No ets especial

La protagonista de la nova novel·la de Marta Orriols, Dolça introducció al caos, passa tot el llibre mirant de justificar el seu avortament. S’ha quedat embarassada per sorpresa, d’un home amb qui fa dos anys que conviu. És l’home que li ha agradat més a la seva vida, però no està segura que sigui l’home de la seva vida. Una prova d’embaràs li confirma que fa vuit setmanes que s’està formant alguna cosa a la seva panxa. No vol dir-ne nen, i encara molt menys vol dir-ne fill. La notícia obre una esquerda a la parella. Ell el vol. Ella no. No sap ben bé per què no, i aquesta és la gràcia del llibre, que recorre quirúrgicament – quina narradora tan fina, Orriols – els pensaments d’ell i d’ella fins al moment que tenen hora a la clínica d’avortament.

El llibre funciona perquè furga molt bé en la ferida dels patrons d’alliberament de les dones d’entre vint i quaranta anys, i també en les seves hipocresies. Només cal passejar per la galeria infantil d’Instagram per veure que, a partir dels trenta, molts dels discursos empoderadors han mutat cap a una altra cosa. La protagonista del llibre està, per edat, al llindar entre els dos mons. És una fotògrafa ambiciosa, tots els seus plans de futur són professionals i defensa amb energia una vida que li agrada. Es diu que no vol un fill perquè no entra als seus esquemes. Fent-ho, està abocada a dir-se i a reconèixer que, li agradi o no, ha decidit aturar una vida perquè ella és especial.

La condició de creure’s especial no és nova. Hi pensava llegint Jane Eyre, una novel·la que ha condicionat des de mitjan segle XIX la nostra idea d’amor romàntic. Jane Eyre justifica la seva existència i la seva idea d’amor creient que ella és diferent i única. Té motius per creure’s-ho: és una nena orfe que sobreviu una infantesa traumàtica a casa d’una tieta que la maltracta i burla la mort en un orfenat infecte de l’Anglaterra rural. És una noia amb una força i una resistència inaudites. Quan té divuit anys i comença a treballar d’institutriu a casa del senyor Rochester, ell s’hi fixa precisament perquè és una noia rara, d’unes qualitats que no reconeix en cap altra. Quan, després d’un incident tràgic, Jane decideix abandonar Rochester, ho fa convençuda que és massa única per a posar-se en una condició que no mereix.

Jane Eyre aguanta les penúries d’una vida dura per la confiança en les seves qualitats i per una ànsia de llibertat tremenda. Ella guanya, i se’n surt com a icona feminista, perquè té intel·ligència i força per aguantar les seves conviccions: rebutja i menysprea qualsevol amor o idea que no sigui el que ella espera que el món li ha de donar. Ho fa sota el convenciment, des que és una petita narcisista, que ella és especial. Però no tothom és Jane Eyre. I malgrat això, el discurs imperant avui és el seu. Tothom creu que els patrons que regeixen el món no apliquen la seva individualitat com a dona, almenys fins que fan trenta anys.

Davant la urgència per sentir-se únic sempre penso en les heroïnes de les novel·les d’Austen, tan intel·ligents i allunyades d’aquests paradigmes. Les senyores austenianes són tan especials com les heroïnes de Brontë o les nostres contemporànies retratades per Marta Orriols. Però elles no participen d’aquests esquemes. També pateixen, tenen desenganys i descobreixen que la realitat no és com pensaven. Però davant d’aquest abisme entre els somnis i el món real es dediquen a fer un examen a fons de les seves virtuts i els seus defectes. A partir de conèixer-se molt bé, decideixen què és el que més els convé fer a la vida.

Curiosament totes decideixen que els convé casar-se i tenir fills. Però no és també, dos segles més tard, el que decideixen la immensa majoria de les nostres contemporànies, després d’uns anys de marge? Austen va néixer a finals del XVIII però tenia una intuïció sobre el món que resisteix intacta. Tenia claríssim, ella que no es va casar mai, que la natura empeny les senyores a buscar-se el millor lloc al món per fer una família. A no ser que, com li va passar a ella i a unes quantes altres al llarg dels segles, tinguin molt clar que volen fer una altra cosa que sigui més, ara sí, especial que aquesta. Alguna cosa que justifiqui desobeir la natura per donar-te sentit d’una altra manera.

Les novel·les d’Austen, iròniques, distanciades i brillants, hi són per negar la major al romanticisme contemporani: no ets especial. És el que li hauria d’haver dit el nòvio de la protagonista de Dolça introducció al caos, que entra de cap al pòdium dels meus eunucs preferits de la literatura catalana contemporània. Orriols planteja al llibre una pregunta interessant: ¿aturar una vida creada entre dos no hauria de ser una qüestió de parella, una decisió que els impliqui als dos? En últim terme, contesta Orriols, la decisió avui és individual i femenina. I per això el nòvio de la protagonista s’hi baralla, però només fins a un punt: està convençut que la decisió no és seva, encara que afecti la resta de la seva vida en comú. Aquest noi és més dèbil que la seva nòvia, i té menys clar què fer amb la seva vida. Sap, ara que s’hi ha trobat, que vol ser pare i ho vol ser amb ella, però no té força per defensar-ho de manera que a ella li faci (almenys) ballar el cap.

Per això crec que, tot i que a la novel·la quedi tan encertadament ambigu, al final s’ho acabaran deixant. Perquè si ell no ha estat a l’alçada per aguantar una discussió com aquesta, no hi serà per construir cap cosa que sigui prou important per als dos. No hi podrà ser quan aquesta noia, si no passa res molt extraordinari, se n’adoni que vol un pis que no sigui precari, una feina i estable i veure créixer un fill perquè, al final, no és tan especial.

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.