“La decisió d’Oriol Pujol l’honora molt”, afirmava el portaveu del grup parlamentari de CIU, Josep Turull. I tenim un problema amb l’honor, dic jo. Però això és perquè l’honor és un concepte com la rosa. Tan bonic i tan ple d’espines. Tan antic. I tan antiquat. Tant de valor en alça. De vell.

I n’hi ha més. Perquè justificar tot el temps que ha passat abans l'Oriol Pujol no es decidís a deixar els càrrecs dient que “confiàvem en la celeritat de la justícia” és tant com dir que es confia en una mesura equilibrada de l’aire condicionat als transports públics. Això o deuen ser els únics que a la justícia l’adjectiven amb celeritat. Ràpids que són.

La política ha perdut tant l’honor que el recupera al vol. Sense pensar. Sense mirar. O pensant que hi ha honor en que una persona imputada en un delicte deixi els seus càrrecs públics i de partit polític. A aquest punt hem arribat. A aquest costum tan espantós de convertir el deshonor en honor. De voluntat de confondre. D’aportar modernitat a paraules arnades. A valors arnats. Si parlem d’honor (que no cal) parlem de temps. Honor a temps. Sense excuses. Amb celeritat. Com la justícia. I honor de segle XXI. No de cavallers armats i dames reprimides. Deprimides.

I sí, ja ho sé. No en té l’obligació legal (d’aquí l’honor). Legalment no té per què fer-ho. Però la legalitat també vesteix un desprestigi sonor. Així que no. No compro. Si de cas que em posin un honor de voler fer les coses ben fetes, amb el risc d’equivocar-se, però no amb la voluntat expressa de fer-ho. Amb el compromís de qui es deu al seu públic. Per públic.

I, certament, del bon polític i de la bona magistrada no en parlem. Perquè aquests no necessiten l’honor. El porten posat. Qui el convoca, com qui convoca una reunió amb magnats per embrutar paisatges i futur, no fa honor a res. I a la propera, que s’entrenin per dir “ha fet el que havia de fer”. No més honor. Ni menys.

  • Comparteix