Haymarket riot, 1886

Demà es celebra el Dia Internacional dels Treballadors, una d’aquestes dates del calendari en les quals bona part de la ciutadania aprofita, si s’escau, per fer una “escapadeta” i fugir de la quotidianitat. Però no tothom s’allunya de la seva rutina diària a la mínima oportunitat, altres prefereixen manifestar-se per les viles i ciutats en record d’aquells que, tot just fa 129 anys, protestaren a Chicago per exigir una jornada laboral de vuit hores.

Unes mobilitzacions iniciades l’1 de maig de 1886 que acabaren, tres dies més tard, amb incidents i la mort d’un policia en esclatar un artefacte explosiu en l’anomenada Revolta de Haymarket. De resultes dels avalots vuit anarquistes foren detinguts acusats de ser còmplices de l’assassinat de l’agent. Quatre dels arrestats foren condemnats a mort i executats a la forca.

Segur que molts us estareu preguntat quina relació té tot plegat amb el futbol? Anem a pams.

L’impacte dels fets de Chicago transcendí l’àmbit polític. Poc després dels successos, el 1904 es fundà a Buenos Aires el Club Mártires de Chicago, un equip de futbol integrat per joves afins a l’ideari socialista i anarquista que homenatjaren els llibertaris morts posant el seu nom a la nova entitat. Poc després es fusionarien amb el Sol de la Victoria donant lloc a l’Asociación Atlética y Futbolística Unidos de Villa Crespo, el precedent d’Argentinos Juniors. És aleshores també quan s’acorda que el vermell, símbol del socialisme, sigui el nou color de l’uniforme en detriment de les franges verticals verd-i-blanques anteriors.

La seva fundació coincidí amb l’eclosió del futbol a Argentina a inicis del segle XX. En aquella època es crearen diversos clubs vinculats al moviment obrer i l’ideari socialista i anarquista. Després d’una primera etapa d’implantació del futbol de la mà dels sportsmen forans, poc a poc, la joventut autòctona s’interessa per aquest esport i a tots els barris començaren a aparèixer nous equips. Alguns d’ells foren creats per joves de famílies obreres o afins al socialisme llibertari. El Club Mártires de Chicago no és pas un cas aïllat, ans al contrari, en aquells anys sorgiren una munió d’equips similars, com Cigarreros Libertarios, Juventud Anarquista, Obreros de Puerto Alsina o Socialista Anárquico de Belgrano entre d’altres.

Paradoxalment, però, el futbol no era ben vist pels dirigents de les organitzacions polítiques i sindicals. Diverses veus crítiques alertaven sobre els efectes d’aquest esport, sobretot en veure com els treballadors preferien en l’únic dia de lleure que tenien assistir a un partit en comptes de fer acte de presència a les assembles o a debatre sobre ideologia. El diari anarquista La Protesta el 1917, l’any de la Revolució Bolxevic, escrivia contra “la perniciosa idiotización a través del pateo reiterado de un objeto redondo”. Per ells el futbol era una mena de “desviació”. Fins i tot s’arribà a comparar el futbol amb la religió mitjançant una cita que va fer fortuna: “misa y pelota, la peor droga para los pueblos”. Una visió que també tenien els seus detractors, aquells militants i sindicalistes –com els integrants dels Mártires de Chicago– que concebien el futbol com la metàfora perfecta del joc socialista i solidari: “todos jugando en conjunto para al final llegar al gol, que es el triunfo, que es la revolución”.

Tot es capgirà quan es constatà el seguiment massiu del futbol entre la població. Un fet evident després de la gira que va fer el Nottingham Forest anglès pel país el 1905. Aleshores, en un gir copernicà, els crítics passaren a elogiar les virtuts del futbol. A partir de llavors va passar a ser un joc comunitari on s’exercitava la comunicació i l’esforç en comú. Fos com fos, tot se n’anà en orris quan el futbol es convertí en un esport de masses arran de la irrupció del professionalisme a les dècades dels anys vint i trenta del segle passat. Això provocà l’allunyament d’anarquistes i socialistes del món del futbol pel desencís que generà la seva progressiva conversió en negoci.

Les crítiques, però, no minvaren, ans al contrari. El 1933, el diari El Populacho editat per un grup anarquista brasiler descrivia les tres formes de dominació burgesa: l’esport, l’església i la política.

