Extrema dreta a Catalunya? Parlem-ne

Ara que s'ha posat de moda el tema i que, arrel d'una reunió i d'unes pintades, tothom sembla interessat amb l'extrema dreta a Catalunya  —i quan dic tothom, em refereixo fins i tot als mateixos i variats partits que l'han ignorat i menystingut durant dècades— he hagut d'estar uns dies agafant-me fort a la cadira per tal de no enverinar-me, tot procurant escriure de manera endreçada aquest article i mirar d'aportar quelcom de positiu al debat. Aquest és un tema que, quan s'utilitza per als interessos partidistes i no des d'un antifeixisme conseqüent, em sulfura, sí. Em sulfura perquè he procurat estudiar-lo a fons durant els darrers 15 anys de la meva vida. Sobre el món de l'extrema dreta i tots els «ismes» que hi orbiten —populisme, feixisme, integrisme, identitarisme... termes que massa sovint es confonen i es fan servir com a sinònims amb molt poc criteri— hi he dedicat moltes  hores i desenes de milers de fotografies fetes i meticulosament catalogades. És un afer sobre el qual n'he llegit tot el que m'ha caigut a les meves mans, l'he investigat i l'he retratat del dret i del revés per mitja Europa . L'extrema dreta ha passat a ser un dels temes on hi he abocat més esforços professionals, però també personals: molt poca gent sap realment fins a quin extrem m'ha arribat a condicionar la vida personal i laboral haver posat el nas amb aquest assumpte. I si dic tot això és perquè vull subratllar que aquest, precisament, és un debat que em preocupa molt seriosament i per això li dedico bona part del meu dia a dia.

Potser per això, perque és un tema que m'ocupa i perquè la màcula personal ha estat tan basta, que m'indigna soberanament veure tota la tropa d'indocumentats que ara utilitzen un tema tan seriós com és l'extrema dreta com a arma llancívola entre les respectives capelletes polítiques. Em rebenta veure com els partits han engegat tota la maquinària de «bots», opinadors a sou i comptes teledirigits a les xarxes socials, per tal d'emmerdar el contrincant amb la vista posada a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Ho trobo nauseabund, immoral i perillosament temerari. I més encara, quan la majoria de partits independentistes i la totalitat dels espanyolistes, els hi ha patinat totalment la presència, creixement i repercussió que ha tingut l'extrema dreta i els seus discursos a Catalunya. Ja sigui per acció, per col·laboració o per omissió, uns i altres han fet veure que l'extrema dreta només era un record amarg de la Transició fins que, oh, sorpresa, a començat a aparèixer als Parlaments d'Espanya i a totes les enquestes sota les sigles de Vox. Però si l'ús partidista d'aquest afer em sulfura, l'ús maniqueu que se'n fa des del punt de vista nacional, encara em rebenta més. M'explico: que hi ha independentistes d'extrema dreta és una realitat, sí. Ni és cap novetat ni és cap fet silenciat. Malgrat li dolgui a l'espanyolisme, l'extrema dreta amb estelada és hi ha estat sempre marginal, anecdòtica i extraparlamentària. I si això és així ha estat —entre d'altres motius més de fons que valdrien un altre article— perquè a diferència dels partidaris de la unitat d'Espanya, han estat els mateixos partidaris de l'alliberament nacional que han combatut i marginat tot intent de vertebració de l'espai polític d'un independentisme d'extrema dreta. Qualsevol persona que conegui mínimament el moviment ho sap, però és que a més, qualsevol persona que mostri un mínim interès per la història del país, també. Els intents polítics per articular un independentisme ultradretà han estat continuadament fracassats i a més, des de fa més de 30 anys orbiten «casualmen» al voltant dels mateixos obscurs individus.

