[El hijo del chófer. Jordi Amat. Tusquets]
Ja fa uns anys que va perdre la gràcia, però m’agradava bastant anar a veure mítings en campanya. Un dels personatges més curiosos de l’espectacle eren els nois fascinats per la falsa opulència del poder. Un dels llocs on ho he vist més cru és en la figura de David Madí, que dirigia els actes convergents el 2010. Madí arribava a última hora, i era impressionant veure com un estol de nois s’apartaven amb una barreja de respecte i por quan passava, altíssim i seriós, amb aquell caminar de vaquer de l’oest.
Jordi Amat escriu sobre el poder amb la mateixa fascinació que tenien aquells nois. Com si el poder fos una cosa incomprensible, com si no es pogués explicar sense el to fúnebre de fals misteri. El hijo del chófer es presenta com una biografia d’Alfons Quintà, el periodista antipujolista que el president va comprar oferint-li de crear TV3, i que va acabar assassinant la seva dona i suïcidant-se. En realitat, però, el llibre és un relat sobre el pujolisme, explicat a partir d’aquest psicòpata, amb la covardia que hi ha en el gest de fixar-se en el tarat per fer el retrat general.
Hi ha crítics que diuen que es llegeix com una novel·la negra, simplement perquè al llibre hi ha atracció per la baixesa, una curiositat morbosa per tractar Quintà com si fos un personatge d’un true crime. El que convertiria aquesta crònica en bona literatura és haver fet el gest poètic de transformar el personatge en alguna cosa més que xafarderia. En tenim un exemple molt a l’abast: les novel·les de Toni Sala. En canvi, El hijo del chófer, que és una crònica polititzada, es ven com un thriller perquè ens atrau la misèria de rebolcar-nos en les interioritats d’un desgraciat.
El llibre està escrit d’acord amb aquest gust sòrdid: amb una prosa pujadíssima de to, explicant cada fet com si fos un descobriment atroç per escandalitzar puritans. Llegint-lo he recordat una frase del nostre estimat Gabriel Ferrater, que diu que el problema dels intel·lectuals és que “són gent que es queden sorpresos davant de coses tan evidents, tan elementals com, per exemple, el fet que el poder polític és realment poder, poder cru i poder nu”. Com que no crec que Amat sigui un ingenu, la lectura per força ha de ser una altra.
Per als qui no hem viscut el pujolisme en directe i no tenim els traumes que arrosseguen els seus partidaris i detractors, llegir les maniobres de Pujol a El hijo del chófer no suposa cap escàndol. El relat serveix per refermar el ressentiment dels que fa dècades que ho estan, però a mi m’ha servit per entendre millor l’antipujolisme, per la ràbia que devia fer veure un animal polític tan fort com aquest, guanyant per golejada cada partit.
El llibre revifa l’odi cap a Pujol, suposo que perquè és l’única manera de seguir produint un relat autonòmic que funcioni. Però els lectors que som fora d’aquesta dialèctica hi veiem l’intent exagerat de forçar la història. Per exemple, quan s’explica com es retira la querella de Banca Catalana: “En el palacio pueden sentirse impunes. La oposición se desfonda. Es el régimen dentro de régimen. Es democracia y son negocios. El pujolismo en el 78. Un subsistema del sistema. El corazón de la fiesta ha empezado a latir”. ¿Com no veure-hi una èpica desencaixada, un intent massa forçat d’indignar?
Amat ha escrit un llibre d’història de manera parcial i subjectiva, que és l’única manera interessant d’explicar les històries i la manera de fer llibres que pagui la pena llegir. En mans d’un narrador menys hàbil, aquest relat hagués estat un pal. Però l’autor encadena l’explicació dels fets de manera que tothom els pugui utilitzar com una carcassa ideològica, i per això tots els titulars sobre el llibre són posicionaments polítics.
Es podia fer diferent, perquè el personatge dóna de si. Amat descriu Quintà com un home ansiós, gairebé sempre atrapat pels seus fantasmes, un periodista que va començar la carrera fixant-se en els millors diaris del món i va acabar enviant els seus articles als contactes de WhatsApp sense rebre cap resposta. Una de les parts més interessants és la història de la fundació de Tv3, que algun guionista amb vista ja hauria d’estar escrivint per fer-ne una sèrie a la manera de Sorkin.
Amat en tot hi veu ombres, com si estigués descobrint per primera vegada que els mitjans de comunicació i la política van lligats, que els càrrecs es compren i que la influència s’aconsegueix fent i devent favors. La justificació final del llibre és impúdica: “Se trataba de buscar la verdad oscura que el poder esconde para perpetuarse. Intentar encontrarla es experimentar el riesgo traumático y redentor de la libertad”. El problema de l’assaig és essencialment aquest: la falsa indignació d’un periodista que coneix perfectament com funciona el sistema.
