L’ensorrament

[L’ensorrament. Retorn a Babilònia. Francis Scott Fitzgerald. Ensiola. Traducció de Carlota Gurt Daví]

Les caigudes dels ídols sempre són interessants de veure, però la de Fitzgerald és especialment crua perquè té l’impacte sec dels qui cauen de molt amunt. “L’ensorrament” són una sèrie d’articles que l’americà va publicar a la revista Esquire quan estava a punt de fer quaranta anys. Després de viure emportant-s’ho tot com un bèstia, Fitzgerald se’n va adonar que la vida no era ben bé el que tenia previst. El crash del 29 es va endur com un tsunami la fama, el ritme desenfrenat i els luxes que l’havien acompanyat la dècada anterior.

Fitzgerald i la seva prosa de focs d’artifici – hi ha pocs estilistes tan brillants, amb un sentit de la comèdia i la tragèdia tan afinats – van irrompre al panorama americà per enlluernar i seduir. Però amb la fi dels feliços vint i el pas dels anys, l’escriptor va caducar més ràpid del que havia previst. “L’ensorrament” surt del buit que provoca quedar-te a la intempèrie. L’assaig no és especialment bo, perquè Fitzgerald brilla més en l’espai que li dóna la imaginació, però sorprèn perquè ensenya sense gaire pudor les ferides d’un escriptor aparentment ple de vitalitat i diners.

A “L’ensorrament”, Fitzgerald diu que els cops que realment et tomben no són els que venen de fora, que només són qüestió de força i resistència. Els cops perillosos són els que venen de dins, quan et vas enfonsant sense saber-ho però te n’adones de cop. “De vegades recordava amb sorpresa els carnavals d’afecte que havia regalat”, diu un personatge d’un dels seus relats. L’assaig té la mateixa mirada estranyada i desencantada, com si Fitzgerald s’esgarrifés d’haver pogut escriure tot allò, com si no cregués que el món que retratava havia arribat a existir.

L’escriptor explica que feia molt de temps que la gent i les coses no li agradaven, que només seguia l’antic costum de fer veure que el divertien. “Vaig veure que fins l’amor per les persones més properes havia esdevingut només un intent d’amor”, confessa. A còpia de fer créixer el personatge, Fitzgerald havia descuidat el decorat, que li anava caient a trossos. Però el que l’enfonsa de debò, i el que fa que “L’ensorrament” sigui un text d’existencialista refinat, és que el drama de Fitzgerald no té causes concretes. No és que es trobi amb un problema que espera solució. Hi ha, com explica ell mateix, “simplement un silenci amb només el so de la meva pròpia respiració”.

Fitzgerald m’encanta perquè té una força que no te l’acabes i perquè se’n va sortir molt bé descrivint una època que ha marcat a foc el segle XX dels Estats Units. Però fins i tot en els seus moments més brillants sempre em ve al cap el protagonista d’un dels seus relats, “The Rich Boy”. És un conte cruel, i és gairebé un autoretrat, sobre un home que espera que algú li vingui a fer les carícies que creu que el món li deu: “No crec que fos feliç si no tenia algú que estigués enamorat d’ell, que respongués a ell com el metall als imants, ajudant-lo a explicar-se, prometent-li alguna cosa. Què era el que li prometien, no ho sé. Potser li prometien que sempre hi hauria dones al món que passarien les seves millors hores, les més preuades i les més vives, cuidant i protegint aquella superioritat que guardava com un tresor al fons del cor”.

Quan escriu “L’ensorrament”, Fitzgerald ja no nota les pessigolles d’aquestes senyoretes que li salven la vanitat i li donen sentit. Ja és un senyor desencaixat; com un nen a qui han deixat sol en una mansió i pot fer el que vulgui, però troba que no hi ha res que vulgui fer. Mor quatre anys després d’escriure aquest text, deixant una novel·la inacabada. A la làpida hi té inscrita la frase final de El Gran Gatsby, un dels millors epitafis del món: “so we beat on, boats against the current, borne back ceaselessly into the past”.

  • Comparteix