Perquè sigui possible que passi res, el primer que cal és creure-s'ho, estar-ne convençut, confiança, fe, dubtes fora. Anar a totes, que no et tremoli la veu quan ho expliques, transmetre la convicció completa que serà així i no de cap altra manera. A qui convenceràs si t'omples de potsers, de qui sap, de tal vegada, de vés a saber?

D'aquí la relliscada majúscula de David Bonvehí, que és un dels caps visibles d'un dels partits polítics que ha de fer possible el referèndum d'autodeterminació (i la posterior aplicació del resultats, és clar).

El més greu de l'assumpte (a part de la pífia de fer visibles els titubejos d'algun sector del PDCAT) és que en lloc d'assumir l'error, el diputat s'hagi indignat per la filtració de l'àudio, i vulgui dur el cas a la justícia espanyola (la mateixa que ens persegueix per voler decidir el nostre futur com a poble: legitimar allò que consideres deslegitimat). Allò de veure la palla a l'ull de l'altre i no la biga en el propi. Allò de matar el missatger i obviar el missatge. I el missatge, aquí, és cristal·lí: n'hi ha que es plantegen escenaris autonòmics.

Ara mateix al Parlament de Catalunya hi tenim 72 diputats que van ser votats amb una missió claríssima: construir la República Catalana. Qualsevol cosa que se n'allunyi (amb les excuses que siguin) serà trair la paraula donada, i potser convindria que si algun d'aquests encara no ho té clar, que plegui i que deixi el seu lloc a qui no tartamudegi a l'hora d'assumir la responsabilitat de complir amb el mandat electoral.

Són 72 diputats que no s'haurien de poder plantejar una Catalunya autonòmica, ni cap escenari que no passi per un referèndum. 72 diputats que treballin per al país i no per al partit. Necessitem que ells es creguin el que ens creiem molt independentistes que no som militants de cap partit polític: si hi ha una majoria tan sòlida a favor de votar el nostre futur nacional, ho farem, i res ni ningú no ho podrà impedir.

Els que capitanegen aquest anhel des de les institucions no haurien de marejar perdius. Referèndum. I punt. Només si són capaços de transmetre convenciment absolut, la campanya a favor de sí serà possible. I al darrere, arribarà la del no (de moment, és la campanya del "no al referèndum", ja ho veiem).

Amb el referèndum convocat (i la pregunta sabuda), no hi haurà marge per a aquells que miren cap a una altra banda, per als que posen damunt de la taula relacions estrambòtiques entre Catalunya i Espanya, per al putairamonetisme. Els tocarà mullar-se, i només això, que es mullin, ja serà una bona notícia.

Vistes les circumstàncies, doncs, la millor resposta que poden donar Puigdemont i companyia a aquesta polèmica és fer-nos saber quan anirem a votar i què ens preguntaran. I exigir als diputats independentistes la signatura avaladora. Que per això els hem votat. Que per això són al Parlament. I ells han de ser els primers a creure-s'ho.

  • Comparteix