Messi
Autor: Guillem Balagué
Editorial: Columna
Pròleg: Alejandro Sabella / Epíleg: Sandro Rosell

19 de desembre de l’any 2004. Diumenge. S’aixeca un dia clar, però el sol ja fa dies que no escalfa. S’aproxima l’hivern. Un SMS m’ofereix un pla terrible: “Te vienes a ver el Alcoyano al Mini?” Absurd. Dic que sí. No vull passar una tarda fosca i freda de diumenge a casa. Fa amb prou feines un any que he arribat a Barcelona i em costa bastant fer amics, així que m’estudio el plànol de metro i tiro cap allà. La penya alcoiana de la que he oblidat el nom és petita i heterogènia, però té molta mala llet: “Damià!... DAMIÀ!... Ja vindràs a Alcoi! Allà no tenim aigua calenta, no. Allà tenim legionel·la!!!”. Els de la moral juguen a intentar desmoralitzar el rival. Només coneixem els noms dels que han debutat amb el primer equip, així que algú altre etziba: “Míralo el enano ese. Sietemessinooo!!!”La tàctica desmoralitzadora fracassa. Barça B 2 – C.D. Alcoyano 0. Gols de Javito i Messi.

Aquella va ser la primera vegada que vaig veure jugar en Leo Messi. “Recuerda mi nombre” deia a un anunci que no recordo què venia. Però a ell no l’he oblidat mai. Ni el nom, ni la forma de jugar, ni la sensació d’estar veient algú que juga a una altra cosa. La certesa de que aquell jugador, des de la naturalitat i la intuïció està trencant amb les convencions més sòlides. El meu entrenador de futbito em deia: “Controla, orienta i passa, més de tres tocs ja és embafar-se de pilota”. O també: “Si estàs tapat per dos a la frontal, obre perquè no podràs xutar”. Afirmacions òbvies tàcticament. Veritats absolutes del futbol, sempre i quan no visualitzis a Messi fent una cavalcada de més de 60 metres entre jugadors del Getafe, o enxufant una rosca amb tota la selecció iraniana al davant. El jugador que empeny els límits de la lògica. El millor.

Si a Messi el vaig conèixer aquell desembre del 2004 al Miniestadi, a Guillem Balagué el vaig descobrir en una estada de recerca a la University of Birmingham. Al despatx del que serà un dels més grans psicòlegs de l’esport en el futur, Nathan Smith (recordin el seu nom), hi havia una escampadissa d’articles científics mesclats amb llibres divulgatius de golf i futbol. Entre ells, la biografia d’en Pep Guardiola “Another way of winning”. Com tantes altres vegades en aquella estada, vaig haver de reconèixer la meva ignorància. En Nathan m’explicava fascinat que Guillem Balagué era el responsable d’analitzar la lliga espanyola a Sky Sports i que els seus llibres eren una passada. Vaig investigar. Nascut a Barcelona i corresponsal a Londres de l’extinta i enyorada Don Balón, i col·laborador d’AS i SER entre d’altres, Guillem Balagué s’havia convertit en un imprescindible pels britànics. Amants del futbol en totes les seves formes i noms, havien aplaudit les històries detallades i contrastades que el periodista havia plantejat a la ja comentada biografia i abans amb “A season on the brink”, una crònica rigorosa i profunda de l’arribada de Rafa Benítez en l’any de la forja del Spanish Liverpool.

L’èxit dels llibres de Guillem Balagué s’expliquen per una raó molt senzilla. El de Barcelona és un periodista artesà i la seva màxima és “vés i pregunta”. I Balagué pregunta i fa bones preguntes. Preguntes senzilles i directes que no semblen una amenaça per l’entrevistat que es relaxa i explica. Anar a la font i escoltar històries. Això va funcionar amb Benítez, va funcionar amb Guardiola... però i amb Messi? És possible beure d’aquesta font? Intentin recordar cinc declaracions de Leo Messi al llarg de la seva carrera. Difícil, no? John Carlin confessava al 2009 a El País: “He entrevistat Messi dos cops en un mes, i si se m’oferís tornar-ho a fer una tercera vegada respondria educadament que no; no gràcies” Carlin ho arreglava després “...jutjar a Messi per com parla en públic és tan absurd com injust”. Perquè Messi és bo amb la pilota i sobre la gespa humida, però fora del camp s’ofega, boqueja com un besuc fora de l’aigua i com a periodista només desitges que torni de seguida al seu mitjà natural. Però així com és inviable parlar amb Messi directament, no és menys cert que qui ha coincidit amb la Puça té ganes, si no la necessitat, de compartir-ho i explicar-ho.

A “Messi”, un llibre publicat per Orion House en la versió original, i traduït al català per Columna, el periodista aprofita aquests testimonis i va unint els punts dibuixant a poc a poc la història del crac argentí: la mestra d’escola, el pare d’un company d’equip, el metge que va diagnosticar la falta d’hormona del creixement; Minguella, Rexach, Gaspart; Cesc, Piqué, Víctor González; Ten Cate, Van Bronckhorst, Gudjohnsen; Sabella, Mascherano, Ustari; Guardiola, Xavi, Laporta... cercles que defineixen una peça de la història. Protagonistes que volen compartir la manera en que Messi va marcar i redirigir la trajectòria de les seves vides. I a mesura que es sobreposen les històries i es combinen els relats, els fets van sorgint amb naturalitat.

Si es juga com s’entrena, hi ha esportistes que viuen com competeixen. Messi es va esmunyir de l’Argentina amb 13 anys, i mentre algun directiu de Newell’s seguia parlant sol argumentant que el tractament hormonal era massa car tractant-se d’un infantil, l’avió a Barcelona ja feia hores que s’havia enlairat; el dia que Rexach i Minguella signaven tovallons de paper, Xavi Llorens ja feia dies que reinterpretava l’equip per fer lloc al nen nou. Quan intentes entendre què ha fet, Lio ja ha començat a fer una altra cosa. Messi troba sempre el camí més curt per arribar a la pilota. S’avança als esdeveniments i aconsegueix deslliurar-se de qualsevol persona que li pugui treure, sigui defensa rival, sigui metge, sigui entrenador o seleccionador (preguntin a Sergio Batista), sigui periodista, sigui company a la davantera (veure Eto’o o Ibrahimovic)... ell farà el necessari per mantenir la pilota als peus. I si la perd, si el tomben o si l’àrbitre pita, ell s’aixeca, es posiciona i torna a buscar la pilota. És un plantejament simple teòricament, però d’execució difícil. Com més pilota vols, més rivals, més lesions, més plantejaments tàctics adversos, més soroll.

El Barça més gran de la història, el “corralito” de l’Argentina, l’enèsima patinada de Maradona i la guerra tàctica i mediàtica entre Mourinho i Pep esdevenen actors secundaris o fins i tot telons de fons que es difuminen com paisatges des del tren. Aquesta és la biografia d’un xaval petit i rialler amb ganes de jugar. El que ho fa millor que ningú. El millor del món.

  • Comparteix