Yevgeny Anan'evich Khaldei vivia en un petit apartament de Moscou. Un d'aquells vells apartaments soviètics plens de capses, records d'altres temps i una calefacció que no solia funcionar gaire bé quan feia fred. En Yevgeny però, era fill d'una època. I si feia fred, es tapava i prenia te calent. I no es queixava gaire. A casa tenia medalles soviètiques, imatges de Lenin i una Menorah, com si ja gran, volgués fer les paus amb la religió dels seus pares, jueus devots nascuts a prop de Donetsk. Quan a Donetsk no hi havia fàbriques i el Donbass era ple de poblets on es parlava yiddish.

L'Abdulhakim vivia en un poblet anomenat Chagar-Otar, del Daguestan, al Caucàs. Una regió de gent dura, plena d'ètnies barrejades, amb els seus idiomes propis i els seus costums. El pare de l'Abdulhakim era un musulmà que no veia amb bons ulls aquelles banderes vermelles que es van endur a la Segona Guerra Mundials els seus fills. L'Abdulhakim en canvi, les va portar a la solapa fins el 2010, quan va morir al seu poblet, amb el barret tradicional de llana dels kumkys, la seva ètnia, les medalles amb la cara d'Stalin i un rosari musulmà. L'Abdulhakim, com en Yevgeny, volia fer les paus amb la religió abans de morir. Per si de cas.

Malgrat que no van seguir en contacte, en Yevgeny i l'Abdulhakin no oblidaven el dia que es van conèixer, el maig del 1945. En Yevgeny havia fet tota la guerra amb un munt de càmeres de fotografiar penjades al coll, documentant com l'exèrcit soviètic guanyava, de mica en mica, la guerra als nazis. Havia immortalitzat grans triomfs i amagat desfetes, ja que només es podien publicar els èxits. Havia vist de tot, però aquell maig, com gairebé tots els soldats, estava d'un humor excel·lent. Ja eren a Berlín. El final s'acostava i es sentia part de la història. Amb una rialla, documentava el final de la guerra. Tothom donava per fet que Alemanya es rendiria i els soviètics ja competien contra els nord-americans, britànics i francesos, per poder dir que ells havien conquerit abans que ningú els llocs emblemàtics del nazisme.

Stalin buscava una imatge per poder dir que ells havien arribat al cor del nazisme abans i en Yevgeny era un dels fotògrafs encarregats d'aconseguir aquesta imatge. El 30 d'abril, en Yevgeny era cobrint l'atac a l'edifici del Parlament alemany, el Reichstag. Stalin va ordenar fer onejar la bandera soviètica sobre aquest lloc simbòlic de Berlín, si podia ser el primer de maig, dia dels treballadors. Els soldats que atacaven tenien llestes 9 banderes. Aquella nit del 30 d'abril, un jove soldat anomenat Mikhail Minim va enfilar-se a les estàtues del sostre per posar-hi una bandera soviètica. Era nit tancada i en Mikhail va fer-ho esquivant els trets, ja que els nazis ocupaven la meitat de l'edifici. Quan en Yevgeny va voler fer la foto quan va sortir el sol, es va trobar que els franctiradors alemanys havien abatut la bandera disparant el pal. Calia esperar. Durant els dos següents dies es van fer altres intents d’instal·lar banderes soviètiques al terrat, però totes van durar poques hores.

El 2 de maig, finalment, els nazis que ocupaven les darreres cambres de l'edifici es van rendir. En Yevgeny no va dubtar: va arreplegar tres soldats que va trobar i els va dir que el seguissin. Sense conèixer el camí, va anar pujant escales per arribar al terrat. A la bossa duia una bandera soviètica que el seu oncle havia cosit utilitzant estovalles. Els soldats el seguien perquè en Yevgeny els havia dit que seguia ordres directes de Moscou encara que no tenien gaire clar on els duien. Un era un jovenet ucraïnès, l'Aleksei Kovalyev. L'altre era un nano de Minsk anomenat Aleksei Goriatxev. I el tercer era l'Abdulkhakim Ismailov, que va pujar al terrat sense dubtar-ho. L'Abdulkhalim ja havia estat ferit en cinc ocasions i tenia tantes ferides com condecoracions. Era un bon soldat. Al terrat, en Yevgeny els va donar la bandera, els va dir que calia posar-la a un lloc ben visible i va ocupar una posició ideal per immortalitzar el moment, no gaire lluny del lloc on havia onejat la bandera plantada per en Mikhail Minim. Els tres joves van fer-li cas i l'ucraïnès Aleksei Kovalyev es va enfilar dalt d'una estàtua amb l'ajuda dels companys.

