La cella de Laporta

L'emblemàtic presentador Carlos Sobera va convertir-se en una estrella gràcies al concurs "¿Quién quiere ser millonario?". L'home de la cella va viure durant aquells anys una etapa daurada, construïda a partir de mirades, sentit de l'humor, i silencis. Aquell esclat de popularitat va significar un abans i un després en la seva carrera televisiva: va ser al lloc precís en el moment precís.

Des de llavors, ha anat de projecte en projecte, aportant les seves qualitats innegables, sí. Però alguna cosa ha canviat. En els darrers anys, Carlos Sobera ja no és el de "50x15", la seva expressió t'avisa en cada intervenció que aquell Sobera és un altre Sobera. És, senzillament, un Sobera passat pel sedàs dels anys.

Va encadenant programes més o menys insubstancials, shows que sovint no desperten un gran interès ni generen grans audiències. I en tots ells hi dedica un percentatge limitat de forces i il·lusions, sense abocar-s'hi completament, deixant encès un pilot automàtic que sap que li funciona i que li permet complir amb uns objectius concrets sense desgastar-se massa.

"First dates" n'és el millor exemple. L'entusiasme limitat amb què exerceix de presentador, aquell qui dia passa any empeny en el to i la forma, aquella mirada tova, tan anclada en una zona de confort... Definitivament, Carlos Sobera ja no és el de "¿Quién quiere ser millonario?". És un bon tio empès per la vida, pels seus contextos, i per la mateixa pistola que tots tenim al darrere, apuntant-nos el clatell, carregada de factures i hipoteques.

Per què esmento aquest basc (gairebé) universal? Perquè, quan l'altre dia vaig veure la presentació de Jan Laporta com a candidat, em va venir al cap Carlos Sobera. Tenia Laporta allà davant i hi veia aquell mite, l'home fascinador i fascinant, una llegenda en el nostre imaginari, l'amic de Cruyff, el president de Guardiola, la senyera enorme, el Barça etern. Però, a la vegada, hi veia també un home empès per la vida. Empès per la seva vida però sobretot per la gent que en forma part i que, com tants de nosaltres, l'ha dut darrere d'aquell faristol.

Laporta manté bona part de l'esperit que va ser, i tant, però en cada gest se li escola l'esperit que és. Se li percep en el to i en el contingut, en la manera d'expressar-se, en els gestos. És inevitable. En l'aire hi ha un esgotament lògic, l'esgotament d'algú que ha coronat un cim impossible i que sap que davant seu n'hi torna a haver un altre, tant o més costerut. Algú que és a l'inici de l'expedició, al camp base, però amb un cim ja reflectit als ulls: el cim anterior.

Sobera aixecava la cella, Laporta aixecava Champions. Però en veure'ls, a un i a l'altre, tinc la sensació que el món ha canviat, que ells han canviat, i que els canvis sempre ens fan esclaus de tot el que hem guanyat. Suposo que, al capdavall, la vida ja és una mica això. Protagonitzar els canvis, veure'ls passar, i procurar sempre que el públic, la teva gent, no deixi de ser mai el teu millor comodí.

 

  • Comparteix