Els bons salvatges

Des que vaig veure’n el primer capítol, Euphoria ha estat una de les meves sèries preferides d’aquests anys, perquè és la que sap llegir millor l’ara i aquí. No és que el tema que tracti sigui nou – la cosa va d’adolescents amb problemes d’identitat i drogoaddicció – però hi ha alguna cosa diferent i especial en la manera que Sam Levinson, el seu creador, es mira el present.

El d’Euphoria és un món desesperançat i dur, potser perquè Levinson sap, com Faulkner, que “el passat no mor mai, no és ni tan sols passat”. La sèrie sempre s’explica en la urgència d’allò contemporani, d’allò que s’està vivint immediatament però està a punt de desaparèixer per convertir-se en aquest passat que no existeix però pesa. Ara han tret un capítol especial, abans que comenci la segona temporada, i crec que és el contingut que ha captat millor el panorama devastat i desolador que ens ha portat aquesta pandèmia.

Diria que davant la restricció de llibertats pandèmiques hi ha tres opcions. La primera és ser una ameba morta en vida i que et sigui igual moure’t que quedar-te a casa. La segona és posar-te nerviós i violent, que és el que em passa a mi. En aquests casos recomano aficionar-se a les novel·les d’aventures. Davant la impotència d’estar a casa a les deu m’he posat a llegir Les aventures de Huckleberry Finn de Mark Twain, que és una de les expressions de llibertat salvatge més netes d’occident. És bonic veure l’univers d’un nen animalesc que, cansat de no trobar sentit en la convenció, se’n va Mississipí amunt en un rai que cau a trossos. La millor literatura americana beu de la vitalitat d’aquest nen que decideix que la incertesa constant és la millor manera d’encarar un món que no acaba d’entendre.

La tercera opció davant la restricció és cavar un pou fondo, deprimir-se i llepar-se les ferides. És el que han fet els nens d’Euphoria, rebesnéts de Twain, i així ens ho ensenya el seu creador en aquest capítol. Si la sèrie explicava que les generacions més joves no tenien cap motiu per a l’esperança, només els faltava una pandèmia mundial per donar-se la raó. Aquest últim és un episodi arriscadíssim: es tracta d’una hora de conversa existencialista entre la protagonista de la sèrie – una adolescent drogoaddicta i torturada – i els seu sponsor, que l’ajuda a sortir de l’addicció. És un episodi contingut, estàtic, passa tot sencer en un restaurant la nit de Nadal, dins de la conversa dels dos personatges.

Euphoria és una sèrie plena de colors i moviment, i aquest episodi és una foto fixa. És com si els haguessin xuclat l’energia, com si els haguessin deixat sense univers ni escenari: és exactament el que ha fet la pandèmia amb els adolescents. Levinson ha volgut ensenyar què queda quan treus la purpurina, i el resultat fa angúnia de mirar. En el cas d’Euphoria, sense escenari ens queda una noia amb instints suïcides i un senyor que l’aconsella explicant que l’única manera de sobreviure és pensar en alguna cosa més gran que ella mateixa.

És un capítol molt cru perquè explica el drama d’individus que viuen en una època molt buida de sentit, que no es poden agafar enlloc. La conversa entre els dos – ell religiós i ella descreguda – és una metàfora perfecta de la volatilitat que vol recrear Euphoria. “Has de creure en la poesia”, li diu ell, volent explicar que si no vius per alguna cosa més gran que tu mateix sempre estaràs al llindar del suïcidi. La conversa s’allarga, i és d’una intensitat que frega la vergonya aliena, però Levinson sap molt bé al que juga, i s’arrisca sense fer el ridícul en un terreny on era molt fàcil fallar.

L’episodi es diu “Els problemes no duren per sempre” i és l’únic punt d’esperança que té aquesta hora que dura l’especial d’Euphoria, aquest avís per a navegants més dur que mai. El missatge de la sèrie – des del principi – és que la droga és l’últim recurs de la gent que veu massa nítid el seu voltant. El que ens ve a dir aquest capítol és que o bé trobem una sortida, encara que sigui fer la cabra com Huckleberry Finn, o tindrem una generació d’esnifadors menors d’edat.

  • Comparteix