Per què serveixen els bars

Tornen a obrir bars i restaurants i aquesta vegada gairebé tinc més ganes de trobar-m'hi amb els amics per malparlar dels polítics que de riure mentre m'escaldo la llengua amb les braves mediocres de rigor. Perseguir el fil d'aquesta emoció és una bona manera de girar un aforisme massa gastat els darrers anys, allò de què el personal és el polític. Normalment, la frase s'utilitza a la foucaultiana i en la direcció de fora endins: resulta que el que creiem que ens agrada en realitat no seria nostre sinó d'ells, aparells ideològics que han modelat subtilment la plastilina de la nostra consciència amb el gota a gota de l'enginyeria social. Ara que tornarem a les terrasses i crec que estem més emprenyats que abans, podem aprofitar per pensar-ho en el sentit contrari i fer del personal un contraatac cap al polític.

Estem descobrint que sense cos no hi ha democràcia perquè sense presencialitat no hi ha solidaritat. Ara podem veure que la història de la filosofia política s'ha passat de cartesiana perquè les circumstàncies ho permetien. A ningú se li havia acudit que la polis podia seguir funcionant sense que la gent es trobés cara a cara o, encara pitjor, quan els únics que ho fan són els que manen als despatxos. Hem donat tant per descomptada la humanitat que ara que la vida i l'economia poden seguir reproduint-se en condicions inhumanes, és temptador pensar que la política també pot continuar com si res. Però resulta que no, que no hi ha política sense neurones mirall. L'acció col·lectiva depèn primer de la pell i després del cervell.

Jurguen Habermas, potser el filòsof més avorrit i amb més (massa) raó del segle XX, va lligar memorablement el naixement de la democràcia liberal als cafès. "La transformació estructural de l'esfera pública: una investigació sobre una categoria de societat burgesa" és un text apassionant. La idea és que la política institucional necessita el contrapès d'una societat civil forta, i aquesta només pot formar-se si té "espais semipúblics”. Habermas creu que la democràcia depèn de la qualitat de la conversa col·lectiva, i que va ser gràcies als cafès i els clubs de la Il·lustració europea que la gent va aprendre a parlar. Bé, a parlar no, sinó a discutir i a posar-se d’acord amb desconeguts, que no és el mateix que discutir amb la família. Habermas tenia fe en què la naturalesa mateixa de la comunicació, lentament però inexorable, estova les resistències egoistes i dona flexibilitat a l'esperit, que s'acostuma a discrepar amb l’altre, a tolerar-lo, i a deliberar junts sobre què cal per fer del món un lloc més just. Semblava que digitalitzar aquest procés augmentaria l'escala d'aquesta força civilitzadora.

No havíem pensat que el ciberespai i el cibertemps no tenen res a veure amb el temps i l'espai del cos real. Això no és cap diatriba contra Twitter, sinó dir que les xarxes estan bé, però no s'hi pot fer tot el que cal per a la cosa política completa. A través de pantalles només hi podem parlar amb aquella part de nosaltres que passa per la interfície. La conversa digital deixa fora els llenguatges no verbals i no se'ns havia passat pel cap que tenien un vessant polític. Recordo que als noranta es feia molt el debat sobre com les imatges de tragèdies humanitàries a l'Àfrica emeses per televisió, ara un nen morint de gana ara un anunci de Mistol, ens acabaven insensibilitzant. Com més telemàtica es fa la vida, més lluny està el que és a prop i més sofisticats són els agents que competeixen per esgotar la nostra atenció reptiliana.

Aquests dies hi ha hagut molta indignació amb l'ajuda dels autònoms. A la pràctica, no ha passat res de res. Com s'havia de demanar aquesta ajuda? Com tot el que té a veure amb els autònoms: cadascú assegut a casa davant d'un tràmit digital fred i desassossegador. Què hauria passat si aquests autònoms haguessin estat esperant l'ajuda en una immensa cua presencial davant la seu d'un edifici públic? La solidaritat és l'única força capaç de combatre els poders que sobrepassen l'individu. Cada cop està més clar que la solidaritat no només necessita converses per forjar-se, també cal que siguin converses presencials. Els bars i els restaurants són només una part petita de tot això, però des de l'última vegada que vaig seure en una terrassa amb uns amics que no sento res semblant a una vibració política dins meu.

 

  • Comparteix