El bot salvavides

[Homes en la meva situació. Per Petterson. Traducció de Carolina Moreno. Club Editor]

Això és un home casat amb tres filles petites que s’aixeca del llit que comparteix amb la seva dona. És fosc i fa fred, que és la situació habitual a Noruega, el país on viuen. L’home es vesteix i baixa al pàrquing de sota casa, i s’estira a descansar al cotxe amb l’abric posat, arrapat al seient, gairebé tremolant. Va a dormir sol al cotxe perquè se sent atrapat i és infeliç. El narrador del llibre ens ho explica quan això ja és aigua passada. S’ha divorciat, té una relació difícil amb les seves filles. L’alcohol, l’antídot que fa servir per fugir i perdre la consciència, li ha destruït el matrimoni, la família i la vida.

El cotxe on s’escapa a dormir és central al llibre, perquè és una màquina que el fa sentir en moviment, un espai on res és fixe ni definitiu ni immòbil. L’Arvid Jansen, el protagonista d’aquesta novel·la, vol dissimular el no res que es troba quan entra a casa. Es mou per intentar enganyar la por que li fa haver perdut el control. Per això el llibre és un seguit de viatges i excursions, trobades amb coneguts, desconeguts i dones que s’entreguen abatudes. L’únic que no es mou són les filles, a qui intenta cuidar però amb qui no pot tenir el vincle que voldria. És una lliçó trista: si estàs deslligat de tu mateix no pots fer fer que els altres es lliguin a tu.

‘Homes en la meva situació’ és una torrentada de memòria. És una crònica crua, a cor obert, d’un home que ens parla de la por, la mort, Déu, la mentida, la culpa i l’abandó. Hi ha alguna cosa anguniosa en la seva solitud. La nostra compassió cap a ell no és neta, és una pena paternalista. És un llibre tan descarnat i exposat que, per dir-ho en una metàfora seva, és com si haguéssim entrat en una casa sense que ens haguessin convidat, sense trucar a la porta, només perquè algú s’havia oblidat de tancar-la.

Petterson és la versió crua i extremada de Karl Ove Knausgaard. Els dos són homes desencaixats de la seva societat, solitaris que aspiren a tenir una família, i tots dos veuen que no s’ajusten de cap manera al que el món espera d’ells. Els tòpics sobre nacions són una cosa fastigosa, però sempre que sento lloances a la civilització i a la calma nòrdica penso en aquests llibres de torturats que ho tapen tot amb l’alcohol. Penso en la solitud, l’abandó i el fred que hi ha en la història de Per Petterson, en la ràbia reprimida de Knasugaard. En la natura salvatge dels seus llibres, i en la tensió que provoca viure sempre de portes endins.

Els dos són homes tan continguts que acaben fent-se mal, vagabundejant alcoholitzats pels carrers de les seves ciutats buscant que passi alguna cosa. Viuen amb el fre de mà posat i treuen les seves inseguretats per la banda més fosca. Al fons hi ha la por, que tan un com l’altre confessen obertament. Saben que si es deixen anar i es miren cap endins el que hi trobaran els farà més pànic que acabar les nits dormint en un carrer congelat.

“La veritat és que mai no ho havia donat tot – escriu Petterson – No entenia per què, però tenia la sensació que, si ho feia, l’escotilla podia obrir-se en qualsevol moment”. Escriure és la manera que han trobat de mantenir l’angoixa controlada sense haver de jugar-se la vida cada nit, i la veritat és que l’invent els funciona. Tots dos tenen la capacitat d’arrossegar-nos cap als bots salvavides que són els seus llibres fins que la seva pena ja és una mica nostra.

  • Comparteix