Pot semblar un tema espès per a un article, però no ho és. Parlarem de Bankia, que en realitat és parlar del que ens ha passatatots en l’última dècada. No marxeu, tot i que em sap greu dir-vos que aquesta és una pel·lícula d’aquelles en què el dolent aconsegueix escapar i a una li entren ganes de reclamar els diners de l’entrada (i de l’estafa). Perquè allò de Bankia ens ha passat a tots.
Ens posem en situació, dimarts l’Audiència Nacional emet sentènciaiabsol la cúpula de l’entitat madrilenya, al capdavant de la qual hi havia Rodrigo Rato, d’estafaals inversors i falsedat comptable en la sortida a borsa de Bankia. Moment cèlebre de la història d’Espanya amb Rato tocant la campaneta, segur que ho recordeu. Aquell moment i aquella imatge és el punt de no retorn del fiasco financer més gran de la nostra història. Nostra perquè allò de Bankia, insisteixo, ens va passar a tots. M’explicaré.
Tot comença abans de Bankia. Comença amb amb Caja Madrid que a partir de 2004, quan econòmicament a Espanya tot eren flors i violes, comença a tenir unes pràctiques comercials que posen en alerta el Banc d’Espanya: dona moltes més hipoteques de més del 80 per cent del valor de taxació quealtres entitats, començaaassumir riscos fins que el 2009 el Banc d’Espanya emet alertes que són transparents i que han estat portades a judici, fins i tot, com a prova. El dubte que queda sense resoldre és si emetre alertes davant un risc que ha quedat documentat que era tan clar era suficient o si el Banc d’Espanya hauria hagut d’intervenir. El cas és que el risc és evident, però ningú fares. Hi ha una batalla política, aquells anys, pel control de la Caja Madrid, i Rajoy la guanya col·locant l’exministre popular Rodrigo Rato de president. Era un homeamb reputació, venia de dirigir el Fons Monetari Internacional, i arriba en un moment crític per a l’entitat i quan el mapa del sistema bancari comença a reestructurar-se per enfortir les caixes d’estalvis. Fusions en les quals ens hi deixem una bona morterada de diners públics. Caja Madrid, Bancaja i les caixes de Mataró, La Rioja, Segovia, Ávilai Canarias creen Bankia. La crisi immobiliària ja és una realitat, aquells dies: milers de famílies que s’enganxen els dits i no poden pagar els seus crèdits.
Rato i la cúpula de Bankia, amb l’aigua al coll pels riscos adquirits per totes les entitats que suma, decideixen sortir a borsa, el punt de no retorn. Van convèncer milers d’inversors amb una informació que l’Audiència Nacional dimarts va dir que era transparent, tot i que poc després de començar a cotitzar el preu de les accions es desploma de cop. Les alertes del Banc d’Espanya no s’haurien d’haver convertit en alguna cosa més que alertes? Quin és el paper del regulador, sinó?
El cas és que un cop tots ells van haver de deixar l’entitat, els nous gestors van haver de sol.licitar 22mil milions d’euros a Europa per evitar lafallida de l’entitat i l’enfonsament de l’economia espanyola. Una tercera part dels diners demanats a Europa aquells anys, diners públics, van anar a salvar Bankia del desastre. Ara sabem que Bankia, amb els diners europeus, va tornar 5.000 milions d’euros als accionistes que havia convençut i que havien vist com els seus diners s’evaporaven. Si l’Audiència Nacional considera que la informació que els va donar era prou clara, perquè va haver de tornar-los els diners? No existeix cap culpable?
El problema principal, més enllà del que van tenir personalment els inversors, és el cost que ha tingut per tots els ciutadans el rescat de la banca queavui ja oficialment no té cap culpable. És insòlit queaquell episodi que comportaretallades en l’estat del benestar que encara patim avui i que, entre altres coses, ens fan afrontar la pandèmia amb menys musculatura sanitària, no tingui un responsable. Perquè d’aquell rescat venen les famoses retallades en sanitat, ensenyament, atur, dependència, ajuts socials i un llarg etcètera. Però la justícia no creu que la mala praxi que ha costat tants diners públics i tantes vides, sí, vides, hagi de tenir un culpable.
Amb la sentència de l’Audiència Nacional de dimarts es tanca l’episodi judicial que buscava responsabilitats del fiasco financer de la història d’Espanya. No hi ha culpables, i a sobre no retornaran tots els diners que van sortir de la bossa on tots els ciutadans, cada més, hi posem la nostra aportació. Una estafa.
