Els meus cabells

Hi ha alguna cosa màgica i terrible de ser nena. Entre pastissets de sorra fina i pocions de fulles mortes, ofrenes als déus antics. Ser nena és tan fàcil i tan difícil alhora, que segurament mai ens n'acabem de recuperar. Hi he pensat, aquests dies, en el ser nena. Encara ara, quan recordo aquells anys em ve una mena d'angoixa. O bé perquè no m'hi reconec o perquè és que m'hi veig massa. Quina nena éreu, vosaltres?

Jo era La Nena amb els Cabells Molt Llargs. A totes les classes en tenien una. Hi havia la nena obsessionada amb els cavalls, la que feia sorolls de gat; la nena que sabia dibuixar, i la nena dels cabells molt llargs. Segons la promoció, el pes de tots aquests títols queia sobre una sola nena, pobreta. A vegades em pregunto on deu ser. Però el fet és que a mi, quan algú em coneixia, els comentaris anaven tots cap a una sola banda: els meus cabells. Les amigues em feien trenes assegudes a la sorra del pati i les perruqueres felicitaven ma mare amb el meu cap entre les mans. És que en tenia molts, de cabells, i els tenia llargs. I no és que hi hagués pas cap mèrit, en això de la cabellera, però jo sentia una mena d'orgull perquè, al cap i a la fi, els havia fet créixer tots jo soleta. Eren el meu tresor. I com tots els tresors heretats, a diferència dels que et guanyes, semblava que havia de ser per sempre. Amb els primers sotracs de l'adolescència vaig agafar el vici de desfogar-me de tota l'angúnia del jo amb la meva cabellera. La moda de l'època no ajudava. Jo volia el serrell de la Ruth i el despuntat de l'Angie de Física o Química. Volia qualsevol cosa que no fos jo, però els remolins del meu cap tenien altres plans. Cabuda, em vaig tenyir i vaig passar la planxa arribant al límit del socarrimat fins que, quan els dubtes van començar a quallar en allò que els adults en diem "inseguretats", vaig voler tornar a casa. Vaig tornar a la melena.

Durant anys i anys m'he tallat els cabells jo mateixa, dreta a la pica del lavabo amb les tisores de la cuina, convençuda que qualsevol destrossa havia de ser només meva. Encara eren els meus cabells. Quan preguntava als xicots quina era la cosa que em veien més maca, contestaven: "la melena". Ara veig fotos de quan tot just tenia vint anys i segons com també ho penso. Mai sabré si he estat duent melena perquè m'hi veia maca o si aquesta em va condemnar al pànic terrible de deixar de ser-ho. Què ens passa, amb els cabells? L'art i la història ens han convençut que són una mena de corona de la feminitat. Ens validen i ens desacrediten, ens fan castes, sensuals, guerreres o porqueria. A les guerres, quan calia humiliar una dona, se li rapava el cap. A les comèdies romàntiques t'expliquen que, després d'una ruptura, l'únic camí cap a la felicitat és un canvi de "look" perquè algun altre home et trobi maca. Als contes "feministes", quan la protagonista decideix lluitar, es talla la cabellera amb una espasa. Fa una mica més d'un any, em van començar a caure els cabells d'una manera força bèstia. Es veu que quan passes una mala època, allò que en diuen estrès, pots perdre cabells. Se't moren els fol·licles, diuen, com si fossin plantes en un pis millennial. Però això no passa immediatament, sinó que entre que pateixes l'estrès i quan veus com cauen els cabells, poden passar mesos, o anys. I aleshores comences a estressar-te per por a perdre més cabells i quedar lletja, de manera que al cap d'un temps et tornaran a caure. Jo mai sabré si aquest "estrès" va ser per un desengany amorós, angoixa quotidiana o la precarietat que ens envolta, però el fet és que de tot aquell tràngol em va quedar una clapeta, perfecta i rodona, de la mida d'una llentia sense coure, a l'alçada del serrell.

Un metge em va dir que allà mai hi tornaria a créixer res, i vaig estar trista una estona. No gaire estona, perquè llavors ja sabia que si em passava de lànguida encara perdria un altre floc de cabells. Però no podia deixar de pensar en com podia afectar-me tant aquesta tonteria. I jo em deia feminista? Són cabells. Una clapeta calba de la mida d'una llentia. Res. Però per molt que pensi i visqui amb les ulleres lies, encara que m'hagi empassat mil i un mantres anti-patriarcals, sembla que segueixo subjecte a uns ideals de bellesa invisibles que ni jo em conec. I el capitalisme s'ho manega per vendre-ho tot en forma d'empoderament rosa: "allibera els teus cabells!" "ensenya el teu jo veritable amb la teva melena!". Només em fa falta un "tu també pots ser maca!" per fallar miserablement. Perquè si deixes de ser la Nena amb els Cabells Molt Llargs, si deixes de ser la dona forta i sensual de la cabellera, és perquè no compres, perquè no tens diners o temps o no segueixes aquella dieta màgica de l'influencer de torn; i ser lletja serà el teu càstig, per mala dona. Per pobra, per mandrosa, per lletja, encara més lletja. A vegades penso si no seria més fàcil oblidar-me de tot aquest merder. No és que jo també vulgui ser maca, no vull saber res del Body Positive i la suposada bellesa omnipresent, falsa democràcia. No vull màrqueting ni compassió, vull tranquil·litat. Vull poder créixer, envellir, ser lletja en pau. Per què no ho puc ser?

  • Comparteix