Ara que ja ens hem instal·lat del tot en la cultura de la cancel·lació, ara que hi estem còmodes i que ens hi sabem moure, hauríem d'anar pensant què fem amb els nostres ídols. Perquè, si hi penses, no s'hi està tan malament, aquí on som. La part més tòxica d'internet també ens ha fet aprendre i avançar. Treure els morts de l'armari de tot quisqui ha ajudat a començar a parlar de com n'hi arriba a haver de morts als armaris, cosa que fins fa poc ignoràvem. És cert que un principi vam posar massa atenció sobre els subjectes cancel·lats, els nostres pobres ídols, com si nosaltres ens hi poguéssim comparar, però per altra banda vam començar a parlar de tota la ronya que amagaven sota el pedestal. Per molt que voldríem poder empatitzar més amb l'ídol, perquè és a qui ens voldríem assemblar i a hem de començar a assumir que qualsevol víctima pot ser com nosaltres i que no hi estem tan lluny, sinó que som molt més a prop d'elles que d'algú com Woody Allen o Picasso. A tots ens agradaria ser considerats uns genis i uns artistes, però mai ho serem. I hem de saber que no va tant d'ells, dels nostres ídols, com dels tabús que els acompanyen, que són només un reflex del món.
Ha mort Maradona. A mi, si em pregunten, sempre diré que jo era més de Ronaldinho. Simplement perquè Ronaldinho era qui feia màgia just quan jo entrava en l'edat dels possibles. Funcionem així. L'edat en què, quan et pregunten què seràs de gran, per molt que diguis astronauta o futbolista, encara pot haver-hi un punt de veritat. Perquè als 10 anys tot està per fer i tot és possible i bla, bla, bla. Als 10 anys, meu infinit era Ronaldinho. Fent-me gran, de Maradona només em van arribar les bromes sobre droga i els records de gent que no entenia. Però sí que entenc que era un ídol, com Messi o Ronaldinho, cada generació tenim el nostre. Ens creiem els ídols perquè fan bé alguna cosa, la fan molt i molt bé. Són xefs, atletes i artistes, premiats i reconeguts perquè aquella cosa que fan, la fan molt i molt bé. He dit que el que fan ho fan molt i molt bé? I és que això ningú ho nega. Però el seu talent i habilitat no cancel·la la seva condició humana. Un humà pot equivocar-se, pot tenir vicis, pot fer pudor i, sí, pot maltractar. Perquè és fill d'unes estructures que promouen i sostenen aquests maltractaments. I no només això, sinó que, com hem, vist són unes estructures que s'encarregaran de silenciar qualsevol mal que puguin fer.
Un "geni" pot ser un maltractador. No és maltractador per la seva qualitat de geni, perquè el món és ple de gent talentosa que viu sense abusar ni fer mal. I així mateix, que sigui un "geni" no pot minimitzar de cap manera el mal que hagi fet als altres, una cosa no treu l'altra. Un humà és un humà. El problema és que quan defensem un maltractador no només l'estem defensant a ell sinó que defensem el silenci vers les seves víctimes. Quan diem que Maradona era un maltractador, no és per negar cap ni un dels seus mèrits esportius, sinó per fer que aquests no acabin sepultant les accions que feia fora el camp. Quan diem que Maradona era un maltractador és per recordar que tots som susceptibles de ser-ho. Igual que els genis són homes i dones, humans, els maltractadors no són pas monstres de tres caps. Els maltractadors són persones que, com tu i com jo, tenen feines, aspiracions, i les acompleixen millor o pitjor.
Si parlar de com els nostres ídols també poden ser maltractadors esquerda el somni que has construït al seu voltant, potser caldria replantejar-nos en qualitat de què has posat aquell artista sobre el pedestal. I si entenem que fins i tot els nostres ídols més estimats poden ser maltractadors, poden fer mal, més aviat entendrem que el masclisme que cada dia posa en risc a milers de dones és un problema sistèmic i s'ha de combatre com a tal. No es tracta d'assenyalar al maltractador que ens convingui per la nostra narrativa, el temut monstre de tres caps que ningú coneixia, sinó d'erradicar el problema d'arrel. La violència contra les dones és un problema tan gran i ha estat fins ara tan normalitzat que fins i tot els teus ídols, fins i tot Maradona, hi havien participat. Si entenem això veurem com la cultura de la cancel·lació pot arribar a ser realment útil, no per assenyalar els maltractadors sinó per posar llum sobre les víctimes. Treure pedestals (o no) per posar el tema sobre la taula, parlar-ne i que mai més torni a passar.
