d’una ciutat en creixement constant, com totes les ciutats etíops. Concentrats en pocs carrers del centre de la població, els rastes han esdevingut reclam turístic d'una població perduda al mig d'Etiòpia, una ciutat sense cap altre atractiu. Un cop hi arribes, mica en mica apareixen els bars i els murs pintats amb els colors de la bandera etíop, amb retrats de Haile Selassie o estrelles de David. “La majoria d’aquests negocis no els porten rastes, els porten etíops que atrauen així els turistes que passin per aquí” comenta Bany Payne, que ens obre la porta de casa seva després de més de 10 minuts esperant.

Des de la reixa de la porta el veiem al jardí, parlant amb un nena, i mossegant una espècie d’arrel. Deu tenir més de 60 anys. El temps ha tenyit de gris les seves rastes, però manté un harmònic accent caribeny quan parla. “Les coses més boniques de la vida són gratuïtes. Però la gent ho ha oblidat. Jo les busco i m’inspiren” ens diu quan ens fa entrar a casa seva. Té una petita porxada on hi exposa retalls de diaris que parlen d'ell. Payne és artista. Fa obres d'art amb fulles de plataners. Durant setmanes, asseca les fulles, les retalla i confecciona les figures dels seus quadres. Durant els anys 80 va arribar a exposar a Londres, ciutat on va estudiar art, però segueix vivint a una modesta casa d’aquesta ciutat que gairebé considera terra sagrada. Etiòpia, per als rastafaris, és la terra promesa. O ho hauria de ser.

Nascut a Saint Vincent i les Grenadines, al Carib, Bany Payne va arribar fa més de 35 anys a Etiòpia, on va fer-se anomenar Ras Hailu Tafari. “Aquesta es la terra més bonica del món. La nostra llar, la nostra Àfrica. La terra del Ras Tafari”, diu en referència a Ras Tafari Makonnen, el veritable nom de Haile Selassie, l’emperador etíop que els rastafaris consideren que va ser l'encarnació del Messies. “El Ras Tafari viu. Molts europeus no ho entenen, però bé que creuen en l'eternitat de Jesucrist. Jesús, que era negre, és etern, de naturalesa divina, com Haile Selassie” afegeix. Payne, que ofereix begudes que fabrica ell mateix amb herbes i arrels, obre els ulls quan li preguntes per Haile Selassie. Per ell, no es pot dubtar de Selassie. Dogma de fe. De fet, els rastes consideren que l'emperador que va regnar entre el 1930 i el 1974 no ha mort. "Cada any peregrinem a l'església on va ser batejat, on es conserva un tros del seu cordó umbilical" explica en referència a la vila d'Ejersa Goro, a prop d'Harar. Als seus peus juguen dos gossos, als que ha batejat com "Justice" i "Freedom". Justícia i Llibertat.

El llarg camí dels caribenys que viuen al cor de l'Àfrica comença als anys 30, als barris de Kingston, Jamaica, quan va néixer una nova religió que considerava l’emperador etíop una encarnació divina. Etiòpia era llavors l’únic país africà que resistiaals europeus. Els rastafaris, que deuen el seu nom a Haile Selassie, creuen en el retorn a Àfrica de tots els descendents dels esclaus que els europeus van treure de casa seva. Per aquest motiu, molts d’ells van emocionar-se quan Haile Selassie va concedir el 1948 als afroamericans unes 500 hectàrees a la ciutat de Shashamane, al sud d’Addis Abeba, per instal·lar-se. La data és significativa. Etiòpia, l’únic estat africà que mai havia estat colonitzat o ocupat per Europa, havia estat derrotat per la Itàlia de Mussolini, però va ser una ocupació breu, del 1936 al 1941. Selassie, un polític amb bona fama a l’estranger però tirànic a casa seva, va voler premiar les mostres de suport rebudes per una organització anomenada "Ethiopian World Federation” que va ser fundada a Nova York el 1936, l'any de l'agressió italiana, per activistes en defensa dels drets dels afroamericans. Com a premi els va concedir 500 hectàrees. Aquesta associació però, era més política que religiosa i inicialment, ningú va acceptar la proposta de marxar a Shashamane, que no era res més que una vila de províncies, malgrat que des del segle XIX la qüestió del retorn a l'Àfrica era sobre la taula entre els cercles intel·lectuals afroamericans.

