Aquest article va sobre discapacitat intel·lectual. Sé que amb aquesta primera frase, molts haureu decidit no llegir-lo. Potser perquè aquest tema no us interessa, o perquè us incomoda, o perquè no us hi sentiu directament afectats o vés a saber quina altra excusa deveu haver posat per no dedicar-li el vostre temps.

Ho sé, no és un tema maco de parlar-ne. I aquest és només un dels molts problemes amb què han de conviure les persones amb discapacitat i les seves famílies: la invisibilitat a la societat. Sabeu per què? Perquè tenim por. Por de parlar-ne i por a relacionar-nos-hi. Perquè no en sabem, o no ens n'han ensenyat prou bé. I allò que ens és diferent i ens incomoda -perquè sí, ens incomoda- ho apartem de les nostres vides perquè se'n facin càrrec els qui en saben. Parlar d'eliminar barreres socials està molt bé però com passa sempre, la teoria és a anys llum de la pràctica.

Les persones amb discapacitat hi son però no formen part de les nostres agendes. Existeixen només en el seu entorn íntim i en les entitats i associacions que vetllen perquè tinguin una vida el més digna possible. Fora d'aquest àmbit, socialment i mediàticament parlant: el desert. Heu abraçat mai algú amb discapacitat intel·lectual? Jo no havia fet fins aquest mes de juliol passat. El Grup Catalònia, una entitat que porta molts anys treballant amb persones amb discapacitats intel·lectuals, em va convidar a través de la seva Fundació a presentar-los la seva festa d'estiu. Gestionen diversos equipaments que donen llar a més de 900 interns amb discapacitats que van de lleus a molt profundes. Hi ha joves, grans i molt grans. Interns que hi porten més anys dins que fora. Alguns també amb paràlisi i discapacitat física. I alguns també de violents. Sí, perquè no tot són flors i violes. En un moment de la festa, després que un dels grups acabés la seva coreografia dedicada a les rialles, tots van venir corrent cap als centenars d'assistents que érem allà i ens van abraçar, ens van donar la mà i van convidar-nos a riure plegats. No sé el nom del noi que em va abraçar a mi. Només recordo el primer impacte del seu gest, que a mi em va semblar absolutament espontani, profund i fort però també innocent. I el seu somriure. I em vaig emocionar, ho confesso. No em coneixia de res però va venir cap a mi sense prejudici, en estat pur. No es va preguntar si jo era bona o mala persona, si era guapa o lletja, si era de fiar o si aquell vestit que em vaig posar era adient o no per a l'ocasió. Tampoc va pensar que jo era diferent a ell. Em va abraçar perquè que els abracin és una de les coses que més els agrada. Perquè els ho fan poc. Perquè no tots els pares vénen a veure'ls els caps de setmana. Perquè no tots els familiars hi son. Perquè alguns ja fa molts temps que no vénen de visita, que han desaparegut. A ells els abracen sempre els mateixos. Els monitors, el personal del centre on viuen, els metges, la gent de la neteja, els qui els acompanyaran durant tot el seu cicle vital.

I aquella nit de festa d'estiu, em vaig sentir còmplice d'aquest silenci a què els tenim sotmesos. El seu i el dels seus cuidadors. I no parlo de resoldre-ho amb quotes en el mercat de treball que bonifiquen les empreses per contractar-los; que també. Em refereixo a l'espai que els pertoca en la societat, per donar-los les mateixes oportunitats que la resta. No més. Per què no hi ha a la tele programes o series on hi apareguin persones amb discapacitats amb les quals puguin sentir-se identificades? La resposta és clara però no és gens maca: perquè no ens agrada. Ras i curt. Perquè son una minoria. Però ells també viuran el Nadal, i escriuran la carta als reis, i es posaran les seves millors gales per sopar amb la família en el millor dels casos i si no, ho faran amb els treballadors de la residència on viuen, i es desitjaran un bon any. Però això no ho veurem a la tele, ni en faran cap notícia a la ràdio, ni en llegirem cap reportatge a la premsa.

Ja va sent hora que deixem de parlar d'aquestes persones amb condescendència i llàstima. Afrontem-nos-hi amb naturalitat. Centrem-nos en les seves capacitats més que no pas en les seves discapacitats. Així ho entenen les persones que els cuiden i tracten diàriament. Si perdem la por a abraçar allò que ens és desconegut, deixarem de ser una societat que somia en homes i dones sense defectes. I potser així farem un gran pas perquè els discapacitats intel·lectuals deixin de ser invisibles.

  • Comparteix