El 1895 la ciutat anglesa de Hastings va organitzar el que va ser considerat el millor torneig d’escacs de l’època. Els escacs llavors eren un esport molt popular i tots els grans mestres hi eren presents. No hi va fallar ningú. El campió mundial, Emanuel Lasker, hi era. Així com el rus Mikhail Chigorin o el nord-americà Wilhelm Steinitz.

El nivell era molt alt. Lasker, bon amic d’Einstein, era un dels favorits però va acabar tercer. Lasker era un paio molt interessant: matemàtic, escriptor, inventor de jocs de cartes i persona desarrelada, ja que era un jueu alemany que s’estimava molt Alemanya. Tant, que el 1916 va escriure que si Alemanya perdia la Primera Guerra Mundial la cultura europea desapareixia. Però el que van desaparèixer van ser els seus estalvis, ja que va invertir-ho tot en bons de guerra. I gairebé desapareix ell mateix, perseguit per Hitler anys més tard. Va escapar per poc, convidat a Moscou per un admirador del seu joc, Nicolai Krylenko, un jugador d’escacs amateur que treballava com a comissari de justícia en els famosos judicis de Moscou, en els quals milers de soviètics van ser enviats a gulags. De fet, el mateix Krylenko va acabar al gulag. Lasker va poder escapar als Estats Units, on va morir.

El torneig el va guanyar un jove nord-americà de 22 anys, Harry Pillsbury. Era un jove prodigi, amb un estil nou i una forma d’entendre el negoci diferent, ja que solia oferir espectacle amb partidets d’escacs a cegues contra 20 rivals o trucs encara més curiosos. Per exemple, li donaven una llista de paraules estranyes com aquesta:

Antiphlogistine, periosteum, takadiastase, plasmon, ambrosia, Threlkeld, streptococcus, staphylococcus, micrococcus, plasmodium, Mississippi, Freiheit, Philadelphia, Cincinnati, athletics, no war, Etchenberg, American, Russian, philosophy, Piet Potgelter's Rost, Salamagundi, Oomisillecootsi, Bangmamvate, Schlechter's Nek, Manzinyama, theosophy, catechism, Madjesoomalops.

La llegia només un cop, la recitava de memòria i l’endemà, sense haver-la pogut llegir de nou, la repetia de nou en els dos sentits. I pel mig havia guanyat partides. En Pillsbury tenia un cap prodigiós, però la salut no el va acompanyar i va morir relativament jove, de sífilis.

Tant en Lasker com el Pillsbury tenien molt de respecte per James Mason, un nord-americà nascut a Irlanda que havia arribat a ser el millor jugador del món uns anys abans. La major part d’experts de l’època deien que Mason tenia tant o més talent que qualsevol altre jugador. Però tenia una capacitat innata per acabar esguerrant la feina feta en els moments decisius. Nascut el 1849 a Kilkenny (Irlanda), era un nen orfe que va ser adoptat i de qui no es coneix el nom real, ja que el seu pare adoptiu es va canviar el cognom en arribar a Estats Units, com feien molts irlandesos llavors. A mitjans del XIX, als Estats Units, ser irlandès no t’acabava d’obrir portes. Molts aficionats als escacs s’han documentat per tal d’intentar esbrinar el seu cognom real, que podria ser Dwyer.

Fos com fos, Mason va arribar amb 11 anys a Nova Orleans i pocs després ja era a Nova York fent totes les feines imaginables per a un vailet irlandès: netejar botes i vendre diaris. Va tenir la sort de vendre diaris en un cafè on es jugava a escacs. Encuriosit, va provar-ho, va demostrar talent i va acabar trobant feina al New York Herald com a periodista, gràcies a un bon aficionat als escacs, J.Gordon Bennett.

En pocs anys, Mason va esdevenir el millor jugador dels Estats Units. No tenia rival i no va trigar a fer el salt a Europa, on va acabar tercer el 1892 al prestigiós torneig de Viena, considerat el millor del món. Lasker, després de creuar-se amb ell, va afirmar que “el seu nivell és molt alt i podria arribar a ser el millor si no fos perquè posseeix algunes característiques que no ajuden a triomfar”. A què es referia? Doncs a l’alcohol.

Mason, al ser preguntat per la seva vida, va afirmar que “el meu pare va adoptar el cognom Mason en arribar a Nova Orleans amb 11 anys per evitar els prejudicis cap als irlandesos. No penso dir el meu cognom real, però t’asseguro que el cognom venia acompanyat de dos dels meus defectes: ser un gandul i beure molt”. Un dels prejudicis de l’època era acusar els irlandesos de ser borratxos, i en Mason ho era. En arribar a Hastings, el diari local va publicar un article en que deia que “sobri, pot derrotar a qui sigui. Però cada cop es més estrany trobar-lo en aquest estat, així que la seva participació, segurament, serà mediocre”.

A Hastings Mason va fer-ho com sempre. Cada partida la començava guanyant, però anava bevent i de mica en mica, perdia el control. Entre els jugadors es va crear el terme “Mason’s day” en referència a les sèries de diferents partides contra Mason, que solia començar guanyant i, de sobte, ho enviava tot en orris en anar tan borratxo que necessitava ajuda per caminar. A Hastings es va permetre el luxe de derrotar grans adversaris, però va acabar sent més estimat al pub de costat de l’edifici on es feia el torneig, que en el torneig en si. És més, abans d’una partida el van estar buscant i finalment va aparèixer dormint tot mamat a la sortida d’incendis de l’edifici.

“En Mason és un gran jugador, però per sobre de tot, és un paio excel·lent” es llegeix en una crònica d’una partida seva del 1894. Tothom coincidia en això. Malgrat que va fugir del cognom irlandès, com a bon irlandès, quan bevia, no buscava brega. Només un cop el van detenir per trencar un vidre. I en el judici l’argument utilitzat per la seva defensa va ser, precisament, que “un jugador d’escacs sol ser una persona ordenada però l’alcohol els converteix en bèsties”.

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.