N'hi ha que vam néixer quan Franco ja havia estirat la pota, que ens vam escolaritzar en la immersió lingüística, que hem tingut TV3 com a televisió de referència, i que hem parlat català amb la normalitat amb què un ciutadà de Copenhaguen empra el danès.

Som una generació que hem sentit explicar històries escabroses de persones que van ser torturades per expressar-se en català, allò de l'háblame en cristiano, allò d'haver d'aprendre la llengua materna d'amagatotis, allò que cantar o escriure en una llengua ja era una presa de posició política.

Nosaltres som els que no hem hagut de reivindicar l'oficialitat de la llengua, som els que ens ho vam trobar tot fet, els de la pau lingüística, els que tenim el nostre nom al DNI des del primer dia, els que podíem riure'ns amb distanciament irònic de les declaracions de l'exrei d'Espanya quan deia que no s'ha obligat mai ningú a parlar en castellà.

Nosaltres som aquests, però només oficialment. Perquè també som els que descobríem que no tots els professors a l'institut feien les classes en català, els que no trobàvem pel·lícules al cinema en la nostra llengua, els que ens cridaven catalufos als camps de futbol, els que canviàvem dòcilment d'idioma sense que ningú ens hi hagués d'obligar, per mandra, per evitar problemes, per vergonya, per por emmascarada.

Som els que quan tot sembla normalitzat, encara hem de justificar per què escrivim en català (sí, us prometo que ens la fan, aquesta pregunta, de tant en tant), els que se'ns titlla de radicals identitaris perquè aspirem a una normalització real i completa, els que som acusats pels defensors del bilingüisme com una colla de sectaris. Sí, sí, ens anomenen així, cínics, i callen quan els fem evident que no es pot viure en aquest país sense comprendre el castellà i, en canvi, és perfectament viable fer-ho sense saber un mot de català.

Som els que se'ns demana que anem fent la viu-viu, que no busquem problemes, que amaguem el cap sota l'ala, els que ens hem afartat de l'ara no toca. Som els que si argumentem que parlem una llengua minoritzada que necessita tot el suport de l'Administració ens cau una pluja de retrets dels ciutadans del món, som aquells a qui sempre se'ns recorda que en altres èpoques la cosa era molt pitjor, i que no ens queixem tant, coi, colla d'aixafaguitarres.

I som, també, els que veiem com en una comissaria de la Policia espanyola de Reus, el Xavier Rull és amenaçat per fer ús d'aquesta normalitat que tant ens diuen que existeix, els que llegim que el Xavier Casanovas ha rebut una multa per haver parlat en català a l'aeroport del Prat. Els que ens preguntem com pot ser que un treballador públic (amb pistola i uniforme, a més a més) pugui vulnerar un dret que ens subratllen sovint que ja no cal reivindicar i que aquí no passa res. Que de conflicte lingüístic, res de res. Potser no tot ho hem tingut tan mastegat, doncs. Potser no tot està resolt.

Potser no som tan xaiets (i cecs, i sords) com ens voldrien. Potser sí que ens adonem que els estimadíssims bilingües que ara callen posarien el crit al cel si mai un Mosso exigís a algú que li respongués en català. Som una generació amb molta feina per fer, encara. I hi som, no ho dubteu.

  • Comparteix