Saber pensar sempre m’ha semblat que és una virtut exquisida. Hi ha gent que sap pensar i que pensa bé, i després estem els altres, la majoria, que anem pensant i a vegades l’encertem, què hi farem.
Fa mesos que vivim en funció del que ens deixen fer respecte el que fèiem. El BOE i el DOGC s’han convertit en les noves sagrades escriptures i les portem sempre al límit. És la nova llei natural: fer fins al límit del permès. Qui tornava a casa abans dels primers tocs de queda que imposaven els pares? Fins fa poc, si podíem sortir a sopar sis persones, no hi anàvem només quatre, i sortíem a sopar més del que acostumem a fer-ho pel simple fet que es podia fer. Tristament, ja sabem què és tenir els bars tancats. Va passar igual amb el teletreball. En el moment en què va deixar de ser obligatori, treballadors i empreses es vam abocar de nou a la presencialitat atiborrant vagons de metro i restaurants de menús.
Potser és perquè vivim en una permanent contraposició del que fèiem amb el que podem fer ara, que vivim amb l’impuls bulímic de fer tot el que podem fer sense pensar que potser no cal fer-ho i que, donada la situació de pandèmia, potser podem prendre decisions pròpies més enllà del que ens deixen fer les sagrades escriptures. Confessem-ho: només ens quedem a casa, obrim finestres, teletreballem i deixem de trobar-nos amb amics i coneguts, cada dos dies uns de diferents, quan ens ho prohibeixen. No pensem massa, o no pensem massa bé.
Si fins i tot l’església es dedica a fer el que el DOGC li deixa fer sense passar-ho pel raonament i sense que se li activi l’empatia, o la compassió que mama i emana de les autèntiques (o només primeres) sagrades escriptures. Si ni tan sols qui pren les decisions del què i com de les coses que podem fer es reuneix en un gran acte social a Madrid, un sopar de gala, que tot i complint també les mesures de seguretat, feia mal a la vista. No van pensar, com tampoc ho van fer els responsables de la Sagrada Família ni de l’Arquebisbat de Barcelona, que aquelles imatges provocarien estupor. No van pensar bé. Només van pensar que el BOE i el DOGC els ho deixaven fer, sense tenir en compte els restaurants tancats, els actors entre les bambalines de casa seva i les esteticiens pintant ungles i fent massatges d'estranquis a la veïna del tercer primera, que no m’arriba ni per menjar, nena. No van pensar bé i potser ni tant sols hi van pensar.
Una de les crisis que els sistemes autoritaris aconsegueixen a base de subjugar totes les esferes de la vida dels seus ciutadans és que una bona part d’ells s’acaben acostumant a la invasió, a la vida hiperregulada, a que algú altre, sempre un tercer, i sense donar massa explicacions, digui què i com s’han de fer les coses. Perquè pensar comporta dolor i contradicció, saber pensar encara és pitjor.
No vivim en un règim autoritari, però el covid obliga a que l’autoritat interfereixi amb la tisora en les nostres llibertats. I com que el covid no permet massa explicacions perquè ningú en sap massa cosa, ens estem obligant a obeïr pel bé comú, i està bé, que som persones civilitzades i si ens posem malalts volem que hi hagi un llit per nosaltres a l’hospital, però no ens oblidem de pensar i d’intentar, cada dia, pensar millor.
