La premsa estatal (i això inclou la catalana con sentido de estado) ha sortit de les runes de la Diada sense massa ferides visibles. Directors i articulistes s'han posat dempeus, s'han espolsat la pols, i han comunicat als ciutadans que tranquils, que estan bé, que això de la Diada fa baixada, i que l'impacte del 2016 ja no ha sigut com el de l'any passat.

Arreglant els replecs de l'americana amb un somriure, encara no s'han adonat que la barbaritat de diumenge va passar gairebé sense voler. Que els centenars de milers de persones que van omplir els cinc punts triats van fer-ho, majoritàriament, per inèrcia, perquè la convicció és tan forta que els farà ser allà on calgui quan calgui. Que la voluntat de tirar endavant el projecte en què creuen va més enllà de contextos concrets. I que això, si un s'atura un moment a pensar-ho, és un petit miracle.

Recol·locant-se bé el nus de la corbata, el periodisme i la política unionistes encara no han entès que la força que acaben de veure l'han vist en un moment de cansament independentista, de saturació. Un milió de persones fatigades (i, en alguns casos, desanimades) ha tornat a sortir al carrer. Un milió d'ànimes torturades per un procés que no se sap si acaba o comença. Un milió. Un altre cop. Per cinquena vegada consecutiva. Incansables, tot i no poder més.

Repentinant-se els cabells encara empolsinats, les veus mediàtiques del no a la dissolució continuaran feliçment les seves vides sense adonar-se que la nova proesa que han tingut al davant s'ha parit amb desgana, s'ha convocat amb desgana i s'ha fet amb desgana. No veuen el potencial d'una gent que en el seu moment més feble és capaç d'exhibir el muscle més imponent. No arriben a entreveure la vitalitat d'un moviment que té la capacitat de muntar bacanals sense libido. Mentre es congratulen els uns als altres de qui sap què, ni sospiten que les ferides que els ha creat aquesta Diada són menys visibles però més profundes.

 

 

Foto: Francesc Bofarull / ANC

 

  • Comparteix