La Mireia Comas com a símptoma

Ja fa una quants anys que vaig entrar a l'ofici de fotoperiodista per una barreja d'atzar, passió i tossuderia. No és una feina que tingui unes condicions gaire fàcils, especialment si no tens contracte i treballes pel teu compte. Al món del fotoperiodisme ni s'hi guanyen gaires diners, ni tens garanties de tenir feina el mes vinent i ja ni en parlem de vacances pagades, baixes, horaris raonables i tota la resta de drets laborals bàsics. No és un ofici fàcil i viure'n ja és tot un repte, una proesa que molts intenten i pocs aconsegueixen. Però malgrat tot, per res del món canviaria aquest ofici —el més bonic del món— del qual n'he fet, al cap dels anys, una manera de viure i de veure el món.

Però de tots els impediments que representa viure del periodisme gràfic, n'hi ha un que em desespera soberanament perquè és tan evitable com bàsic que, en una societat pretesament democràtica, desaparegui d'una vegada per totes: la persistent voluntat de molts policies de torpedinar insistentment la nostra feina, el corporativisme de molts dels seus companys i la incapacitat crònica dels seus responsables de fer alguna cosa al respecte. Des de que treballo de fotoperiodista he rebut garrotades dels Mossos d'Esquadra, de la Policia espanyola, de la Guàrdia Urbana i de la Guàrdia Civil. He estat agredit, coaccionat i amenaçat pertinentment acreditat —malgrat no hi hagi ni una sola llei que, contràriament als agents, m'obligui a lluir l'acreditació en forma d'armilla o braçal. He perdut el compte de cops que he denunciat la policia per fer-ho i he perdut el compte, també, dels diners que hi he malgastat perquè sempre, absolutament sempre, han acabat arxivant cadascuna de les denúncies presentades. Algú podria pensar que, ja se sap, «aquest Borràs que li agrada fotre's en merders» —una frase que tot sovint m'he hagut sentir dir per atrevir-me a opinar de política dedicant-me al meu ofici— segur que si ho troba és perquè ho busca. Però sento dir als descreguts que ni jo sóc el problema ni els cops de porra dels Mossos fa menys mal que els de la Guàrdia Civil. I que poc coneixen aquest ofici, la policia i el país on vivim, si pensen seriosament que això que explico són casos aïllats. Si els incrèduls es prenen la molèstia de buscar, els hi costarà molt trobar un sol fotoperiodista —treballi pel mitjà que treballi— que no hagi patit agressions, amenaces, tracte denigrant i impediments de tota mena per part dels cossos policials. És a dir, per part d'aquells agents uniformats que se suposa que han de garantir la nostra feina i vetllar pel dret a la informació.

Dic tot això perquè fa pocs dies que una companya reportera, la Mireia Comas, va acabar detinguda i acusada d'atemptat a l'autoritat pels Mossos d'Esquadra. El passat 13 d'octubre, la Mireia es trobava fent la seva feina en el context del desallotjament d'un habitatge a Terrassa, la seva ciutat. Malgrat que, amb dècades d'ofici, la Mireia té el cul pelat de retratar desocupacions i actuacions policials, aquesta vegada va acabar detinguda i acusada d'estampar un agent contra la paret i de colpejar-lo a l'espatlla mentre provava de fotografiar, des del replà de l'habitatge, el pis que s'estava desallotjant. Una acusació surrealista que s'entén millor quan descobrim que, segons explicava ella mateixa a la Directa, un cop arribada la comitiva policial que pretenia executar el desallotjament d'una mare amb el seu nadó, els Mossos, "visiblement nerviosos i exaltats" l'amenaçaven de treure-li la càmera mentre l'acorralaven i li prohibien fer fotos. “Quatre agents em van envoltar dient-me que em prendrien la càmera si feia fotos i jo em vaig identificar. Em van començar a amenaçar, em vaig sentir intimidada, i un va ordenar que em retinguessin al pis de dalt”, relata. Desconcertada, la periodista va voler marxar de l’edifici i explica que és aleshores quan una agent li va barrar el pas i van tenir una “topada”. A partir d’aquí, Comas recorda una detenció “de pel·lícula”: “Em va placar contra la paret, amb el seu colze al coll i em van tenir una hora emmanillada allà”. I d'allà a comissaria, alliberada hores després amb la petició d'un any de presó per part de la fiscalia. El judici serà el proper 2 desembre.

Per tot això i perquè n'estem farts d'abusos policials que no tenen cap mena de conseqüència pels agents que els cometen, el passat diumenge es va convocar una manifestació a Terrassa sota el lema «Informar és un dret. Deixeu-nos treballar!» on hi van acudir dues centes persones encapçalades per una bona representació de reporters i fotoperiodistes. La marxa va acabar davant d'una comissaria dels Mossos d'Esquadra amb una asseguda sota l'atenta i prepotent vigilància dels antiavalots de la Brigada Mòbil. Casualitats poc casuals —o coses del destí, segons un agent de la Brimo— van fer que part d'aquell dispositiu anés després a petar a la plaça d'Uquinaona de Barcelona on alguns d'aquells fotoperiodistes hi acabaven d'arribar, venint de Terrassa, per cobrir una altra manifestació. Segons em relata una de les persones que hi era, la comitiva de reporters gràfics (sis en total) va ser identificada i denunciada per «no complir amb la distància de seguretat a la manifestació de Terrassa» i amenaçada que farien un rastreig a les pertinents xarxes socials per tal de veure quines fotos penjaven de la manifestació de la tarda.

I així estem, a la Catalunya de l'any 2020, amb un relat on la premsa torna a ser l'ase dels cops de la policia. Un fet que se suma a la pila dels reiterats abusos policials que hi ha hagut al nostre país des del gran desplegament dels Mossos d'Esquadra. Perquè per molt que alguna ànima càndida pensi que pel simple fet de ser catalans, els Mossos d'Esquadra no cometen els mateixos errors que les altres policies si no se'ls fiscalitza constantment, és que no ha entès de què va el món. Així ha estat, avalats per la màxima absurda de que «els nostres són millors», cap dels consellers d'Interior des de Montserrat Tura fins a Miquel Buch, han estat capaços de purgar actituds prepotents, intolerables, antidemocràtiques i molts cops flagrantment il·legals, causades pels seus subalterns amb uniforme envers la premsa. És més: molts dels exconsellers han acabat plegats per l'omertà i les pressions dels lobies policials que, una vegada rere l'altra, han fet i desfet el que els hi dona la santa gana. Proves d'això que dic en trobareu les que vulgueu, començant pel fiasco de l'auditoria interna «més gran de la història» anunciada a bombo i plateret per Miquel Buch i que va comptar amb la censura de diversos periodistes a la roda de premsa del dia que es presentava. Llistes d'abusos a periodistes i reporters gràfics també en teniu per donar per vendre, només cal que feu una ullada aquí. Així doncs l'actual conseller Miquel Sàmper —acabat d'estrenar al capdavant d'Interior— té la obligació i el repte, si no vol acabar escombrat sota pàgines d'indignitats com els seus predecessors, de posar punt i final a una manera de fer que ens hauria d'avergonyir com a societat. Perquè, com recorda la companya Victòria Rovira, morim el dia que guardem silenci davant de les coses que importen.

 

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.