A banda dels clubs esmentats, a Argentina se n’havien fundat d’altres similars, com Chacarita Juniors. En el seu cas, la relació amb l’obrerisme és ben marcada si tenim en compte com el club es gestà l’1 de maig de 1906 al local de la secció 17ª del Partit Socialista. A més, els colors triats per l’uniforme dels seus futbolistes foren el roig (atesa la filiació política dels seus socis), el blanc (com símbol de puresa) i el negre (per la seva afinitat amb l’anarquisme i la proximitat de la seva seu social amb el cementiri de la zona, no debades se’ls coneix popularment com els funebreros). El nom del club fou proposat per tres dels seus fundadors, els germans Alfredo, Manuel i Maximinio Lema, el darrer dels quals acabà ocupant la presidència.

Més proper a l’anarquisme fou Newell’s Old Boys (NOB). El conjunt de la ciutat de Rosario, coneguda a inicis del segle XX com la “Barcelona argentina” pel gran nombre de llibertaris que hi residien, fou integrat per ex alumnes del professor Isaac Newell que impartia classes al Col·legi Comercial Anglicà Argentí. Aquests acostumaven a jugar a futbol amb els estibadors del port, molts dels quals pertanyien a un sindicat anarquista. Sembla ser que aquest fet inspirà els colors triats pels estudiants per lluir a les seves samarretes, el roig i el negre habituals de l’anarco-sindicalisme. No debades, la majoria dels seus associats eren membres de la FederaciObrera Regional Argentina (FORA), la central sindical llibertària creada el 1904. Un ens, per cert, que arribà a comptar amb diversos futbolistes afiliats, alguns dels quals, fins i tot, jugaren amb la selecció nacional.

La influència d’aquests corrents ideològics en les beceroles del futbol argentí té altres exemples, com El Porvenir o el Club Atlético Colegiales. El primer, originari d’Avellaneda, fou gestat el 1915 per militants anarquistes que escolliren vestir una samarreta blanc-i-negre a franges verticals per homenatjar els seus companys empresonats. Per la seva banda, el segon d’aquests conjunts fou fundat l’abril de 1908 al barri del Retiro per un grup d’anarquistes i comunistes. De fet, inicialment l’equip s’anomenà Club Atlético Libertarios Unidos, els jugadors del qual lluïren una samarreta roja amb una franja negra fins el 1924. Poc abans, el 1919, una ordenança policial que prohibia utilitzar qualsevol terme relacionat amb l’anarquisme obligà el club a canviar el seu nom. Des de llavors fou conegut com Sportivo del Norte. El seu llegat, però, perdura encara avui en dia en un sector de la seva afició, la barra Libertarios Unidos.

El fenomen dels clubs vinculats a l’obrerisme, el socialisme i el moviment llibertari no es circumscriví únicament a Argentina. Al Brasil també aparegueren equips de futbol de característiques similars, com el Libertário Futebol Clube, fundat el 1916 al barri de Campo Grande de la ciutat de Santos, un municipi portuari de l’estat de São Paulo. Un conjunt que, com no podia d’altra manera, inicialment vestí de roig-i-negre. En aquesta mateixa regió brasilera aparegué l’agost de 1913 un equip arrelat a la localitat de Santo André, promogut per treballadors italians residents a la ciutat, el Primeiro de Maio Football Club, nom amb què van retre homenatge als seus homòlegs morts a Chicago dècades enrere. Aquest conjunt el 1928 es fusionà amb el Corinthians FC, però només dos anys després es desvinculà del club de São Bernardo do Campo.

Ben segur que aquests equips exerciren de referent per la creació, anys després, de l’Autônomos FC, club creat l’1 de maig de 2006 a São Paulo per activistes anarquistes que sis anys més tard guanyà la primera edició de la Copa América Alternativa disputada a Argentina.

La relació dels clubs de futbol vinculats a la classe obrera en altres països de l’Amèrica del sud també és ben extensa: Bolívia, Mèxic, Xile, Uruguai... a la majoria d’aquests estatstrobem algun exponent d’aquesta petjada polític-sindical- futbolística. Tot i que algunes d’aquestes institucions esportives ja hagin desaparegut i formin part del passat, cal fer un exercici de memòria històrica per rescabalar la seva aportació en aquells anys d’eclosió del futbol llatinoamericà. Sense cap mena de dubte, l’1 de maig és un dia immillorable per fer-ho.

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.