Tal era el buit d'aquest espai dins del catalanisme i l'independentisme, que de fet fou CEDADE (Círculo Español de Amigos de Europa) l'organització ja extinta més representativa del neonazisme espanyol, la que impulsà un fantasmagòric Partit Nacionalsocialista Català (PNSC), una entitat instrumental sorgida dels despatxos de CEDADE per tal d'intentar assajar un neonazisme catalanista. Fracassaren. A les pàgines d'Ultracatalunya (Xavier Casals, L'esfera dels llibres, 2006) i a les del complert volum El Catalanisme davant del feixisme 1919-2018  (Ucelay-Da Cal, A. González Vilalta i X.M. Núñez Seixas, editors) Casals en parla extensament. Una entrevista de Casals feta a Ramon Bau l'any 1986  —Bau havia estat un dels fonaments de CEDADE— deixava clara la utilitat i paper de la curta trajectòria (1978-1980) del PNSC: «!Casi no editó nada en catalán debido al desconocimiento que existía de este idioma en el grupo! Sufrió de una contradicción total, pues jamás se planteó ser realmente catalanista. No pasó de ser una mera mentira más, a las que tan aficionados éramos en aquella época los de CEDADE el 1983». I en referència a la composició de l'extrema dreta catalana, Bau,  —que alguna cosa en devia saber de tot plegat— afirmava sense pal·liatius els següent: «Se podría discutir horas y horas pero (…) hemos de reconocer que el nazi-fascismo ha sido siempre anticatalanista. (…) El número de catalanes de verdad, (…) que he visto militar como NR (Nacionalrevolucionaris) es tan risible pequeño que se podrían quizás contar con los dedos de una mano. En Cataluña el movimiento NS (Nacionalsocialista) nació de un grupo de 5 o 6 catalanes, pero siempre se nutrió de no catalanes».

Amb això no vull dir que no hi hagi independentistes que hagin abraçat l'extrema dreta i fins i tot el nazifeixisme, de fet he escrit diversos cops sobre aquest entorn i això m'ha costat rebre les ires d'aital reduïda tropa de compatriotes indesitjables. Però una cosa és que hi hagi independentistes que orbiten ideològicament a l'extrema dreta i una altra, prou diferent, és que es pugui parlar d'un espai articulat de l'extrema dreta independentista. Hi ha hagut intents de vertebrar aquest espai des de fa dècades i també hi són ara esperonats, precisament, pel descrèdit i frustració arran de la gestió dels partits independentistes parlamentaris amb l'escenari post referèndum de 2017. Però tal i com afirma la conclusió principal del llibre més rigorós que s'ha fet sobre el tema, El Catalanisme davant del feixisme 1919-2018, «Catalanistes feixistes? Sí, han existit. Sens dubte. Un catalanisme feixista organitzat? No. Mai no s'ha estructurat».

I és precisament per tot això que m'enerva com poques coses quan es banalitza i s'instrumentalitza els intents de vertebrar una extrema dreta —noti's que parlo d'extrema dreta i no pas de feixisme— des de l'independentisme. M'escandalitza veure els dos partits que gestionen el Govern català fer-se retrets mutus quan tots dos, amb aquest tema, el millor que podrien fer és callar, mirar-se el melic i esmenar els errors comesos. Però el que m'escandalitza encara més és constatar que tots els partidaris de la unitat d'Espanya, des dels comuns fins als populars, assenyalen el fantasma d'una extrema dreta independentista quan saben tan bé com jo que els únics «ultres» que entraran a la cambra catalana seran els que estiguin sota les ordres de Santiago Abascal. Arturo Puente ho escrivia fa uns dies de manera tan concisa com precisa: «Segons creixi l'extrema dreta espanyola a Catalunya, a punt d'entrar al Parlament amb força, més focus se li donarà a una extrema dreta catalana fins ara residual i irrellevant, però que creix si s'alimenta. D'altra manera no podrien seguir equiparant "els extrems"».

Extrema dreta a Catalunya? parlem-ne, si us plau. Però abans faria bé qui vulgui fer-ho de documentar-se primer, asserenar-se, deslliurar-se dels tics sectaris amb carnet de partit i sobretot assimilar lentament aquesta frase, perquè cal dir-ho alt i clar per si algú, amb més mala bava que ignorància, encara no ho ha entès: L'única extrema dreta que entrarà al Parlament català el proper 14 de febrer, ho farà amb la rojigualda a la mà, l'anticatalanisme i la catalanofòbia com a bandera i sota les sigles de Vox. Un èxit assegurat, és clar, vist com els autoanomenats constitucionalistes els hi han posat la catifa vermella en nom de la sagrada unitat d'Espanya. Amén.

  • Comparteix