Del 13 de març del 2020 en fa set mesos. Quins set mesos. Arriba la part més fosca de l’any, els dies es fan curts i la foscor cedeix espai als temors. Fa set mesos que cada minut del dia tenim present que ens en passa una de grossa. Cada gest ens recorda que estem malalts, que ens podem posar malalts, que podem fer posar malalts els que estimem. Així que fa set mesos que l’espontaneïtat, els pardals i la il·lusió que no correm cap risc --sempre és una il·lusió-- s’han esvaït del dia a dia. Set mesos així son molts i és un pal.
Demà, a més, aquesta evidència encara serà molt més palpable i ens farà viatjar mesos enrere, a la primavera. No sortíem de casa, però el sol ens entrava per la finestra i el gerani floria. A partir de demà podrem sortir de casa, però per fer poca cosa, i el sol va més baix i esmorteït i el gerani s’ha quedat pelat. Bars i restaurants tancaran i milers de famílies ja tornen a patir per veure com se’n sortiran. La dimensió social i econòmica del coronavirus és enormement tràgica i angoixant. La comunitat científica encara es pregunta com serà el final del coronavirus.
Necessitem una il·lusió. Set mesos després i sense saber quant ens queda per endavant, hem de ser capaços de construir una il·lusió col·lectiva i compartida. En un horitzó relativament proper, començar a veure-hi llum. Somiar. Somiar és fonamental. No cal ser el nen de La vida es bella, no necessitem cap Roberto Benigni interpretant el paper de la seva vida, però sí necessitem un líder i un projecte que es posi el país i la seva gent a l’esquena.
No sé com és fer-se gran, gran de debò, i no sé si l’encerto si dic que la vida no només s’acaba amb la mort, sinó també una mica abans si et fallen les il·lusions. L’hivern que ve, si res no canvia sobtadament, pinta més que difícil, així que necessitem quelcom que ens faci aixecar una mica més el cap i mirar més enllà, fer-nos veure oportunitats i que hi ha una mica de llum, allà, endavant. No sé què ha de ser, això, sincerament. Si ho sabés hauria començat l’article parlant d’això. Hauria de dir “d’allò”, sigui el que sigui. Per això aquest modest article és per fer que algú pensi en la pastanaga. Necessitem una pastanaga per no deixar de brillar, malgrat tot.