Les fonts divergeixen sobre quins van ser els primers caribenys en acceptar marxar a Etiòpia. Segons algunes fonts podria ser l’activista de l’illa de Monsterrat, James Piper el 1955, però segons Bany Payne van ser 12 jamaicans el 1963, poc després d’una visita institucional del govern jamaicà a Etiòpia per tractar la qüestió amb Haile Selassie. El 1966 l’emperador va retornar la visita, pronunciant un discurs a la capital jamaicana, Kingston, en què va obrir de nou la porta als caribenys per “tornar a l’Àfrica”. Es calcula que la comunitat caribenya va arribar a ser d’uns 2.000 membres a finals dels anys 60, coincidint amb l'inici del fenomen de la música reagge, el gran ambaixador de la cultura rastafari als cinc continents. De sobte, gràcies a les lletres de Marley, paraules com "rasta", "zion" o "Haile Selassie" van passar a formar part dels diccionari dels joves de Londres, Nova York, Buenos Aires, Melbourne o Roma.

Amb el temps, aquelles terres concedides per l'emperador van convertir-se en el Jamaican Safar, el barri caribeny de Shashamane, on viuen la major part de rastafaris de la ciutat. La seva vida però, no ha estat tant bonica com es pensaven, especialment per als que van decidir marxar cap a l’Àfrica durant els anys 60, com Noel Dyer, un jamaicà que va caminar fins Etiòpia des d'Anglaterra el 1965. Poc després va arribar Payne, provinent de Londres, on havia estudiat després de marxar de la seva terra natal, al Carib. Quan aquest artista va arribar, Haile Selassie encara manava, malgrat que el país era un caos: fam, morts, repressió i diverses guerrilles en actiu.

El 1974 Haile Selassie va ser enderrocat i executat poc després, el 1975. El seu cos va ser enterrat sota una lavabo d’un despatx, i a partir del 1977 Etiòpia va passar a ser un estat comunista, liderat amb mà de ferro per Mengistu Haile Maria. El nou règim va mirar amb mals ulls aquell grapat de caribenys que considerava un Déu l’emperador despòtic que havien enderrocat, i molts rastes van fugir. El “Derg”, el nou govern, va nacionalitzar totes les terres i només una petició del govern jamaicà va aconseguir salvar 11 hectàres. Encara avui, els membres de la comunitat reclamen al govern poder recuperar en la seva totalitat les 500 hectàrees que els va cedir Haile Selassie. Van ser anys durs per la comunitat rastafari, que no tenia dret a la ciutadania etíop. Quan el 1991 una nova revolta va acabar amb la dictadura, els rastes van creure que tornarien els bons temps. Però no va ser així.

L’ús de la marihuana com a mitjà per acostar-se a Déu, el fet de ser estrangers i la veneració a un emperador responsable de milers de morts ha generat molts problemes de comunicació entre els etíops i els rastes. “Encara ens veuen com gent que els vol prendre les terres o la feina. Però només els rastes podem salvar el món ja que no ens importen els diners. Ara, a l’Àfrica, els joves volen ser com els cantants de hip hop: cotxes, noies, diners. No és aquesta la solució. La felicitat no els arribarà mai” comenta Payne, que no dubta que si fos viu, Bob Marley viuria a Shashamane. “Va visitar la ciutat, però pocs ho recorden” afegeix mentre ensenya el petit museu dedicat a Haile Selassie en què ha convertit la seva llar: uniformes, medalles, barrets, plomes d’escriure.

A Shashamane els rastes confiaven en trobar la "nova Israel” (es consideren descendents de les tribus d’Israel, fent seva la creença que la reina de Saba era etíop i el seu fill amb Abraham, Menelik I, va ser el primer emperador d’Etiòpia). Però han topat amb més traves que facilitats. Malgrat que la ciutat s’ha convertit en un centre d’atracció per amants de la cultura rastafari, els rastes han de lluitar per poder educar els seus fills segons les seves creences, no gaudeixen de la nacionalitat etíop i no disposen de gaires ajudes per part d’un estat amb greus carències democràtiques. Molts rastes passen llargues temporades a la ciutat i marxen. El mateix Payne va arribar a fer de professor en un curs per ensenyar als joves etíops com fer art amb les bananes, gràcies a un conveni entre els governs de Saint Vincent i les Grenadines i Etiòpia. Però va durar poc.

Les 200 famílies caribenyes que queden a la ciutat, algunes ja amb sang etíop, han quedat engolides al mig d’un monstre que ja arriba als 100.000 habitants. I malgrat que cada any s’hi celebra un festival dedicat a Bob Marley, l’accent caribeny ha acabat amagat als carrerons d’un barri on la cultura rastafari s’ha convertit en un negoci. Payne però, no perd la rialla. I quan t'acomiada després d'haver-te venut una obra seva, et diu, somrient. "Ara tens una cosa en comú amb el Príncep Carles d'Anglaterra. Els dos teniu una obra meva".

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.