En persona

El vaig veure per primer cop el dia que va néixer, agafat al pit de la seva mare, i dilluns ja carregava pel carrer una motxilla del Mickey Mouse i un somriure incert a la cara. Pau, es diu, i trobo que té aquella mirada de bandarra de la seva mare.

Li deixa els cabells llargs i a vegades sembla una nena, en Pau. Ara té una germaneta i a ell li agrada agafar-la i posar-se-la a la falda, tot i que segur que té moments de gelosia.

El hit d’aquest estiu ha estat el patinet. Amunt i avall tot el dia amb el patinet. De pujada, de baixada, carregant-lo a l’espatlla, abandonat a qualsevol racó.

Sé que ha perdut l’avi fa poc, un dia van brindar cap al cel, i quan el veig amb aquell serrell despentinat penso que quina pena, que l’avi era un home divertit.

No el conec, el Pau, en persona. I el seu avi fa anys que no el veig.

Conec la mare del Pau de quan el seu pare encara era només el seu pare, no l’avi del Pau.

Una gran amiga en un moment determinat de la vida. De nits llargues i de matins de ressaca, de concerts, de caps de setmana una a casa de l’altra, de quan les fotos eren de somriures descarats amb la persiana a mig baixar d’un bar al darrera, de quan tot a la vida era el tal o el Pasqual passa de mi.

Fa anys que no ens veiem.
En persona.

Un dia va començar a passar el temps i, mira, fins avui. Sort que un dia ens vam fer un follow.

En som tants que algun dia vam compartir temps i espai, però després la vida va passant i quedem enrere. Alguns ara ens veiem créixer a les xarxes, veig com us feu grans a través de la pantalla, sí, per fi t’has deixat créixer els cabells, et queden molt millor que curts i descolorits com els duies.

Com anem carregant motxilles i experiències i pèrdues i canvis, com el nòvio aquell va desaparèixer del teu timeline, és més guapo aquest d’ara, per cert, i el dia que vas fer la mudança de l’últim pis que et vaig conèixer i ara que has canviat el tabac de liar per la bicicleta amb cadireta al darrera.

Que sí, que un dia ens hem de veure, en persona, sí, però mentrestant, mentre passen els lustres i la dècada, i concerts als que ara van altres amb els cabells tenyits amb tints vegans i cent per cent naturals, me n’alegro de veure-us per aquí --a les xarxes-- durant la vida que no compartim, perquè no toca. Perquè la vida són moments, i el nostre va ser aquell de nits llargues i el nòvio aquell que és més guapo aquest d’ara.

Però que bé veure’t per aquí.
El Pau és una monada i espero que la nena et deixi dormir.

Em sap greu, això del teu pare.

  • Comparteix