En Yevgeny va gastar un carret sencer de 36 fotos. Sabia que eren un material magnífic i ràpidament, va comentar-ho als superiors, aquests li van demanar que modifiqués les imatges por potenciar el fum dels edificis de l'horitzó, per donar una força més dramàtica a la imatge. Va ser la primera manipulació, però no la darrera. Després, va retocar la bandera per amagar les costures i que semblés una bonica bandera onejant al vent. A més, en Yevgeny va adonar-se que l'Abdulkakhim portava un rellotge a cada canell. En duia dos. Detalls com aquests et podien costar la vida ja que Stalin, públicament, havia exigit als seus soldats que no es quedessin res del que trobessin durant la guerra. Però molts soldats aprofitaven per quedar-se qualsevol cosa que podien arreplegar de les cases abandonades, pispaven carteres dels soldats morts, saquejaven llars o robaven famílies. L'Abdulkakhim havia furtat uns rellotges que el delataven. En Yevgeny però, va raspar la fotografia amb un ganivet i va eliminar un dels rellotges, protegint aquell jove amb qui s'havia creuat en l'alliberació del Reichstag. La primera d'aquests imatges es va publicar el 13 de maig a la revista Ogoniok, malgrat que es va mentir sobre la data, afirmaven que era una foto del 30 d'abril, per fer creure als lectors que els soldats de la imatge estaven enlairant la bandera sota els trets dels alemanys.

Aquella fotografia es va convertir en el símbol del final de la guerra a Europa, de la mateixa manera que la imatge d'uns soldats nord-americans a Iwo Jima va significar el símbol del final de la guerra al Pacífic. Les dues imatges però, van passar a la història envoltades de misteris. A l'URSS, es va anunciar que els joves de la imatge eren Meliton Kantaria, un georgià, i Mikhail Yegorov, un rus. No queda clar qui va decidir potenciar aquests noms, però es va fer per satisfer a Stalin, que volia herois georgians, la seva terra, i russos. En Kantaria i en Yegorov però, no eren uns covards amb sort, ja que havien participat en els atacs, i es van encarregar de posar una de les banderes que havia durat poques hores sota el foc alemany. Ho havien fet acompanyats d'Aleksey Berest, un comissari polític ucraïnès que va ser esborrat dels llibres d'història per raons pocs clares, ja que en tornar del front, va ser jutjat i enviat 10 anys als gulags. En Kantaria i en Yegorov, plens de condecoracions, no van seguir a l'exèrcit, van viure modestament fins la seva mort. Els tres veritables protagonistes de la fotografia van rebre ordres de callar. Però també van ser condecorats.

La història ens ha deixat sense rastre d'Aleksei Kovalyev i Aleksei Goriatxev. L'Abdulhakim en canvi, va viure prou temps com per ser reconegut, rebre premis, condecoracions i retrobar-se amb en Yegveny Khaldei. En Yevgeny va morir el 1997, gaudint d'una retrobada fama que el va fer feliç. Durant els darrers anys de la seva vida, va protagonitzar un documental, va escriure un llibre i va rebre periodistes al seu pis, on ensenyava les seves velles càmeres, negatius i fotos. Unes fotos d'una qualitat meravellosa. Segurament, les millors fotos d'en Yevgeny no van ser aquelles del maig del 1945. Però són les que han passat a la història (malgrat que les va manipular).

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.